Amb els diners que Joan Laporta i la seva junta duen gastats en alguns restaurants com Via Veneto i Botafumeiro es podria finançar generosament una assemblea de socis del FC Barcelona. No serveix aquest argument de la precarietat econòmica, que la directiva ha colat a la premsa per justificar la decisió històrica de celebrar l’assemblea ordinària de la temporada 2021-22, la de les palanques, en el format telemàtic i no en el format presencial tradicional.
La conseqüència és que no sorgirà, si més no fins que la junta de Laporta sigui rellevada per la voluntat dels socis en unes eleccions abans de la seva conversió en societat anònima, cap nova oportunitat de garantir els drets democràtics de participació, transparència, llibertat d’expressió i d’opinió, ni de poder votar amb la seguretat i la visibilitat del vot a braç alçat en una assemblea.
Reprimir brutalment la interacció entre els socis i la junta, la interpel·lació directa dels socis, les preguntes difícils i compromeses, les mostres més elementals del barcelonisme corrent, les reaccions espontànies a les intervencions o les explicacions -senzillament, la possibilitat de ser protagonista de l’acte social més important de la vida de molts socis- és l’únic objectiu de Laporta per aferrar-se a un model basat en el vincle digital, també per a les votacions, que no tan sols no recullen ni reconeixen els estatuts sinó que, particularment en el cas del vot telemàtic, l’assemblea va votar-hi en contra quan va ser plantejat en un dia i en unes circumstàncies no tan llunyanes.
Laporta prefereix evitar el cos a cos, les sorpreses i les incomoditats derivades del lliure ús de la paraula i del vot, dues atribucions de l’assemblea tradicional que ja li van causar problemes a la cita ordinària d’octubre de fa un any. Aquella setmana, en sessió doble, no es va haver d’esforçar gaire per entabanar els socis amb la promesa d’un segon referèndum sobre l’Espai Barça, ja que l’engany va amb la seva naturalesa i, al cap i a la fi, és la seva especialitat, però perdre la votació contra la continuitat de la Confederació Mundial de Penyes va ser la gota que va fer vessar el diminut got de la seva tolerància i paciència democràtiques.
“Mai més!”, aquesta va ser la determinada i ferma reacció del president després d’una derrota assembleària que va significar un abans i un després a la decadència democràtica i social del FC Barcelona.
Pitjor encara que la decisió de Laporta, de recórrer sistemàticament a les assemblees cabdillistes i dictatorials, ha estat la reacció passiva, submisa i absent de la premsa, dels opinadors, de les tertúlies i de les xarxes socials, el conjunt d’aquest entorn mediàtic que amb tant histerisme protesta, en canvi, contra autèntiques nimietats. Davant la consolidació d’un gir social no pronosticable, molt menys transcorreguts 47 anys des de la mort de Francisco Franco, aquest quart poder gairebé no ha aixecat un dit ni ha perdut un minut a tractar el tema o posar en qüestió la raonabilitat d’arrabassar als socis del Barça l’última possibilitat d’un acte social mínimament protegit per un reglament democràtic i amb garanties per a la llibertat d’expressió.
Un trist final, segurament indigne de la història i de la grandesa d’un club que, fins al segon retorn de Joan Laporta a la presidència, podia presumir d’aquesta singularitat -ja superada- com és l’exercici de la propietat dels socis mitjançant l’assemblea, decidint les qüestions clau per al futur.
El periodisme s’ha abandonat i s’ha deixat emportar per aquesta riuada d’esdeveniments que sembla natural on, per la por d’anar en contra de l’star system laportista, el seu principal deure i compromís no és altre que justificar totes i cadascuna de les barbaritats de l’actual junta directiva per extrema, poc ètica, arbitrària o humiliant que sigui, com, en aquest cas, validar la supressió definitiva de la veu i el vot dels socis.
L’experiència ha demostrat, tant al referèndum de l’Espai Barça com a les dues assemblees telemàtiques celebrades fins ara, que la gestapo laportista les pot controlar i manipular. La limitació de les preguntes -que s’han de presentar també telemàticament per avançat-, la supressió efectiva de les intervencions dels compromissaris, -que no les poden fer quan volen ni sobre les temàtiques que els interessa-, els demostrats problemes per votar de centenars de socis que encara esperen explicacions i un llarg etcètera d’incidències registrades no són res comparat amb el fet, inqüestionable, que no hi ha cap manera de confirmar qui ni quants socis estan connectats ni quin número ha exercit el dret a vot ni en quin sentit han votat. Tot es limita a un acte de fe virtual i digital en què finalment s’anul·la el debat, el contrast d’opinions, l’emoció i la responsabilitat de sentir-se compromissari, el protagonisme de ser escoltat i d’interpel·lar la directiva sobre l’assumpte que vulgui perquè aquest és el dret i també l’obligació.
De fet, a la convocatòria telemàtica no s’anima a la participació, només s’informa de la possibilitat d’enviar preguntes en comptes d’obrir l’assemblea a les intervencions (opinions i suggeriments) dels socis.
I encara és més desafortunat i decebedor sentir les acotacions dels periodistes complaguts amb la perspectiva d’estalviar-se la cobertura d’un acte de club que qualifiquen de massa llarg i avorrit. Les assemblees telemàtiques de Laporta són aplaudides per la premsa perquè duren menys, tenen un final feliç, previsible i es poden seguir pel senyal de Barça TV.
Tot el que es decideixi i aprovi, ratificat per una majoria anònima i digital, silenciosa i resignada com mai, constarà com a legalment aprovat. Sens dubte. També certificarà que el Barça ha deixat de ser més que un club.
