«Els gitanos conserven valors que les societats actuals hem perdut»

Entrevista a David Martín

Doctor en Història. Professor d’ensenyament mitjà. Investigador. Forma part de l’Instituto de Historia Social Valentín de Foronda, de la Universitat del País Basc (UPB). Ha publicat El pueblo gitano en Euskal Herria (Editorial Txalaparta) i, ara, Historia del pueblo gitano en España (Los Libros de la Catarata).


D’on surt això que els gitanos són el poble més anticapitalista d’Europa, segons deia el titular d’una entrevista recent que vas concedir?

Contextualitzant-ho, és una cosa que relaciono amb l’anarquisme, que també estic investigant. De vegades hi trobo similituds, no des de la perspectiva organitzativa, sinó de la manera de veure la vida, d’estar fora del sistema. En aquest sentit, serien anticapitalistes, però en algun moment també podrien ser anticomunistes, per exemple. Això ho he vist en directe, perquè he viscut amb gitanos cada dia, durant 12 o 13 anys. De vegades fem teories sobre les maldats i les bondats del nostre sistema, però no sortim d’aquest marc. El poble gitano, sí.

Potser la seva condició itinerant, la marginació que han patit, la inclinació a valors i maneres de vida propis… han contribuït molt al seu allunyament de la cultura del lucre, de l’acumulació? No obstant això, amb els jueus, per buscar un símil, va passar tot el contrari.

Sí, són pols oposats. Els jueus en van sortir beneficiats en la percepció social. En canvi, el poble gitano, com que no té cap poder de difusió, de propaganda, ni tan sols poden explicar com són, n’ha sortit perjudicat. A Espanya, els gitanos no han estat nòmades, encara que així se’ls denomina, sinó més aviat ambulants. L’arrel del fet diferencial no era traslladar-se d’un lloc a l’altre, sinó no voler encotillar-se, en els horaris, no voler entrar en aquesta roda de la producció…

Has escrit sobre els gitanos a Euskadi. Com han viscut en un territori que sembla especialment marcat per l’identitarisme?

A l’edat moderna, a les províncies basques i a Navarra, els gitanos patien una doble imposició legal. A més de les que es dictaven a la cort, hi havia preceptes locals que prohibien, per exemple, l’assentament de les persones considerades gitanes. Se suposava que allà no hi havia gitanos, perquè la llei no ho permetia. Ser gitano era una figura penal. Quan algú deixava de parlar gitano, de treballar com a gitano i de vestir-se com a gitano, per al legislador deixava de ser gitano. Es diferenciava entre el que eren denominats “gitanos bascos” i els “gitanos castellans”. No eren els Echeverría, Urrutia, Etxepare…, oriünds. El 1980, a Hernani, el GAL es va confondre i va matar un gitano pensant que era un membre d’ETA, i hi va haver una gran reacció de rebuig. Paral·lelament, s’estava tramitant un procés d’expulsió de gitanos residents al poble.

Els gitanos, també molt diversos entre ells, com s’han organitzat socialment? Com a clans, com a famílies extenses…?

Quan es desplacen cap a l’Europa occidental, els gitanos venen com a pelegrins, que era una forma de desplaçar-se a l’època, amb salconduits. Ho feien en grans grups. Una cosa així com a l’Oest americà, quan viatjaven en caravanes, a les quals se sumaven els viatgers. Però quan comencen a establir-se als llocs on van arribant, que ja no són només llocs de pas, es creen normatives contra ells. Per supervivència, els grups es van reduint, fins al punt que, als segles XVII i XVIII, només eren visibles en grups de quatre o cinc dones, ja que els homes no podien acostar-se als pobles, perquè eren capturats i portats a galeres… Les dones també eren assotades, però generalment eren desterrades. En aquest sentit, sembla que el contacte entre la societat convencional i els gitanos es fa a través de les dones. Avui dia també són sobretot dones les que hi tenen més contacte, a través, per exemple, de les treballadores socials. L’ús de l’idioma gitano, també penat, es va reduint… També és veritat que els gitanos són molt pragmàtics. Utilitzen l’idioma que necessiten, s’adapten als seus entorns.

Tot i que, aparentment, no hi ha hagut conflicte, l’Església catòlica ha estat especialment bel·ligerant amb els gitanos?

Més enllà que, durant l’Antic Règim, potser algunes persones no complien amb preceptes com no treballar els diumenges, abstenir-se de menjar carn per Quaresma, amistançar-se (que no era només dels gitanos), no hi havia conflictes especials amb el cristianisme. Si s’estudia amb perspectiva, es troben textos processals, legislació, que fan referència a alguns conflictes, però escassos i molt espaiats en el temps. Ara, més enllà de les creences religioses particulars, amb l’Evangelisme s’ha produït una forma d’empoderament de la comunitat gitana, igual que els negres van crear les seves pròpies esglésies i rituals als EUA.

Crida l’atenció l’important rol que els gitanos juguen en el manteniment i el desenvolupament de la cultura popular, no només a Espanya, sinó també, per exemple, als països balcànics…

Sí, encara que es digui que el flamenc en realitat no és gitano, no hi ha dubte que han estat els gitanos els que l’han protagonitzat. En la cultura musical, si es grata bé, fins i tot al País Basc es troben manifestacions sorprenents de presència gitana. Els tamborileros, els txistularis eren moltes vegades gitanos. A Pamplona, Echeverría, un gitano, era qui presidia la processó de Sant Fermí. Ara mateix, Sonakay és un grup que fa flamenc en basc.

Sense anar més lluny, sembla evident que en la música de Rosalía hi ha un gen gitano, que és potser el més genial, el de més valor afegit…

Hi ha debats sobre la qüestió de l’apropiació cultural, com sembla que passa amb Rosalía, però és veritat que els gitanos han estat molt importants i segueixen deixant la seva empremta en la cultura musical popular. M’interessa, com a professor, que hi hagi material de lectura, que es difongui història del poble gitano. Em decep, en la societat actual, la mala o nul·la utilització que es fa dels poderosos recursos de què disposem per aprendre, informar-nos… El que em fastigueja és quan es comença parlant de Rosalía i s’acaba parlant dels gitanos. Malament: “A mi em robaven…”, etc. Cal introduir d’una vegada en el currículum educatiu la cultura gitana, no perquè se m’hagi acudit a mi, sinó perquè ens anirà bé a tots. En primer lloc, als mateixos gitanos, que segueixen sent percebuts de manera tòpica, distorsionada…

“Espanya també és gitana”, dius, posant el dit a la nafra que fa més mal, que és la de l’indentitarisme, el nacionalisme, l’obsessió pel fet diferencial…

El poble gitano té la seva pròpia identitat, per descomptat. És molt heterogeni, però també molt identificable. Amb les seves diferències i similituds, trobes gitanos no només a tot Espanya, sinó a Suècia, a Irlanda…, però no tenen els axiomes polítics i sentimentals que arrosseguem nosaltres, i que procedeixen del segle XIX. Tenen altres identitats, anteriors. Els gitanos conserven valors que les societats actuals hem perdut, de manera especial en els últims trenta o quaranta anys. Exemples tan senzills com el dels matrimonis, que cada vegada més es converteixen en un compromís, una obligació, onerosa i en molts casos no gaire ben rebuda. No es pensa en la felicitat dels contraents, sinó en la molèstia i la despesa. Entre els gitanos encara és tot el contrari. Gasten menys i si ho fan els és igual, perquè pensen a veure els seus familiars, coneguts, fer la festa… I ho fan de manera moderada, perquè els nens hi són presents, i la gent gran també, que ostenten certa autoritat per posar fre a les coses.

El qualsevol cas, a Espanya, almenys de manera formal, legal, els gitanos gaudeixen d’un cert reconeixement. Això no és així a països europeus com Hongria, on segueixen sent víctimes de maltractament explícit, de marginació legal…

Els hongaresos eren sinònim de gitanos, en temps dels nostres avis. Ara es diu una cosa semblant dels romanesos, que s’associen als gitanos procedents d’allà. Des de l’Edat Moderna, aquí també es van fer lectures romàntiques, idealitzades, del món gitano. El tòpic de la dona gitana es va traslladar a la música, la pintura, la literatura… En realitat, eren tot el contrari de com les representaven. Anaven a cavall i, en conseqüència, els haurien de resultar més aviat molestes les vestimentes amb les quals les representaven. Alletaven els nens amb els pits a fora, fumaven… Imagina’t la què els devia semblar als bascos de l’època, que no veien un pit fins que es casaven, i fins i tot ni això!

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.