La primera de les lleis que aprovar el Parlament de Catalunya restablert després de la dictadura franquista va ser la que va instituir l’11 de setembre com a Diada Nacional de Catalunya. No s’ho van treure de la mànega. La cosa ve de lluny. Sembla que el primer acte de commemoració de l’Onze de Setembre va ser la missa que es va oficiar el 1886 a la parròquia de santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres, en honor de les persones que van morir al setge de Barcelona el 1714. El canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, havia de fer el sermó però les autoritats el van prohibir. A més, els republicans van criticar el caràcter religiós de la commemoració.
La història de la celebració de la Diada l’11 de setembre està farcida de desencontres, discussions i mals rotllos. El 1888, coincidint amb la inauguració de l’Exposició Universal, es va instal·lar l’estàtua de Rafael Casanova a Barcelona i es va convertir en punt de referència dels actes commemoratius i reivindicatius. El 1901, després de l’ofrena de flors convocada per diverses associacions catalanistes es van produir uns enfrontaments amb els lerrouxistes que van acabar amb una trentena de detinguts. Republicans i socialistes van tornar més tard a oposar-se a aquests actes pel paper preponderant que hi tenia la dretana Lliga Regionalista.
Les dictadures de Primo de Rivera i Franco van prohibir la celebració de l’Onze de Setembre. El franquisme, fins i tot, va retirar el monument a Rafael Casanova. Les commemoracions clandestines es van anar succeint fins que l’11 de setembre del 1976, amb Franco mort, es va fer un acte massiu a Sant Boi de Llobregat. Va ser la primera celebració legal després de tants anys de repressió. L’estàtua de Rafael Casanova va ser reposada al carrer Ali Bey de Barcelona, el 1977.
Després d’uns primers anys de democràcia en què la Diada era una festa oberta a tots els catalans, des d’en fa una desena ha quedat en mans del sector independentista. La celebració institucional, més o menys, va tirant com pot, tant al Parlament com on decideix organitzar-la el govern de la Generalitat, però les concentracions i manifestacions al carrer són cosa només dels independentistes. Els que no ho són se’n desentenen.
Aquest any s’ha arribat a l’extrem que els diferents grups independentistes han organitzat celebracions separades. Si es vol que els ciutadans de Catalunya celebrin plegats una festa és evident que la Diada de l’Onze de Setembre fa temps que no serveix i que és pràcticament impossible recuperar-la pel conjunt de la ciutadania.
Així les coses, caldria trobar una data per aquesta nova festa conjunta o transversal, que se sol dir ara. Potser no cal inventar res de nou. Sant Jordi compleix perfectament les condicions per substituir l’Onze de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya.
Només hi ha un problema. L’Estatut de Catalunya fixa, en el seu article 8, que “la festa de Catalunya és la Diada de l’Onze de Setembre”. I canviar l’Estatut -què us he de dir!- no és un tràmit senzill. De tota manera, si s’hi posen, i ja embrancats en el trencament de motllos culturals clàssics, podrien aprofitar l’ocasió per canviar també l’himne de Catalunya. O canviar-li la lletra i fer que sigui més amable i constructiva que l’actual text gore que hem escoltat tants cops aquest diumenge.
Barcelona té dues festes majors, la Mercè i santa Eulàlia. Tampoc s’ensorraria el món perquè Catalunya tingui dues diades: una de tothom i una altra dels independentistes.
