Aviat farà un any de la impactant dimissió de Ferran Reverter, el primer, únic i potser últim CEO de Joan Laporta en el seu retorn a la presidència del FC Barcelona, en bona part provocada pel lliure albir, els capricis, les compulsions i la indestructible adhesió de Laporta a favor dels seus amics, sobretot agents, intermediaris, comissionistes i empresaris singulars. Més o menys els mateixos motius pels quals ahir mateix es va produir la primera dimissió d’un membre destacat de la junta directiva, precisament el responsable de l’Espai Barça, Jordi Llauradó, tot just transcorregudes 48 hores des de l’anunci oficial de la designació de Limak Construction com l’escollida per a les obres de la reforma de Spotify Camp Nou.
Un altre adeu polèmic, tens i significatiu, com ho van ser en el seu dia el de Ferran Reverter i, abans, el de Jaume Giró, els tres motivats per desacords frontals i insuperables en àrees d’enorme transcendència i responsabilitat, que han seguit un patró. Primer, Laporta els dona corda, confiança, comandament i superpoders perquè així li convé mediàticament i perquè així encaixen millor com a protagonistes en un relat on tots tres han representat un estil reconegut, prestigiós i respectat al marge d’aquests tics totalitaris i nepotistes d’un president amb un historial d’excessos i frivolitats sense precedents.
Tot i això, quan ja pensen o creuen que han domat la fera i imposat el seu manual i estil propis, és quan Laporta els aïlla i els compromet públicament prenent decisions pel seu compte, especialment amb canvis en l’estructura de gestió i mesures de gran importància econòmiques. En el cas de Jordi Llaurado, saltant-se les normes i els criteris interns més elementals d’un procés de licitació de les obres del Camp Nou per resoldre la decisió a favor de Limak, constructora turca que, com Torrella Enginyeria i dues societats menors més, VOPI 4 i GHESA, s’han fet famoses de la nit al dia per una decisió exclusivament personal i no consensuada del president. No, almenys, amb el directiu que, com en el cas de Jordi Llauradó, s’havia pres seriosament el seu paper al capdavant de l’Espai Barça i havia mirat cap a una altra banda quan, després de l’adeu de Ferran Reverter, el president en va posar dos dels seus llops, Joan Sentelles i Alex Barbany, sobre la presa de l’alt executiu designat pel CEO per a aquest projecte, Ramon Ramírez, fins que, sentint-se tan acorralat i superat, també va decidir fer les maletes.
Tots dos, Joan Sentelles (un altre de la banda del Reus) i Alex Barbany, s’han quedat per complir estrictament i cegament les ordres i la voluntat del president mentre l’escandalosa marxa de Jordi Llauradó, que pràcticament es va assabentar de l’elecció de Limak per la ràdio, ha estat tractada per la premsa no com una fugida sospitosa ni com una altra víctima d’aquest poder fosc de la presidència, sinó com una baixa justificada per motius professionals, el conte de sempre en un escenari periodístic on especialment aquesta mena de situacions es tapen i deixen de ser notícia ràpidament.
Els mateixos protagonistes així ho prefereixen perquè deixen enrere massa draps bruts i situacions en què, per força, han estat còmplices com a directius o com a executius fins que, arribat un punt de no retorn, no tenen cap altra sortida que desaparèixer fent el menor soroll possible. A més, en el cas de directius, van haver d’avalar al seu dia i sufragar una costosíssima campanya electoral que, com Laporta els va prometre, recuperarien amb un afinat exercici d’imaginació quan fossin directius, sobretot mitjançant l’aprofitament d’aquest poder de la llotja del Camp Nou que, si se sap administrar, dona per a molt. Jordi Llauradó, així doncs, seguirà amb seient de llotja, viatges, entrades i altres prebendes des de la Fundació Barça. La cosmètica habitual.
Llauradó seria, en puresa, el segon directiu a abandonar la nau després que Jaume Giró, que hauria d’haver estat el vicepresident econòmic de la nova junta sorgida de les eleccions del 7 de març del 2021, anticipés amb una precisa i encertada clarividència la impossibilitat d’estar un minut més assegut al costat de Laporta i aquell repel·lent nucli dur tan personal, tancat i mediocre. Giró, un dels membres de la llista formalitzada amb les firmes dels socis i guanyadora de les eleccions, devia haver pres possessió amb la resta dels elegits després de la presentació d’un aval que va ser, si escau, l’origen del conflicte i ruptura definitiva. En lloc de prestar l’aval com exigia la normativa, a parts iguals entre els setze socis votats, Laporta va imposar un repartiment desigual d’aquesta càrrega, de manera que els nous de la junta havien de fer front al principal d’aquests 144 milions exigits per a la presa de possessió, mentre que els veterans, entre ells el president, s’obligaven a aportar només cinc milions.
Va ser la manera habitual de desfer-se d’aquells llasts que tant incomoden Laporta, col·laboradors amb un perfil professional indiscutible, prestigi i serietat acreditada. Giró li havia estat especialment útil en campanya, suplint de forma convincent aquesta inqüestionable coixesa del laportisme manifestada en el seu mandat anterior, amb 47,6 milions de pèrdues, un llegat de deutes i la caixa buida, res que el seu equip de llavors, amb Joan Oliver al capdavant, no fos capaç de repetir i augmentar enviant el Reus a l’oblit i la desaparició.
Un cop extret el rèdit electoral que necessitava per a l’èxit de la campanya, Laporta va ficar Giró dins l’embolic d’un aval improvisat amb nouvinguts com José Elias, Eduard Romeu o un interposat de Jaume Roures que, visiblement, aterraven amb ganes de manar i de controlar la gestió econòmica. Jaume Giró, en les seves explicacions, va utilitzar el vell truc de m’ha sortit una feina a Londres poques setmanes abans de reaparèixer com a conseller d’Economia del govern de Pere Aragonès.
El peatge afegit que va haver de pagar Laporta va ser fitxar un director general estrella com Ferran Reverter, que va signar imposant les seves condicions afavorides pel pànic i el tremolor dels nous avaladors. Laporta ho va tornar a fer, va aconseguir eliminar l’aval d’aquest equilibri i, quan ja es va començar a carregar de raons per suprimir el control i el rigor de Reverter, se’l va saltar anunciant la via de les palanques i el malbaratament en fitxatges contra els plans d’austeritat, contenció de la despesa i reducció del deute imposats pel sentit comú i la realitat del club. Laporta va dir que Reverter “ens ha demanat un any sabàtic” i l’ex-CEO es va acomiadar justificant que “ara vull centrar-me en el propòsit pel qual vaig tornar a Barcelona, que és dedicar més temps a projectes personals i familiars”. Una altra bola de dimensions galàctiques, habitual en aquests casos.
En el cas Jordi Llauradó, el tercer caigut al camp de batalla laportista, on tant costa de veure créixer algun brot verd d’honestedat, sentit del deure i de compromís amb els interessos reals del Barça, el comunicat oficial del club justifica que l’exdirectiu “ha sol·licitat deixar d’exercir les funcions per poder dedicar més temps als seus compromisos empresarials”. O sigui que, de sobte, després de liderar com a directiu l’Espai Barça durant un any i deu mesos, intensament dedicat al seu desenvolupament i avenços, incloses freqüents reunions internes i amb l’Ajuntament de Barcelona, resulta que “ha fet saber al president que per aquests compromisos no podrà dedicar a l’Espai Barça el temps necessari que un projecte d’aquesta magnitud requereix”.
El relat de sempre. Jaume Giró anava a ser directiu fins que, sobtadament, una falsa feina a Londres l’aparta del camí. Ferran Reverter ve amb tota la família d’Alemanya a Barcelona per ser el nou CEO del Barça i al cap d’onze mesos recorda de cop que, en realitat, havia vingut a una altra cosa. I finalment, a Jordi Llauradó li sorgeix més feina de la que mai no havia tingut precisament quan Laporta decideix amb qui seguir caminant per l’Espai Barça sense consultar-ho amb el seu directiu responsable.
Fa un any, Jordi Llauradó feia campanya a favor del primer referèndum telemàtic de la història per ratificar els canvis de plans de Laporta respecte de l’Espai Barça heretat de Josep Maria Bartomeu. “Cal fer bé les coses. Crear comissions de transparència i ètica. A mi no em preocupa tant allò que costarà com allò que ens aportarà aquesta inversió, que sí, és molt potent”, va dir. Aquesta va ser una de les seves promeses i compromisos.
