«Hi ha una relació clara entre la construcció de l’Eixample i Cuba»

Entrevista a Martín Rodrigo y Alharilla

    Martín Rodrigo y Alharilla

    Llicenciat en Filosofia i Lletres, i doctor en Economia per la UAB. Professor titular d’Història Contemporània a la Pompeu Fabra. És membre corresponent estranger de l’Acadèmia d’Història de Cuba. És autor, entre altres obres, d’Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas (Ariel). Coautor i editor de Del olvido a la memoria. La esclavitud en la España Contemporánea (Icaria).

     

    Com es pot definir l’esclavitud, mes enllà del temps i de l’espai?

    Una primera definició d’“esclavitud” parla d’una institució que permet que una persona sigui propietat d’una altra. Algú que no té ni llibertat de moviments, ni capacitat plena de decisió sobre la seva vida i que, generalment, acaba en objecte de compra i venda. En tots els casos, l’esclavitud està marcada per la violència, més o menys explícita. Una altra explicació entén que l’esclavitud no desapareix quan aquesta institució deixa de ser legal. Així, en l’actualitat podem parlar de persones esclavitzades, malgrat que a cap país s’admet que l’esclavitud sigui legal. Dones que pateixen matrimonis forçosos, treballadors forçats en múltiples situacions, víctimes del tràfic de blanques…

    És a dir, persones considerades estris, com podria ser l’arada?

    En la documentació notarial del segle XIX les persones esclavitzades apareixen com a béns semovents. És a dir, aquells que es mouen per si mateixos, com el bestiar, a diferència dels béns immobles.

    Així doncs, no té res d’estrany que, en la mitificada Grècia clàssica, l’esclavitud fos considerada com una cosa completament normal…

    El que sabem és que en tota mena de societats sedentàries i complexes, amb capacitat de produir excedents, l’esclavitud hi era present. El que no és tan clar és que a tot arreu hi hagués una definició jurídica de l’esclavitud. I, per descomptat, no sempre hi havia comerç d’esclaus. Un altre element a tenir en compte és que, normalment, els esclaus acostumaven a ser estrangers, persones alienes a la comunitat que els esclavitzava, o producte de les guerres. Generalment, eren obligats a realitzar les feines que ningú volia fer i, en alguns casos, eren sacrificats en rituals. També cal distingir entre societats amb esclaus i societats esclavistes. Per exemple, l’imperi Romà sí que va ser una societat esclavista, perquè no hauria funcionat sense l’esclavitud.

    De fet, Marx va considerar l’esclavitud a Roma un mode de producció…

    Sí. Un dels motors de l’economia imperial romana es basava en la força de treball esclava. Es pot afirmar que Roma va ser una societat esclavista, pel seu pes quantitatiu i qualitatiu en el conjunt de l’imperi.

    El gènere va ser una qüestió lligada a l’esclavitud? S’esclavitzava més les dones que els homes?

    Se sap que l’esclavitud femenina acostumava a ser una qüestió domèstica, més lligada a l’àmbit urbà. La masculina, que també podia ser de servents, es donava a més en la mineria, en l’agricultura, en les galeres pròpies de l’edat moderna…

    Per la seva amplitud, complexitat, rendibilitat…, el comerç i l’explotació d’esclaus va assolir, avant la lettre, una dimensió que avui denominaríem “global”?

    El comerç atlàntic d’esclaus va néixer a principis del segle XVI per portar africans eslavitzats a Europa, primer, i després d’Àfrica fins a Amèrica. Va estar en mans, fonamentalment, de portuguesos. Després s’hi van incorporar neerlandesos, francesos i, sobretot, britànics. Durant el segle XIX, els traficants són sobretot anglesos. La incorporació massiva d’espanyols al tràfic d’esclaus es va produir a partir del 1789. Només després del 1810, quan britànics i nord-americans van abolir el comerç esclavista, és quan els hispanocubans hi són molt presents, sobretot en el tràfic cap a Cuba. Ingenis sucrers, cafetars, plantacions de tabac i també l’economia urbana i el servei domèstic eren el destí de les persones esclavitzades. Per al segle XIX, els historiadors utilitzem el concepte “segona esclavitud”, que només afecta tres territoris americans: el sud dels EUA amb les plantacions de cotó, Cuba amb les de canya de sucre i el Brasil amb les de cafè. Tres sectors punters en termes tecnològics, que produeixen per al mercat internacional, generen grans capitals i es basen en mà d’obra esclavitzada. A Cuba i al Brasil els esclaus procedien sobretot d’Àfrica, mentre que als Estats Units venien per via reproductiva: fills esclaus de mares esclaves, nascudes ja a Amèrica.

    Què té de peculiar l’esclavitud als EUA, respecte a altres països americans?

    Estudis recents posen de manifest que el creixement econòmic nord-americà i la consolidació dels EUA com una gran potència a escala internacional s’explica per l’esclavitud. I no només al sud de la Unió, també al nord. Ciutats com Nova York van ser grans ports negrers, i hi va haver també esclavitud fins a finals del segle XVIII.

    Què se’n pot dir de la relació de les religions amb l’esclavisme?

    Van ser precisament algunes esglésies cristianes, particularment els quàquers, els que van impulsar, a finals del XVIII i principis del XIX, l’abolicionisme. L’església catòlica va ser de les últimes a condemnar tant el tràfic d’esclaus com l’esclavitud. L’abolicionisme blanc té una doble matriu: d’una banda, el republicanisme europeu i, de l’altra, corrents cristians, com el dels quàquers.

    La prosperitat barcelonina de la Renaixença li deu alguna cosa a l’esclavisme?

    Hi ha una relació directa entre la construcció de l’Eixample de Barcelona i capitals transferits des de Cuba. Cronològicament, coincideix l’inici de l’Eixample amb la Guerra dels Deu Anys a Cuba, i amb la sortida de grans propietaris cap a Espanya. També hi ha altres capitals que van venir de la mateixa Catalunya durant la guerra carlista. La inversió de capitals vinculats a l’esclavisme colonial no es va donar només a Barcelona: a menor escala, va passar una cosa semblat en altres eixamples, com el de Madrid, amb el barri de Salamanca o les inversions del marquès de Manzanedo a la Puerta del Sol. Al País Basc hi ha personatges, com l’alabès Julio Zulueta, la fortuna dels quals es va acabar repatriant des de Cuba a la Península.

    L’enriquiment de famílies com els Goytisolo, Zulueta, el marquès de Comillas…, va ser producte del negoci sucrer, el tabac, etc., o també del mateix tràfic d’esclaus?

    El tràfic d’esclaus representa el costat de l’oferta de força de treball, una oferta que no s’entén sense la demanda. Des d’un punt de vista agregat, sembla que van ser més importants els capitals procedents de l’explotació de mà d’obra esclava a Amèrica. Hi va participar molta més gent, mentre que el comerç d’esclaus va estar en menys mans. Cal preguntar-se: qui esclavitza? El capità del vaixell negrer? Els estudiosos de l’esclavitud hem conclòs que l’esclavizador és qui compra, si bé no s’entenen l’un sense l’altre. Zulueta, la segona fortuna més important de Cuba, va ser traficant, però també posseïa cinc ingenis a l’illa. Moltes vegades, els captius, en lloc de vendre’ls, se’ls quedava ell. Antonio López també va tenir cafetars, plantacions de sucre… Els mateixos perfils biogràfics d’aquests personatges fan difícil traçar una línia entre les dues activitats. En qualsevol cas, aquests negocis van permetre l’ascens social d’individus i famílies que, sense l’esclavisme, no s’haurien enriquit ni ennoblit. Molts dels seus descendents segueixen tenint un rol important en la societat i en la política espanyola.

    La crueltat, com narra Django desencadenat, la pel·lícula de Tarantino, és potser el quedefineix més l’esclavisme?

    També hi ha una pel·lícula de Steven Spielberg, Amistat (1997), que recrea l’episodi real d’un motí que hi va haver en una goleta negrera que navegava per les costes de Cuba. Van matar al capità, Ramon Ferrer, que era d’Eivissa. Van portar el vaixell als EUA, on es va celebrar un judici que es va convertir en un al·legat contra un comerç d’esclaus que ja era il·legal.

    Seguim percebent l’esclavitud com un clixé literari d’aventures, infantilitzat. Potser és conseqüència de no voler reconèixer la seva espantosa veritat?

    La feina dels historiadors és tractar amb rigor els temes, generar coneixement i posar-lo a la disposició de la societat i les institucions per generar polítiques de memòria, que a Espanya no n’hi ha. El comerç d’esclaus ha estat condemnat per l’ONU com un crim de lesa humanitat, cosa que comporta aplicar els principis de veritat, justícia i reparació. Té també que veure amb reclamacions pròpies de les relacions internacionals. El que va néixer com una condemna simbòlica acaba provocant, per exemple, que Jamaica reclami a Anglaterra compensacions.

    Facebook
    Twitter
    WhatsApp

    avui destaquem

    Deixa un comentari

    NOTES ESPECIALS

    Notícies més llegides

     

    Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

    1. Pulsa el icono del adblocker
    2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
    3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.