El primer aniversari de l’arribada de Xavi Hernández a la banqueta del FC Barcelona coincideix, indubtablement, amb el millor moment de l’equip des del seu aterratge d’emergència, amb l’equip allunyat dels primers llocs, com ho estava el novembre del 2021 després d’afrontar la primera temporada sense Leo Messi, Antoine Griezmann ni Luis Suárez en atac.
L’equip, entrenat fins llavors per Ronald Koeman, havia entrat en xoc quan va perdre una davantera de tant de pes a primers d’agost, pocs dies abans d’iniciar la temporada. Com a home de club, l’entrenador holandès va assumir les conseqüències d’una decisió econòmica de la junta amb la millor predisposició i sense lamentacions, a més d’acceptar el fitxatge -cessió per un any- de Luuk de Jong com un reforç interessant i suficient perquè, a aquell moment, aquest era el relat de Laporta, el de la necessitat d’estalviar les fitxes dels tres davanters i el de la necessària austeritat.
També havia arribat Memphis Depay gratis per a millorar una davantera que va haver de sobreviure a les tres baixes al·ludides (Messi, Griezmann i Suárez) i les d’Ansu Fati, Dembélé i Pedri, tots tres lesionats de llarga durada.
Avui, amb la perspectiva del temps, es comença a entendre que Laporta, en un gir tant estrany com imprevist, decidís mantenir Koeman a l’últim moment després d’haver-li comunicat oficialment que no comptava amb ell. Sabia que, per estima el Barça i per aquest sentit de la professionalitat dels holandesos, Ronald ni s’escudaria darrere de les baixes com a excusa ni culparia d’un eventual baix rendiment de l’equip a la junta directiva. Laporta també controlava la premsa de manera que, quan li va convenir, la va activar per augmentar el to de la crítica contra el tècnic, l’heroi de Wembley, el mateix que va fer amb Enric Masip, membres de la seva junta i Mateu Alemany participant en la creixent onada d’atacs a Koeman que finalment va passar-li per damunt sense remei.
Sobretot, Koeman va rebre com mai quan, pressionat i assetjat per la premsa, va reaccionar sincerament amb un “què hi farem”, el mateix argument que després esgrimiria Xavi Hernández després de perdre tots els títols i que va repetir fa unes setmanes amb motiu de la segona eliminació seguida a la Champions, incapaç de mirar a la cara no només el Bayern Munic sinó també l’Inter.
Fa un any, però, ningú de l’entorn barcelonista ni de la junta ni de la premsa, absolutament ningú, va intermediar en defensa de Koeman per demanar paciència, molta paciència i reforços per a l’equip ni va posar el focus que aquesta altra generació de futbolistes, jove i prometedora, amb Pedri, Araujo, Gavi, Nico, Abde, Balde i algun més, necessita un període de formació i cura abans que pugui explotar i donar al Barça una altra etapa de grans conquestes i títols.
Koeman no va rebre ni de lluny el mateix tracte que Xavi, a qui li han fitxat des que va arribar un total de deu jugadors: Alves, Adama, Aubameyang, Ferran Torres, Christensen, Koundé, Lewandowski, Marcos Alonso, Kessié i Raphinha, tots ells als primers llocs del rànquing mundial en les seves respectives posicions.
Xavi, al contrari que Koeman, ha comptat amb una premsa indolent i generosa que no ha fet sang ni li ha exigit miracles. Al contrari, ha disculpat tots i cadascun dels revessos importants, alguns extremadament greus com el KO a Champions per segon any consecutiu mentre que, per contra, s’han exagerat i assenyalat les errades o més baix rendiment d’alguns dels capitans fins que, finalment, han estat ells els que han acabat pagant els plats trencats.
Xavi ha pogut resetejar el discurs i les expectatives diverses vegades, tantes com ha calgut explicar derrotes inapel·lables davant equips que han estat clarament superiors. S’ha parapetat en la necessitat de construir un equip, que necessita temps, i en els beneficis de perdre com a aprenentatge per al futur.
Per descomptat, aquests serien arguments de pes si no fos perquè el president ha basat la gestió esportiva en altres paràmetres: “Al Barça no hi ha temporades de transició”, “Perdre té conseqüències” i “Tenim equip per tornar a guanyar sextets i triplets”.
La veritat és que mentre a Koeman, que es va beneficiar de zero milions en fitxatges, se li va exigir disputar i guanyar els tres títols, a Xavi, després de convertir 870 milions de palanques en fitxatges, no se li està pressionant de la mateixa manera, sinó tot el contrari. Després de guanyar dimarts a Pamplona, la petició del vicepresident esportiu Rafael Yuste va ser la de “demanar paciència perquè en el futur tinguem un gran equip”. El mateix Robert Lewandowski acaba d’afirmar, després de rebre la Bota d’Or conquerida amb el Bayern, que “el Barça serà un gran equip la temporada que ve”.
Les evidències, amb independència del discurs i el relat mediàtic, indiquen que l’equip de les palanques, sent el Barça l’equip europeu que més ha gastat en reforços l’estiu passat, pot fer efectiva aquesta diferència futbolística, milionària i abusiva com li passa igual al Real Madrid, respecte de la majoria dels equips de LaLiga. Aquesta superioritat salta a la vista, com també ho demostra la classificació.
La qüestió és si la suma dels fitxatges galàctics serà suficient per guanyar la Lliga i dominar l’Europa League, objectius que per pressupost i ambició haurien d’estar a l’abast del Barça de Xavi aquesta mateixa temporada, tret que aquestes valoracions des del mateix vestidor i de la junta, que intenten posar la bena abans de la ferida, condueixin a un estat de conformisme certament perillós.
El que també és clar és que com més expectatives i marge de confiança se li ha donat a Xavi més forta ha estat la bufetada. Estaria bé conèixer els límits i propòsits reals i consensuats d’aquí a final de temporada i no improvisar un discurs i un guió després de cada partit.
