Com aquell acudit de l’Eugenio que diu: “-M’agrada jugar a pòquer i perdre. -I guanyar? -Ostres, guanyar ha de ser l’hòstia!”. Doncs això, parafrasejant-lo, als catalans ens agrada perdre, i guanyar ha de ser l’hòstia. El cert és que sempre hem tingut una certa fascinació per la derrota. L’11 de setembre, en què celebrem la capitulació de Barcelona davant les tropes borbòniques del 1714, és la festa nacional de Catalunya; podia haver estat el 23 d’abril (Sant Jordi), festa del llibre i la rosa, però no, millor l’11.
Avui celebrem l’1 d’octubre -si no tots, la meitat. Es tracta d’una victòria o d’una derrota? En principi el got independentista es pot veure mig ple. El govern central de Mariano Rajoy va prometre que de cap de les maneres Catalunya celebraria un referèndum unilateral d’autodeterminació i, malgrat la repressió policial, aquest es va fer, i les urnes van aparèixer com per art d’encanteri, i el sí es va imposar a la búlgara. Victòria, doncs. Però després, com quan en futbol guanyes a casa 4-1 i a Roma t’eliminen 3-0, o contra el Liverpool, que primer guanyes 3-0 i en acabat perds 4-0, la victòria es desfà com un sucre al cafè. La tornada de l’1-O va ser el 27-O, en què el llavors president Carles Puigdemont declarava la independència i uns segons després la suspenia. Remuntada?
I d’aquella pols venen aquests fangs. El Parlament de Catalunya va tornar a viure dimarts passat una d’aquelles sessions que recorden l’escena de la cabina dels germans Marx. Un galimaties a on el president Pere Aragonès es va treure del barret de copes la via canadenca de l’acord de claredat i els seus socis de Junts, enfadats perquè no compleix el pacte de legislatura, van amenaçar-lo amb una moció de confiança i, com deien els Marx, també dos ous durs. L’amenaça la va llançar Albert Batet, portaveu de Junts al Parlament, però es veu el vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, ho sabia, i Aragonès l’ha cessat per deslleialtat. I també dos ous durs.
Total, que aquell bonic conte de l’1-O, que avui celebrem, ha canviat molt, i aquell anhel independentista que els va unir ahir, avui el poder els separa. En el moment d’escriure aquestes ratlles el Govern encara existeix, agafat amb pinces, però existeix. Junts desfulla la margarida sobre si es queda o surt i, en cas de marxar, si certifica una enèsima derrota. A fora fa fred, m’hi jugo un pèsol que es queda. I també dos ous durs.
