Junts -abans Convergència- no està acostumada a no governar, tampoc ERC a fer-ho. Se’ls fa estrany, i no saben dissimular-ho. Com cantava Sabina, se’ls veu perduts “com un sant sense paradís”. El primer cas el va resumir amb precisió l’exprimera dama Marta Ferrusola quan el socialista Pasqual Maragall va rellevar el seu espòs, Jordi Pujol, al capdavant de la Generalitat: “És com si entren a casa teva i et trobes els armaris regirats, perquè t’han robat”. En democràcia se’n diu alternança, però la Marta, en nom de tants altres, ho va tunejar a la seva manera. I és que, desenganyem-nos, duien molts anys governant, tants com ERC opositant, i això pot desorientar. En aquella ocasió, el robatori el va patir Artur Mas, l’hereu de Pujol, que va haver d’esperar torn per governar. Fins ara aquell lapse tripartit ha estat l’únic referent opositor de Junts. El descarrilament precoç del Dragon Khan d’esquerres va escurçar la travessera del desert i la nova Convergència va recuperar l’objecte robat, el poder. I fins ara que, després de consultar-ho a les bases, han decidit abandonar, aquest cop motu proprio, el govern de Pere Aragonès (ERC).
Amb més o menys perícia, Junts ja oposita; de fet, d’ençà que ERC els robés la supremacia independentista, mai han deixat de fer-ho, des de dins o des de Bèlgica. La tornada de la cançó opositora diu que el referèndum de l’1-0 encara és vàlid i cal tornar a proclamar la independència. Al contrari, ERC defensa la fins fa poc tesi convergent del diàleg amb l’Estat, sense renunciar a la independència, però entenent que les presses han estat males companyes de viatge. No fa pas tant que uns i altres van intercanviar els discursos i el poble, o bona part d’aquest, ho contempla desconcertat. I no parlo de quan Pujol o Mas manaven, sinó més recentment, quan Carles Puigdemont va triar suspendre la independència per dialogar. Recorden? “i amb la mateixa solemnitat” -la mateixa amb la qual va declarar la independència uns segons- suspenia els efectes de la declaració d’independència per obrir un diàleg amb l’Estat “que permeti una solució acordada”. Vist ara, sembla una idea d’Aragonès, però és de Puigdemont. Una idea, la de la suspensió de la independència, que, sigui dit de passada, va enrabiar molts republicans. Tampoc Quim Torra, com ara Aragonès, va trobar el moment o l’oportunitat de desfer la suspensió independentista de Puigdemont. I fins ara que dura la cantarella.
Aquest ara diu blat, ara diu ordi, té un denominador comú: la independència la volen ERC i Junts, però declarar-la, el que seria declarar-la més enllà d’uns pocs segons i amb totes les seves conseqüències, això es defensa millor des d’on no és possible, des de l’oposició. Com deia el gran Jaume Perich, “un polític és aquell paio que té solucions quan està a l’oposició i problemes quan està al govern”.
