«El que defineix el meu treball és que neix d’una mirada omnívora»

Entrevista a Eduard Márquez

Eduard Márquez

Escriptor. Professor del que ara s’anomena escriptura creativa, de l’Ateneu Barcelonès. Va començar escrivint poesia i ha publicat contes, novel·les i més d’una desena de títols per a nens. Ara, surt a les llibreries 1969 (L’Altra Editorial).

 

Per què, precisament, 1969?

Quan vaig començar a treballar en això, ja fa vuit anys, la idea era fer una narració sobre la transició a Barcelona, intentant innovar, buscant noves formes narratives: una opció per deixar de córrer els 100 metres (relats curts) i començar amb maratons (novel·les). Amb l’ajuda del meu historiador de capçalera, vam decidir que el marc temporal començava el 1969 i acabava el 1980, amb l’arribada al poder de Jordi Pujol. Hauríem pogut arrencar el 1970, amb el judici de Burgos, però ens va semblar que el 1969 començava a manifestar-se l’efervescència del que podia haver estat una revolució.

És així com sorgeix la idea d’un relat documental?

Vaig començar a adonar-me que una novel·la convencional, llarga, que abastés tota la dècada, no era viable. La quantitat d’informació, d’entrevistes, de material d’arxiu… de què disposava m’obligava a limitar el projecte. En comptes de fer una novel·la sobre tota la transició a Barcelona, amb la meva editora, l’Eugènia Broggi, vam decidir parcel·lar-la. Així, neix 1969. Per què? Perquè aquell any van tenir lloc alguns esdeveniments molt potents políticament (i narrativament i sociològicament parlant), com, per exemple, l’estat d’excepció del gener, la designació de Joan Carles, amb l’“atado y bien atado” de Franco, i l’afer Matesa, el gran escàndol de la dictadura. A més, el 1969 es trobava en estat embrionari tot el que va esclatar anys més tard: petits grups de protesta als barris, organitzacions esquerranes, sindicalisme, moviments d’alliberament…

¿Entre els registres que utilitzes a 1969 (el poder, el seu llenguatge, l’esquerra, els “herois diminuts”, el carrer…), amb quin et quedes?

El que volia aconseguir amb aquesta novel·la, que té un punt aventurat, era ficar-hi el carrer. Com es pot ficar la vida del carrer, en tot el seu ventall de possibilitats, en una novel·la? Era necessari sortir de visions parcials de la transició. Traslladar a les pàgines d’un llibre l’enorme potencial del que estava passant al carrer i del que no passava. Tota aquesta pluralitat, des de la gent que es compromet fins a la que no ho fa. L’única manera de fer-ho era a través de les veus en tota la seva pluralitat, a Barcelona, que podia ser extrapolable a altres llocs d’Espanya. Aquesta era la meva obsessió.

Interpretes el teu llibre també com un treball històric?

No soc historiador, soc novel·lista. He llegit molt material historiogràfic, i la meva intenció era ampliar el focus. La reflexió històrica tendeix a centrar-se en coses concretes. Crec que el que defineix el meu treball és que neix d’una mirada omnívora. Sento curiositat per tot, no és esbiaixada. He deixat que tot em portés. Fa molts anys que investigo als arxius i gravo gent. He llegit, és clar, llibres enormes sobre la transició, però crec que el meu treball no és el seu. Entre ells, alguns m’han estat molt útils, i altres gens.

En paral·lel amb això, consideres que 1969 té alguna cosa a veure amb la memòria històrica, tan de moda, i potser una mica encotillada institucionalment?

Crec que sí que cal anar una mica més enllà de la legislació i baixar a la intrahistòria, a la història petita, recuperar la memòria popular, la memòria individual… La gent que va protagonitzar la transició ja és gran. És necessari deixar constància de les seves vivències, tenint en compte que en les coses menudes hi ha també la seva grandiositat. La gent que va lluitar i la que no, la que hi va i la que no. Hi ha projectes interessants d’aquesta intrahistòria, com l’arxiu de memòria obrera, de CCOO, els treballs que s’han fet sobre les lluites a les fàbriques, la memòria popular d’associacions de veïns… Tenim un filó molt interessant. Cal anar més enllà i, sobretot, més de pressa. Tota la memòria que no siguem capaços de guardar la perdrem. És una gran injustícia no haver sabut recuperar aquestes veus oblidades, que tenen molt a ensenyar-nos. Per exemple, la seva maduresa com a persones, com a polítics, com a lluitadors socials, que ens seria molt útil per saber el que ara està passant.

Com era aquell paisatge del 1969, vist, diguem-ne, des de la distància del 2022?

La paraula que potser podria definir aquells anys, des de la mirada actual, seria la d’“ingenuïtat”. Moltes de les persones amb les quals he parlat no oculten, sinó tot el contrari, la seva creença que un altre món era possible, que podíem canviar d’arrel les coses, viure en un món més just. Cosa que acaba en desil·lusió col·lectiva, un eix que constitueix un dels arguments més potents de 1969. És una cosa assumida amb una enorme serenitat. No m’he trobat a persones amargades, dolgudes.

I Barcelona, com era?

Barcelona era més fosca, més grisa, més trista… Tenia un fons de revolta que també era extrapolable al País Basc, Madrid, València… Ara no sé ben bé en què ens hem convertit. Probablement, som una ciutat més oberta, menys grisa, més mestissa… Però no sé si més cosmopolita. Els turistes no ens converteixen al cosmopolitisme. No sé si m’agrada gaire la Barcelona en la qual ens hem convertit. Vaig tenir la sort de viure la segona meitat dels 70 i, és clar, em quedaria amb aquella Barcelona lluitadora. Cosa que també pot ser, és clar, producte de l’element pervers de la nostàlgia.

I els diners barcelonins tenien alguna cara reconeixible en aquell 1969?

Hi havia els grans empresaris, fent-se d’or amb els seus projectes urbanístics. Escombrant cap a dins, per augmentar els beneficis. Va ser l’època del gran boom urbanístic, de la construcció de barris sencers per a la gent que venia a treballar aquí. Intentaven esprémer la taronja al màxim, que és el que li correspon a un bon burgès. A les fàbriques, explotant els obrers. En aquest sentit, no crec que les coses hagin canviat gaire. Per sort, s’ha ampliat el marge de protesta…

En aquell franquisme tardà, la burocràcia jugava un paper rellevant?

Quan comences a treballar amb arxius, la primera gran sorpresa és veure el funcionament de la repressió. No és tan sorprenent el seu abast, que resulta obvi i va ser duríssim, sinó els seus petits ressorts. Per exemple, els informes diaris del que passava a la universitat, a les fàbriques; del que es deia en les homilies de les misses dels diumenges. Tota aquesta xarxa de col·laboracionistes que passaven informació als serveis de la policia, de la Falange… Això arriba a extrems delirants com, per exemple, informes de la policia sobre les pintades que s’esborraven cada nit, amb detalls sobre el número del carrer, el text de la pintada, el color de la pintura i la mesura de les lletres. Quan s’arriba a aquest grau de paroxisme, la cosa deixa de tenir sentit. La repressió passada de rosca té un punt ridícul. Tota aquesta petitesa, sòrdida, cutre, de porters, taxistes, veïns… passant informes. Paradoxalment, les valoracions i els pronòstics basats en tot allò no n’encertaven ni una.

L’esquerra, un any després del 68 parisenc, marca també la vida barcelonina?

Crec que hi havia una gran diferència amb una esquerra pragmàtica, majoritària (el PCE, el PSUC, a Catalunya…) que està disposada a buscar solucions pactades. Però el més interessant eren potser tots els satèl·lits que surten d’ella, des de l’autonomia obrera, les lluites llibertàries, o l’extrema esquerra marxista-leninista. Intenten anar més enllà.

I en què consistia el que en el teu llibre apareix com a “resistència catalanista”?

Hi havia el catalanisme essencial, gent amb desitjos independentistes, en cercles molt petits, vinculats a associacions culturals, excursionistes… Intenten celebrar d’alguna manera l’11 de setembre, convertir les sardanes en actes de reivindicació nacional. Hi ha sigles com el Front Nacional de Catalunya, el PSAN… D’aquell nacionalisme embrionari sorgeixen alguns grups que proclamen la lluita armada. Molt lluny, en qualsevol cas, del que després arriba a ser.

I la connexió de Barcelona amb aquell món canviant de 1969?

Està començant a arribar la música, l’LSD, de manera molt poc potent. Hi ha gent que viatja a França, a Anglaterra… Estan entrant llibres clandestins… És un altre aspecte més del canvi que s’acosta, que no és només polític, sinó social. Estava començant a modificar-se la manera de mirar la família, el sexe, la roba… El 1969, els estudiants estan deixant de portar corbata.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.