La traïció de Rialb

L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.

La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.

Jo vaig conèixer de primera mà aquest conflicte –que es va viure entre els anys setanta i noranta- i, com a periodista, vaig seguir de prop la seva evolució, amb la publicació de nombroses informacions i reportatges. Fruit d’aquest treball, amb el company Xavier Garcia vam escriure el llibre Pantà de Rialb. Elegia pel Mig Segre, publicat per l’Editorial Pòrtic l’any 1986.   

El projecte de l’embassament de Rialb es va covar durant el franquisme, impulsat per l’aleshores procurador en Corts per Lleida, Joaquín Viola Sauret, que més tard seria designat alcalde de Barcelona (1975-76). Joaquín Viola Sauret va tenir un tràgic final: l’any 1978, ell i la seva dona van ser assassinats amb una bomba col·locada al pit per un escamot independentista.  

Inicialment, la construcció d’un nou embassament a la conca del Segre s’havia previst aigües amunt del pantà d’Oliana –al congost de Tres Ponts- amb l’objectiu de regular millor el riu i garantir, d’aquesta manera, la dotació d’aigua de reg pel canal d’Urgell i pel projectat canal Segarra-Garrigues. Però, en una fosca maniobra de despatxos, típica del franquisme, el pantà de Tres Ponts va “desaparèixer” i es va substituir per l’embassament de Rialb, aigües avall d’Oliana, tot i que això suposava que l’aigua necessària per regar havia de ser bombejada a una cota superior.

La construcció del pantà de Rialb havia de suposar, per la seva gran extensió, la creació de l’embassament d’aigua més gran de Catalunya. Durant anys, es va especular amb què la implantació d’aquest enorme dipòsit hídric a la vall del Mig Segre tenia una intenció amagada: el futur transvasament de cabals a la conca de Llobregat per abastir el subministrament de l’àrea metropolitana de Barcelona, una sospita que va indignar els habitants d’aquestes contrades, però que mai es va arribar a materialitzar.

El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.

Però, sobretot, hi ha el drama humà que va comportar la construcció de l’embassament de Rialb. Centenars de persones que vivien als pobles de Tiurana, Bassella, Castellnou, Miralpeix, Aguilar, la Clua… van ser obligades a marxar de les seves cases, que van quedar submergides sota les aigües empantanades. El Mig Segre era una rica zona d’horta que estava habitada, des de feia segles, per famílies pageses que, amb la inundació d’aquesta vall, van perdre el seu hàbitat natural i el seu patrimoni. 

Durant els anys de la transició postfranquista, molts dels nous polítics que van sorgir es van interessar i van donar suport a la lluita de la gent del Mig Segre contra l’anunciada construcció del pantà. Cal destacar, en aquest sentit, el compromís de la dirigent de Convergència a les terres de Lleida, Maria Rubies, i del senador socialista Josep Ball. 

Estaven convençuts que la necessària regulació del Segre per garantir els regs agrícoles no havia de comportar, forçosament, la destrucció d’aquesta vall ni la traumàtica expulsió dels seus habitants. Hi havia alternatives tècniques més racionals, més intel·ligents i, sobretot, menys devastadores per poder alimentar els canals de regadiu de l’Urgell, la Segarra i les Garrigues.

Estem parlant de l’època que va entre els anys 1975 i 1980, quan, després de la mort del dictador, tot estava per fer i tot era possible. En aquest context de canvis profunds, semblava que el disbarat del projectat embassament de Rialb quedaria arxivat per sempre més i que la nova classe política democràtica impulsaria les alternatives de regulació del Segre que s’havien dissenyat, amb la construcció d’una xarxa de petits embassaments laterals que mantindrien la plena capacitat operativa del pantà d’Oliana.

Però res de tot això va passar. Els governs de Jordi Pujol (a partir del 1980) i de Felipe González (a partir del 1982) es van conjurar per tirar endavant el projecte franquista del pantà de Rialb, ideat pel procurador Joaquín Viola Sauret. Els polítics que, com Maria Rubies i Josep Ball, havien fet costat a la gent del Mig Segre van acabar en l’ostracisme. Les obres del pantà van començar el 1992 i van ser inaugurades l’any 2000, per l’aleshores ministra Isabel Tocino (PP). Els veïns dels pobles del Mig Segre van haver de marxar de casa seva i buscar-se la vida en altres indrets.

Jo, com a periodista i activista en defensa de Catalunya i del seu territori i la seva gent, admeto que en la meva vida he patit dues derrotes: la de l’embassament de Rialb i la de les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs, uns conflictes en els quals m’hi vaig involucrar professionalment i personalment a fons. Era massa jove. Després, vaig aprendre com s’ha de lluitar per guanyar i em vaig conjurar que mai més perdria una batalla. Com així ha estat.

Una de les meves armes més preuades són la paciència i la perseverança.  Per això, quan aquests dies constato que l’embassament de Rialb només emmagatzema el 5% de la seva capacitat, que Acciona ha hagut d’aturar la seva central hidroelèctrica i que els pagesos de l’Urgell, la Segarra i les Garrigues tremolen de por perquè perilla l’abastiment dels canals que reguen els seus camps, no puc més que rememorar les meves antigues estades a la vall del Mig Segre, amb els heroics resistents de Tiurana, Bassella,  Castellnou, Miralpeix, Aguilar, la Clua…

Tenia i teníem raó. El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet. De la mateixa manera que la central nuclear Vandellòs I es va incendiar l’any 1989 i que les centrals de Vandellòs II i Ascó I i II són unes “cafeteres” atòmiques que no paren de donar ensurts.

La traïció dels grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista l’hem pagada i la pagarem molt cara. Però el combat continua, de victòria en victòria, fins a la victòria final.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides