Sortir abans d’entrar

Hi ha una norma de conducta, estesa fa anys amb cartells a metros i autobusos, que indica que cal deixar sortir abans d’entrar. No sempre funciona o se’n fa un ús correcte. El candidat del PSC a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, que alhora és (aviat, era) primer tinent d’alcalde del govern de coalició que presideix Ada Colau, Jaume Collboni, ha decidit aplicar-se-la. Així, ha disposat sortir per després tornar a entrar, sortir ara del govern municipal per dedicar-se a fer campanya electoral, i entrar després de les eleccions com a alcalde, o amb això fantasieja: “Tornaré a l’Ajuntament de Barcelona com a nou alcalde”. Ho anunciava a bombo i platerets fa escassos dies. Fa vuit mesos afirmava just el contrari: “Els que tenim responsabilitats de govern governarem fins al final del mandat”. Però, es veu que els grans temes ja estan fets i que això l’eximeix de complir la promesa i l’habilita a centrar-se en les eleccions. Com deia Groucho Marx: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”.

Es pot ser més desafortunat? De veritat que es pensa que així, baixant a la penúltima estació i deixant els companys del PSC com a penyora, podrà esborrar la unió amb la Colau i els seus mals? Seria tant com pensar que els barcelonins són cretins. L’únic que aconsegueix Collboni amb el seu gest, és confirmar el que deien els seus detractors, que no és una bona opció i que, digui el que digui la dita, generalment a la tercera no va la vençuda. Ja és tard per corregir, segurament, però el PSC ha perdut l’oportunitat de posar un candidat solvent, ni cremat ni hipotecat, algú per recuperar la joia de la corona. Una alcaldia que, no fa pas massa, semblava seva en propietat, i que ara hagués esperonat no ja només el projecte de Salvador Illa, sinó i també el de Pedro Sánchez.

Badant, badant, l’exalcalde Xavier Trias va acreixent les seves possibilitats. El menys independentista de Junts, que el partit va rescatar de la jubilació, forçat per les circumstàncies, veu com les enquestes s’entossudeixen a atorgar-li una segona oportunitat. Només cal veure, però, els adversaris. Una Colau enfangada fins al coll, a la recerca d’un segon miracle. Un Ernest Maragall en temps de descompte, anhelós de repetir prodigi; el seu cognom ja va guanyar unes eleccions que Manuel Valls, un altre socialista reciclat, va cisar-li en favor de Colau. I un Collboni, que, com si es tractés d’un vodevil, surt per la porta del darrere amb l’esperança d’entrar per la del davant investit d’alcalde, però que va camí d’endur-se un sonor cop de porta.

(Visited 60 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari