Periodista. Doctor en Comunicació Social, Innovació i Periodisme per la Universitat Abat Oliva CEU, on també és professor de periodisme. Acaba de publicar Sénior. La vida que no cesa (Editorial Diéresis).
Per quins territoris s’endinsa el teu treball entorn de l’edatisme i els sèniors?
Fa deu anys vaig començar a estudiar la relació entre edatisme i envelliment. Sense anar-se’n a Grècia o Roma, durant la Revolució industrial del segle XVIII i principis del XIX, va ser molt rellevant la producció de les persones grans. Després, el fordisme, a principis del XX, va instituir la hiperproducció amb el lema, diguem-ne, de “produeix o mor”. Sense més ni més. No hi havia alternatives. Així, amb la Revolució Industrial, el fordisme i el taylorisme es genera un edatisme, en el qual hi ha una prevalença amb les persones joves. Es descarta el talent, l’experiència, el coneixement de la gent gran. Treballes 65 o 70 anys, mors i així continuem. Aquest procés ha anat penetrant en la societat, sobretot occidental, de manera que actua com una gran pandèmia social. Les persones grans no existíem. Som una primera gran fake news, dins d’una mentida orgànica, infundada i establerta, amb preferència pels joves. Res en contra d’ells, perquè també són víctimes de l’edatisme. En aquest sentit, el llibre tracta d’explicar com esborrar la veritat de les edats, deixar d’interpretar que cada edat té la seva veritat. Tenim nadons, nens, adolescents, joves i persones de 35 anys. Des dels 55 als 100 anys fem taula rasa amb la “tercera edat”. Tots en un bloc, ignorant les diferències.
El declivi de la Revolució Industrial tindrà com a conseqüència la superació de l’edatisme?
La societat continua sense adequar-se a les noves realitats. Ja veurem en el futur, però el 2023 et puc garantir que comença la revolució dels sèniors. El llibre és una prova d’això. Té una visió multicanal: empresarial, científica, social, mèdica… en termes generals. Si, per exemple, parlem de les que en anglès ara s’anomenen senior woman i, a més a més, aquestes dones són víudes, doncs resulten invisibles. Em deia una entrevistada amb aquest perfil que volia tornar a casar-se per tornar a existir en la societat. Als grans laboratoris d’anàlisis clíniques no es recorre a les dones. Només s’utilitzen homes i joves. L’edatisme s’infiltra en tots els entorns de la societat.
Els cèlebres clubs de jubilats, on s’anava a jugar a cartes, semblen cada cop més una reminiscència. És això l’anunci del desenvolupament d’un nou perfil de persones grans molt més autònomes, lliures d’estereotips, socialment realitzades?
Tracto la banca com una de les primeres víctimes de l’edatisme. Està a primera línia de la relació amb les persones, igual que l’administració pública. La paraula clau del màrqueting bancari és, en aquest moment, “preferent”. Per què? Per no fer cua, per tenir accés a la tecnologia, per a un millor servei… Així, de moment, esmorteeixen les coses. Anant al tema dels cervells, s’entén que els dels joves són ràpids, que executen ràpidament accions. Els sèniors, a partir de 60 anys, amb una cúspide en els 70, són experimentats, amb una notable maduresa… La societat ha d’entendre la interrelació entre un cervell jove i un de madur. Aquesta és la clau de futur. També cal tenir en compte que, en aquest moment, ja hi ha més persones de més de 65 que nens menors de 5 anys. El 2050, hi haurà el doble de persones sèniors que de joves entre els 15 i els 35 anys. Per tant, els sèniors estan cridats a posicionar-se com a líders, que de fet mai havien deixat de ser-ho, però van ser apartats de la societat. Els sèniors augmentem l’edat en 1,5 anys cada 5. El límit d’edat, segons la ciència, és de 0 a 300 anys, sense alterar el genoma. La qual cosa fa que tot canviï: el món laboral, econòmic, social, cultural…
A França s’està produint una protesta massiva contra el pla del Govern per augmentar l’edat de jubilació. Com es concilia això amb la tendència a l’augment de l’esperança de vida i, en conseqüència, de la disponibilitat laboral?
Jubilar-se és un verb vell. És una paraula reina dels clixés i dels estereotips, contrària a les persones. Els sèniors han de disposar de la possibilitat de transformar la seva vida laboral quan ells vulguin, en un pacte amb el Govern, les empreses i entre ells mateixos. No tenir llibertat d’elecció per jubilar-se és edatisme. No discuteixo que hi hagi una norma que estableixi que a 65 anys ja pots jubilar-te, però si no vull fer-ho he de poder continuar treballant indefinidament. Les manifestacions a França s’entenen en relació amb la legislació, però no van a l’arrel de l’assumpte. Jo, amb 72 anys, encara treballo a la universitat.
No resulta també curiós que en ple edatisme la gran potència mundial, els Estats Units d’Amèrica, o l’Església catòlica estiguin presidits per octogenaris?
Això és la normalitat. Si tens capacitats pots ser el papa Francesc o Joe Biden. Aquesta és la realitat de la vida. Fins no fa gaire, les empreses líders globals eren les energètiques, ara ho són les tecnològiques i en 20 o 30 anys ho seran les de biogerentologia. La medicina ha començat a estudiar l’envelliment en els últims deu anys. Abans va estar centrada en el càncer i en les malalties inflamatòries. La ciència s’ha adonat que l’envelliment és un subjecte d’investigació. Per això Jeff Bezos ha muntat a Califòrnia un laboratori sobre l’envelliment. La diferència entre edat cronològica i biològica tendeix a separar-se. El cervell, a 70 anys, té una plasticitat extraordinària. Si es cuida amb alimentació i exercici intel·lectual, és capaç, en contra del tòpic, de continuar aprenent idiomes.
Quins canvis resulten més dràstics en l’increment de la qualitat, en l’esperança de vida?
L’envelliment es marca en la joventut. Per a un envelliment saludable és necessària una joventut sana: exercici físic, alimentació saludable i activitat intel·lectual. Els cervells dels que han tingut una mala alimentació no funcionen igual que els dels que l’han tingut bona. A una persona de 30 anys cal dir-li això. Els sèniors han estat empoderats històricament. A l’època dels romans, als joves se’ls posava una espasa a la mà i els grans formaven part del Senat. I així seguim.
En qualsevol cas, l’edatisme, sobretot vist històricament, no és una derivada molt pròpia d’Occident, encara que s’hagi universalitzat?
Afortunadament, no ens assemblem a les tribus africanes o a les comunitats asiàtiques, on la cultura de l’alimentació és sagrada. En tot cas, és clar que hi ha bastant per aprendre d’altres mirades, més enllà de l’occidental. En el llibre parlo, d’entre totes les noves tendències, d’una que és la societat del coneixement. A això es dedica el laboratori ciutadà d’innovació social i tecnològica Citilab, de Cornellà. Al Citilab hi ha els sèniors-lab. Persones de més de 60 anys que estan treballant en innovació tecnològica. És el primer centre mundial de persones grans treballant en el canvi i la invenció. Ja existeixen en aquest moment processos d’evolució molt significatius. De vegades diem que les persones grans no tenen accés a la banca, que no saben gestionar-se amb les tecnologies de la informació. És veritat, a conseqüència de l’edatisme bancari, de l’edatisme polític. Però també hi ha altres llums, altres paràmetres, on ja comencem a generar el futur. Són els nous astronautes d’un nou descobriment planetari de l’envelliment al món.
La glorificació del jove amb intencions comercials, tan à la mode, no és potser una de les manifestacions més perverses de l’edatisme?
Insisteixo en el fet que els joves també són víctimes de l’edatisme. És com una epidèmia que arrasa i només et manté viu si ets útil entre els 35 i els 45 anys, aproximadament. En els extrems destrueix. Aquesta és la nostra realitat. Fins aquí hem arribat i és hora de donar aquest cop de puny sobre la taula. Ho dic com a metàfora, però a algú amb qui parlava sobre aquests temes li vaig aconsellar que per continuar parlant d’envelliment llegís Sénior. La vida que no cesa.
Al malià Amadou Hampâté Bâ –figura emblemàtica per a tot el continent– se li atribueix la famosa frase: “A l’Àfrica, quan un ancià mor, una biblioteca es crema”.
És això. En els pròxims 150 anys els nous centres d’interpretació social urbana seran la memòria immaterial de les persones grans, com a patrimoni de la humanitat.
