Periodista. Doctor en Història Contemporània. Ha escrit nombrosos llibres, la meitat amb Josep Maria Huertas Clavería. Entre ells, han tingut especial transcendència els vuit volums, editats a principis dels anys 70, sobre las lluites veïnals als barris de Barcelona. Ha estudiat el periodisme contemporani, i ara publica Cròniques del fang, editat per l’Ajuntament de Barcelona.
En els temps que corren, les Cròniques del fang podrien fer referència a la corrupció. A la dècada dels 70, aquest fang era en sentit literal?
A partir d’una fotografia de Josep Maria Huertas trepitjant fang al barri de la Clota (fent un periodisme que ara es fa poc, i que ell va reivindicar obrint aquella escola dels anomenats “Huertamaros”), que obre el llibre, vam fer el doble joc d’elaborar una crònica del periodisme que es va fer en aquella època, en què trepitjàvem realment fang perquè Barcelona i tota la seva perifèria estaven plenes de fang. Els diaris no en parlaven, d’això, i es va haver de fer una lluita per aconseguir que n’informessin. Al mateix temps, Cròniques del fang també al·ludeix a alguns casos de corrupció molt significatius de l’època, encara que no és un llibre sobre la corrupció municipal en la transició, cosa que seria molt més extensa. Un d’aquests casos, molt espectacular, al final m’ha servit per fer una reflexió sobre les mancances de la memòria. Vaig agafar set periodistes que havien estat en una roda de premsa sobre un assumpte molt escandalós d’un regidor que, per fer un edifici en un carrer molt costerut, amb esglaons, va trencar les escales. Va ser una cosa que va mobilitzar no només el barri, sinó tot Barcelona. Les versions dels consultats no només eren divergents, sinó absolutament contradictòries.
De quins anys parlem?
Del l’època que Vázquez Montalbán va anomenar el “tardofranquisme”, des de finals dels 60 a la primera meitat dels 70, quan va morir Franco. Aquells anys en els quals es van poder obrir algunes fissures en el règim, com la llei de premsa de Fraga, amb unes limitacions tremendes. Una cosa que ens permetia, per exemple, aconseguir posar quatre línies en l’últim racó de l’última pàgina, que gairebé no es veien, sobre una vaga en una fàbrica del Vallés Oriental. Abans no era possible, perquè tot passava per la censura. Es va començar a poder colar notícies sobre lluites als barris i, a més, la llei d’associacions de l’any 64 va permetre poder crear associacions legals. Associacions que el Partit Comunista, a Catalunya, a partir del seu segon congrés, va saber aprofitar molt bé, igual que va fer amb els sindicats verticals.
Seguien arribant llavors emigrants a Barcelona?
Sí, per descomptat, com encara avui segueixen fent-ho. S’havien construït habitatges que, en general, van ser un desastre. Pisos fets amb sorra perquè algun intermediari es quedava amb els diners. El que es no es va fer va ser la urbanització. S’aixecaven edificis en carrers sense pavimentar, sense llum, sense clavegueram moltes vegades. No hi havia escoles, ni mercats… Les lluites eren de gent que vivia en un barri on només hi tenia la casa. Perquè els nens poguessin anar a l’escola, l’alcalde Porcioles va posar-hi uns tramvies vells… Una cosa potser no tan criticable quan, a dia d’avui, segueix havent-hi escoles en barracons.
Convivia encara el boom immobiliari amb el barraquisme?
El barraquisme es va acabar molt poc abans dels Jocs Olímpics. Al Somorrostro i a Montjuïc hi vivien prop de 50.000 persones, tantes com la població que tenia Girona en aquell temps. A més d’aquests nuclis n’hi havia molts altres d’escampats, com les barraques de Sant Eugènia, a la Posperitat, a les Glòries… Un altre problema afegit i més greu, que encara persisteix, era el dels rellogats. Famílies que vivien en una habitació, amb dret a cuina. També el de l’habitatge degradat, al Barri Xino, que avui en diem el Raval. En una fotografia que va fer el Huertas, molt cèlebre, es veu una cuina i al costat la tassa del vàter. És una cosa que posa els pèls de punta.
L’especulació immobiliària va trobar segurament un terreny especialment abonat per als negocis fàcils a l’àrea metropolitana de Barcelona?
Hi ha un fet que deixa veure per on anaven les coses, que van ser les inundacions del Vallés, l’any 62, en les quals va haver-hi entre 600 i 1.000 morts, milers de ferits i milers de milions en pèrdues. La gent construïa la barraca a la llera del riu. Barris desastrosos, tants com en vulguis. El pare de Jordi Évole va fer cròniques molt bones en aquella època.
Van ser els periodistes els que van descobrir informativament els barris, o viceversa?
Hi havia periodistes que eren del PSUC, i a les associacions de veïns també n’hi havia. Potser que en algunes associacions de l’Eixample hi podia haver algun militant del que després va ser Convergència o algun vell lluitador d’Estat Català, però el que majoritàriament funcionava era el PSUC i grups com ara Bandera Roja, el PT, LCR… És a dir, als diaris hi havia militants del PSUC, a la clandestinitat, és clar, i gent que sense serho eren simpatitzants, companys de viatge, com se’n deia. També hi va jugar un paper important la gent que procedia d’Acció Catòlica, la JOC i l’HOAC. Huertas venia de la JOC. Van adoptar posicions de cristianisme revolucionari, que tractava d’unir comunisme i cristianisme, i la figura més representativa d’ells va ser Alfonso Carlos Comín.
Com es desenvolupava la batalla en un altre front potser no menys perillós per als periodistes, que era el dels mateixos mitjans on treballaven?
No a tots, però en alguns diaris van veure que allò s’acabava. Va començar El Correo Catalán. Després Mundo Diario, amb gent clarament comunista. El Diario de Barcelona, en algunes èpoques, també. Es publicaven també La Vanguardia, dos diaris del Movimiento i El Noticiero Universal, que era de Porcioles, l’alcalde de Barcelona. La Vanguardia, tot i que tenia bons periodistes que van fer un esforç per dignificar la informació municipal, es preocupava més del centre de la ciutat que dels barris. Als anys 60, encara hi havia periodistes que s’havien salvat de la guerra. Gairebé tots els que feien informació de Barcelona eren nomenats funcionaris municipals, sense treballar, és clar. Així s’acabaven els problemes. Huertas, amb altres com Figueruelo, trenquen amb aquest periodisme absolutament degradat per la connivència amb l’Ajuntament.
Els diaris de multicopista, diguem-ne, que editaven les mateixes associacions, quin paper jugaven?
Cada associació de veïns i també altres entitats creaven les seves publicacions, que van ser una escola de periodistes joves, abans de fer el salt als diaris. Era una època en què hi havia feina. Els periodistes s’anaven jubilant i els diaris necessitaven gent jove, disposada a fer un periodisme més viu. Ara es diu que ja no es fa aquell periodisme, però cal tenir en compte que les coses han canviat molt. Jo vaig començar a treballar fent el primer curs de periodisme. Entre les publicacions de barri i els periodistes dels diaris hi havia una relació d’amistat. Jo recordo el Huertas que cada nit, en acabar la feina de la redacció, trucava a la gent de les associacions de barri.
En qualsevol cas, la repressió directa, policial, judicial, es deixava sentir entre els periodistes?
El cas de Huertas Clavería és un exponent d’aquella situació. Va ser condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, dels quals en va complir nou mesos. La primera manifestació legal que es va fer a Barcelona va ser la de periodistes, demanant la llibertat de Huertas. Huertas feia nosa a molta gent a Barcelona, perquè feia un periodisme que no s’havia fet fins llavors. Va explicar en un reportatge que a la postguerra es van concedir permisos per a estancs, gasolineres, cases de putes…, a vídues de militars. Va passar la censura, però estem parlant de principis dels 70. L’establishment que ja estava contra ell es va aprofitar del tema per castigar-lo.
La construcció d’habitatges era, és clar, el gran Eldorado per als especuladors del moment?
Hi havia constructors que estaven ficats directament a l’Ajuntament o que, com es deia de Figueras Bassols, hi entraven dient-li a l’alcalde Porcioles: “Hola Porci, que tal?”. Era una corrupció mútua. L’alcalde facilitava les promocions que, a canvi, s’escripturaven a la seva notaria. Així es van fer barris sencers. Els protagonistes d’aquests negocis eren, sobretot, gent que no havia crescut amb el primer franquisme, com van fer molts empresaris catalans, sinó que s’havien fet en alguns casos a si mateixos. Diferents de la crema de l’ Upper-Diagonal. Era també una època en què tot trontollava, i el poder municipal quedava reduït a un niu de corruptes, gairebé d’acudit.
