L’inici d’any sempre ha sigut un espai de reflexió al llarg de la nostra vida, un instant per fer un balanç, un moment que ens permet aprendre de cara al futur. El 2022 s’ha exhaurit amb milers d’incògnites de cara al pròxim curs. Durant els últims dies han abundat els mitjans periodístics que han aprofitat l’ocasió per fer un repàs dels principals successos que ens ha deixat l’any conclòs, mostrant-nos imatges carregades d’emocions: des de l’horror de la guerra d’Ucraïna, amb la pèrdua de milers de vides civils, a la sorprenent bufetada propinada per Will Smith a Chris Rock a la gala dels Òscars, passant per les llàgrimes de Roger Federer en anunciar la seva retirada o l’impacte dels focs l’estiu passat a diferents indrets del país, com és el cas de A Cañiza (Pontevedra).
Aquesta saturació informativa em retrotrau als inicis de la historiografia romana, els quals van estar vinculats als anomenats Annals, petites cròniques que narraven els esdeveniments claus produïts al llarg de l’any (annus en llatí). Els historiadors de l’època volien conèixer el futur pròxim a través de l’anàlisi rigorós del passat, en un intent per esclarir un horitzó completament ennuvolat. Avui passa completament igual, per això crec que és necessari endinsar-nos sense més preàmbuls en els fets que vindran, sempre al marge de pretendre simular al mític Nostradamus.
Continuant amb els paral·lelismes amb Roma, la nostra situació recorda a la que va patir aquell imperi al llarg del segle III d.C.; és a dir, ens trobem en un moment d’inestabilitat política i pèrdua de confiança en el conjunt d’institucions. Una tendència perceptible en l’actualitat davant els nombrosos aldarulls entorn el govern, els òrgans judicials, així com la Unió Europea. Conseqüències directes de les dues grans crisis viscudes als últims anys: la Gran Recessió i la Covid-19. Aquests malestars generalitzats entre la població van donant pas a l’aparició de formacions incendiàries, que amenacen de trencar el consens establert després d’anys de lluita i reivindicació. No sorprèn molt després de l’arribada al poder de Giorgia Meloni a Itàlia. No obstant això, aquesta situació va més enllà tal com demostren l’assalt al Capitoli als Estats Units o la recent planificació de cop d’estat a Alemanya, amb forces d’estat implicades. Sota els paraigües de la disconformitat i la intolerància trobem uns moviments molt heterogenis que van des de la nostàlgia imperial (cas dels “reichsbürger” a Alemanya), a la denominada “reivindicació ecologista” de gust més pèssim amb el maltractament del patrimoni humà. El 2023 continuarà, sense cap mena de dubte, amb aquesta escalada inversemblant.
Dins d’aquesta bogeria col·lectiva, el que crida l’atenció és que bona part de la ciutadania es manté al marge. Desconnectats de la realitat que els envolta, immersos en matrix. Malgrat la frustració, viuen en una bombolla de recerca continua de sobreestimulació dels receptors de dopamina, en un intent de trobar la felicitat a través de les pantalles dels mòbils, televisors i ordinadors. Les xarxes socials, els videojocs d’ordinador, el futbol i la pornografia són l’autèntic “panem et circenses” de l’actualitat.
Tocant de peus a terra, trobem a la població ucraïnesa: el pròxim mes de febrer haurà passat un any d’ençà que es va fer realitat un autèntic malson. I és que el conflicte s’ha endut la vida de més de 5.900 civils (segons les dades proporcionades per les Nacions Unides). Algunes veus parlen del fet que aquest any pot ser el del desenllaç de l’enfrontament bèl·lic, una visió carregada d’optimisme si tenim en compte els condicionants perquè aquesta situació sigui sostenible: per una part, Zelenski necessita com a mínim recuperar el territori perdut durant la invasió per poder justificar qualsevol tipus de negociació amb l’enemic. Més encara, si afegim a aquesta equació a l’expresident Poroshenko i els seus intents per aconseguir de nou el poder polític. D’altra banda, la Rússia de Vladimir Putin ha après dels seus errors militars, amb una caiguda econòmica de només el 3% al 2022. Les seves tropes s’han enfortit entorn la figura del general Serguéi Surovikin. La pau en aquests moments gira entorn la neutralitat d’Ucraïna, fora de l’OTAN i la supressió de les sancions aplicades a Rússia, així com l’entrada ucraïnesa a la Unió Europea. Com podem veure, es tracta d’una situació delicada.
Parlant d’un dels principals socis de Putin en aquest conflicte, Xi Jinping, la fi de la política “zero Covid” ha donat pas a una nova etapa sanitària al gegant asiàtic. Dins d’aquesta obertura es permet els ciutadans xinesos viatjar a l’estranger, originant una situació de temor a Occident davant un hipotètic esclat biològic. Però l’atenció sobre el país asiàtic en aquest 2023 no finalitza aquí, ja que està previst que finalment l’Índia dugui a terme el sorpasso del creixement demogràfic, després d’anys de reducció de les taxes de natalitat a la Xina originades per la ressaca de la política del fill únic i unes exigènciesmajors en el mercat laboral.
L’any nou també serà el de la modernitat professional, amb la consolidació del teletreball i la figura dels anomenats “nòmades digitals”. Un somni per molts joves amb anhels de viure a indrets més assequibles i exòtics, però que amaga nombroses problemàtiques com l’explotació laboral o la pèrdua d’acció sindical, entre altres. No han trigat a aparèixer els economistes que presagien habitualment una recessió imminent (quina sorpresa!) derivada de l’aturada dels beneficis empresarials i de la desacceleració de la inversió, sumada a l’augment dels costos de finançament i la caiguda de la renda. Abans d’espantar-nos, hem de considerar que aquest consens entre experts porta des dels anys setanta sense preveure cap de les recessions econòmiques que s’han produït, el que exemplifica l’enorme dificultat d’anticipar-se als canvis que vindran en el futur.
Igual que els antics romans, el futur es presenta incert. No obstant això, a diferència d’ells, hem de saber que no es troba en mans de divinitats sinó de tots i cadascú de nosaltres. Bon any 2023!
