Catalunya ha d’entendre quin lloc ocupa al món i actuar en conseqüència. Aquest triangle on vivim -amb vèrtexs a la Val d’Aran, el delta de l’Ebre i el cap de Creus- és la ròtula que connecta la part oriental de la península Ibèrica amb el Migdia francès i la façana que ens obre a tots els vents de la mar Mediterrània.
Per raons històriques que tots coneixem, les nostres potencialitats geopolítiques i geoeconòmiques han quedat capades per la nostra pertinença a l’Estat espanyol, capital Madrid, i per la fixació de la frontera amb França als Pirineus. Però, des de l’any 1986, data de l’entrada dels estats ibèrics a la Unió Europea, les coordenades de Catalunya han canviat.
Des d’aleshores, la nostra capital de referència és Brussel·les i els Pirineus han deixat de ser frontera i duana. Aquesta és la nova realitat i, malauradament, encara no n’hem pres plena consciència, malgrat que ja fa 37 anys que la tenim davant dels nassos.
Al contrari. Els independentistes catalans, amb la cantarella del “dret a decidir”, van sembrar la zitzània que, en cas de ser imitada per altres regions continentals amb pulsions identitàries, hauria pogut provocar el caos i la implosió de la Unió Europea. Afortunadament, el projecte secessionista va fracassar.
La gran lliçó del procés independentista és que es tracta d’una ucronia, nascuda a l’escalf de la independència de la catòlica Irlanda, durant la I Guerra Mundial. Aquest va ser el fet inspirador de Francesc Macià, el “pare” del moviment secessionista català, d’ahir i d’avui. Però, des de l’any 1916, el món ha donat moltes voltes: la II Guerra Mundial, la creació de les Nacions Unides, la Guerra Freda, l’esfondrament del Mur de Berlín, la consolidació de la Unió Europea…
Obviar aquesta evidència ha portat l’independentisme a un “cul de sac”, com s’està veient actualment. Ja se sabia abans de començar la tragicomèdia del procés, però els fets posteriors ho han constatat de manera contundent: la Unió Europea, que és un projecte integrador, mai no acceptarà el càncer de la disgregació. Ni de Catalunya, ni d’Euskadi, ni de Còrsega, ni de la Padània. Punt final.
En canvi, Brussel·les ens dona una preciosa clau que encaixa perfectament amb l’essència d’allò que és i vol ser Catalunya: les euroregions, que són institucions, reconegudes oficialment i dotades pressupostàriament, que apleguen territoris veïns i que, fins i tot, poden pertànyer a estats diferents.
L’any 2004, per impuls de l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, es va constituir l’euroregió Pirineus-Mediterrània, de la qual en formen part, actualment, Catalunya, Occitània i les illes Balears. Però allò que hauria pogut esdevenir va quedar “enterrat” per la bogeria del procés independentista, encetat per l’infaust Artur Mas.
Ara, el president Pere Aragonès ha decidit reprendre aquest fil perdut i apostar fermament per l’euroregió Pirineus-Mediterrània. Així ho va manifestar divendres passat a Tolosa de Llenguadoc, on va assumir la presidència rotatòria d’aquest organisme, que li pertoca exercir durant els dos anys vinents.
Catalunya ve del nord i ha de tornar a mirar i a actuar cap al nord. Els sis milions d’habitants d’Occitània -amb ciutats com Tolosa de Llenguadoc, Montpeller, Narbona, Perpinyà…- han de passar a ser els nostres socis preferents en la construcció d’un espai econòmic, cultural i polític europeu que té en els Pirineus no la frontera, sinó la columna vertebral.
En aquest projecte hi falten dues potes perquè pugui ser plenament sòlid i potent: l’Aragó i la Comunitat Valenciana. De fet, l’Aragó va formar part de l’euroregió en els seus inicis, però el lamentable i patètic conflicte de Sixena i de les obres d’art religiós del Museu Diocesà de Lleida van acabar provocant la seva sortida.
La turmentosa història de les relacions entre Catalunya i la Comunitat Valenciana –marcada per la por i el rebuig dels valencians a ser satel·litzats des de Barcelona- ha impedit que el debat de la seva possible integració a l’euroregió Pirineus-Mediterrània s’hagi pogut plantejar fins ara. Però de més verdes en maduren.
Un cop l’eix ferroviari mediterrani sigui una realitat operativa –i ja estem més a prop que així sigui- es reforçaran unes imparables dinàmiques empresarials i comercials sud-nord que faran inevitable la seva vertebració política i institucional. A més, la presència de les illes Balears, molt connectades amb València, en el nucli actual de l’euroregió Pirineus-Mediterrània afavoreix que aquesta integració pugui esdevenir plausible a mitjà termini.
La concreció d’aquest espai euroregional, amb l’adhesió de l’Aragó i la Comunitat Valenciana, crearia una poderosa realitat geoeconòmica i geopolítica, amb una població de més de 21 milions d’habitants i un PIB conjunt de 600.000 milions d’euros. També suposaria “matar” d’una vegada tots els vells traumes i “fantasmes” del passat que encara ens alteren (la croada albigesa, Muret, el Tractat dels Pirineus, Almansa, l’11 de setembre, la Guerra Civil, els pactes de la transició post-franquista…).
