Un minutet de silenci…

Sovint costa trobar l’origen de les coses, el pas del temps distorsiona la imatge i n’extravia la gènesi. En el cas que ens ocupa, situen el germen dels minuts de silenci l’any 1912 a Portugal; en realitat no va ser un minut, sinó deu, que és el temps que van emmudir els senadors portuguesos com a senyal de respecte al finat José María Paranhos, baró de Rio Branco i ministre d’Exteriors. Això no obstant, altres fonts col·loquen l’arrel dels minuts de silenci el mateix any, però en aquest cas per honorar les víctimes del Titànic. I encara hi ha més versions. Parlés en portuguès o anglès, el cert és que el costum del silenci s’estengué per arreu; això sí, l’empatx de minuts inicials es van escurçar fins a arribar al minutet actual, i a penes ni això -en futbol, per exemple, s’aprima a la meitat.

Guardar un minut de silenci davant d’una mort o catàstrofe és una tradició amarga, plenament establerta en la nostra societat. Es diu de silenci perquè els qui el convoquen, callen, o acostumen a fer-ho. Això no obstant, el silenci se sol omplir amb alguna música per fer-lo més tolerable. La música El cant dels ocells del mestre Pau Casals ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu el món, però de manera significativa a Catalunya, on se sol usar per acomiadar als difunts en el minut de silenci. És curiós perquè Casals va escriure la peça justament per explicar la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a l’estable de Betlem.

No descobriré ara i aquí la importància del silenci. En la música, per exemple, té la mateixa grandesa expressiva que el so; igual que hi ha sons curts i sons llargs, hi ha silencis curts i silencis llargs. “No parlis tret que puguis millorar el silenci”, deia encertadament l’escriptor Jorge Luis Borges. El cert és que a l’ésser humà, de naturalesa parlador, li costa romandre callat, encara que només sigui un minut, i encara que la causa ho mereixi. Mereixia dimecres silenci el record a les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Els pocs, perquè eren pocs, que van trencar-lo -sense millorar-lo- van actuar amb crueltat. Les víctimes mereixen un respecte, que és el que el silenci escenificava. Un capteniment que no van demostrar els bocamolls de l’altre dia. La llibertat d’expressió no pot anar en detriment de la decència. Això no impedeix que, com diu Carles Porta, calgui “posar llum a la foscor” i escatir, si cal, el paper de l’estat o de les seves clavegueres en els atemptats del 17-A. Cada cosa té el seu moment.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.