Llegeixo la notícia de l’expulsió d’una vintena de nens i nenes de 5è i 6è de primària d’un AVE en direcció a Lleó per mal comportament. I, com no pot ser d’una altra manera en aquests temps que corren, totes les mirades, totes les crítiques, es dirigeixen a l’interventor que va prendre la decisió després d’advertir- los que abaixessin la veu, canviessin de conducta i es posessin la mascareta. Jo, que he estat docent durant 40 anys i em crec amb l’autoritat suficient per opinar, observo unes pautes molt definides en què sobresurt posar-se sempre a favor de l’afectat, sense valorar conscienciosament i objectivament tota la casuística. En aquest cas, és molt lamentable que els pares, però també l’escola, posin el crit al cel per una decisió de l’autoritat màxima al tren, i més tenint en compte que Renfe va actuar de manera exemplar, proporcionant un transport alternatiu al grup que es dirigia a Lleó.
M’ha costat trobar una notícia en què s’especifiquessin tots els detalls del cas, perquè la majoria de mitjans es posen de part dels afectats, sense una anàlisi exhaustiva del que va passar. A mi, que sempre he tingut esperit de contradicció i que he viscut casos semblants al transport públic, m’hauria encantat que ens haguessin expulsat d’un tren o d’un autobús si els meus alumnes no haguessin complert les normes bàsiques de comportament. En aquest cas, es parla poc dels professors acompanyants, que sembla que siguin convidats de pedra. Em vull imaginar que van intentar calmar els seus alumnes, segurament tan tímidament que no els van fer ni punyeter cas.
M’imagino també els familiars d’aquests nens i nenes dolguts amb l’interventor del tren, parlant amb advocats i professionals del ram per veure de quina manera se’l poden carregar, demanar alguna indemnització, apartar-lo de la feina, fins i tot que la perdi per sempre; en definitiva, buscar un cap de turc, seré clar, per tapar la realitat, que no és cap altra que la mala educació dels seus fills. Perquè, admetem-ho d’una vegada, molts pares i mares han perdut el control de l’educació dels seus fills, també molts educadors, i, aleshores, la solució consisteix a buscar els culpables fora del mateix àmbit. En aquest cas, un responsable del comboi obligat a fer complir unes normes mínimes que, pel que fos, els nens i les nenes no van seguir. Aquests pares, encegats per l’amor que professen cap als seus fills, tanquen també els ulls davant del que se’ls acosta, protegint-los fins a l’extrem, tancant- los en una bombolla que aconseguirà fer-los més mal que el que puguin sentir en veure’s expulsats d’un tren a la vista d’altres viatgers. La paraula “trauma” també ha estat pronunciada per algun pare. Tot suma per escudar- se en les pròpies mancances.
I com que una anècdota val més que mil paraules, em ve a la ment una escena que vaig viure amb uns pares que, com molts, van preferir la mentida, mirar cap a una altra banda, abans d’admetre la realitat. Tot i que estaven separats, venien junts quan se’ls convocava per parlar del comportament del seu fill. En un primer moment, es van insultar davant meu (no reproduiré aquí les paraules, però molt pujades de to). Vaig interrompre la desagradable escena amb un crit que els va fer callar de cop. No era la millor manera d’ajudar el seu fill. Sembla que ho van entendre. Tot seguit, vaig donar lectura a tots els abusos que l’alumne havia fet els últims dies: saltar per sobre de les taules, insultar una professora, robar material d’altres alumnes, escopir a un company de classe… La mare em va tallar assegurant que aquell no era el seu fill, que ell era afectuós, passava l’aspiradora a casa i cuidava el gos. Em vaig quedar en silenci escoltant i preparant la meva estratègia. Em vaig aixecar, vaig anar a buscar un paper i li vaig dir que, si estava tan segura del que deia, no tindria cap inconvenient a signar-me un document en què m’autoritzava a gravar el seu fill al recinte escolar. El pare, que creia més en les meves paraules, la va instar que firmés. Es va esfondrar i va començar a plorar demanant ajuda. Jo no estic indignat perquè a aquests nens i nenes de les escoles de la Llacuna i Cabrera d’Anoia els fessin baixar del tren; estic preocupat per la deriva i l’ofuscació dels pares que, conscientment, han perdut el nord.
