En cap dels dos extrems

No he estat mai una persona de banderes. Confesso, això sí, que ja fa dotze anys, vaig comprar una d’espanyola i la vaig enarborar eufòric quan es va guanyar el mundial de futbol amb aquell inoblidable gol d’Iniesta. Després d’aquell dia la vaig guardar en un calaix. Durant molts anys vaig penjar la senyera al meu balcó tots els onze de setembre, però vaig deixar de fer-ho fa tant de temps que ja ni me’n recordo. Així doncs, puc concloure que la meva vida ha evolucionat amb molts sentiments, amb emocions, amb frustracions diverses, però lluny d’aquest patriotisme que alguns i algunes porten a la sang de manera tan passional que traspassa línies perilloses, properes a la paranoia i al respecte entre les persones. De fet, en els darrers anys, he percebut les banderes com una cosa que separa, que exclou, que impedeix el natural raonament. És com si diguéssim una teranyina que impedeix el moviment, en definitiva, el pensament.

Per això no vaig assistir a la manifestació de diumenge divuit de setembre  a Barcelona en defensa del 25% de l’ús del castellà a les aules catalanes (tampoc no ho va fer el pare del nen de l’escola de Canet. Per què serà?) Per això i perquè mai em veuran al costat d’Abascal; però és que tampoc no em veuran al costat dels qui, sota supòsits d’una lògica aclaparadora, amaguen altres interessos. Perquè, no ens enganyem, gran part dels convocants d’aquesta concentració són obertament catalanòfobs. Entre banderes i mentides, volen fer-nos creure que la persecució del castellà a Catalunya és de tal calibre que ja només falta que ens empenyin cap a l’afusellament als quals el parlem. I entre els assistents, doncs, hi havia una barreja d’antisocialistes acèrrims i de gent de bona fe que demana més presència del castellà a l’escola.

Però és que, a l’altre extrem, aquells que defensen aferrissadament el català, també són clarament hispanòfobs i, encara que amb la boca petita accepten que en finalitzar l’escolarització obligatòria tot l’alumnat domini les dues llengües oficials de Catalunya, en el fons, desitjarien que el castellà desaparegués del tot, no només de les aules, sinó de la societat en el seu conjunt.

En algun dels meus articles ja he plasmat la meva opinió sobre el que representen els fanatismes i aquests dos sectors, aquests dos extrems, per més que ens vulguin vendre el producte d’un bonisme centrat, només volen arrossegar-nos cap a un sectarisme en què, consegüentment, no hi caben tots. Potser la bona notícia és que tant els uns com els altres, malgrat organitzar autocars des de diversos punts de la geografia (catalana o espanyola) no aconsegueixen aglutinar la majoria de la societat catalana. Els trios GamarraArrimadasAbascal i TerribasPlanaSabater només mobilitzen els seus i la resta de ciutadans, la majoria afortunadament, desitgem els consensos, i aquests passen per acords que ja s’estan començant a entreveure.

És veritat que ens trobem en uns moments difícils en què el procés llangueix, mor de mica en mica i s’imposa el pragmatisme. Per això mateix cal ser molt prudents i treballar des de la cautela. Sectors independentistes ja accepten que el castellà sigui llengua d’aprenentatge, és a dir, vehicular, i la nova llei, si no sorgeixen impediments, contemplarà que els centres escolars adaptin els seus projectes educatius a la realitat sociolingüística d’on es trobin. En definitiva, un gir després de quaranta anys d’immersió que, si bé ha complert uns objectius, ha de ser revisada sense cap mena de dubte.

Així doncs, les quotes han de desaparèixer pel bé de l’ensenyament, del respecte, de la pedagogia i de les relacions entre les persones. És ben clar que el model basc de separació d’alumnes per llengua d’aprenentatge no és el més adequat a Catalunya. Estic d’acord que el català sigui la llengua més important a l’escola perquè és la que està més en minoria; és a dir, en perill. Mai no s’havia donat tanta importància al català a l’entorn escolar; no obstant això, baixa vertiginosament i preocupantment el seu ús. Per això cal potenciar-la, però no maltractant la de la majoria dels ciutadans catalans, el castellà. Estirant la corda d’una banda i l’altra aconseguirem que es trenqui i fonamentarem encara més aquesta fractura social que neguen els impulsors de les lleis de desconnexió i de la independència unilateral.

Percebo un cansament a la societat catalana davant de tanta manipulació; però un cansament positiu, en què es comencen a construir ponts. Encara és aviat per a l’eufòria; tanmateix, el fracàs d’aquestes mostres d’odi és un principi esperançador. Ho anirem veient.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides