Periodista i escriptor, especialment dedicat a la cobertura de qüestions relacionades amb el moviment LGTBI i les desigualtats. Ha publicat No estamos tan bien, un gran reportatge sobre la violència que encara ens acompanya, Vagos y maleantes i Asalto a Oz (2019). És un dels autors de Neorrancios (Ediciones Península).
Neorrancios, un títol molt encertat per alertar sobre els perills de la nostàlgia entre els joves. Però, aquesta condició no podríem estendre-la també a algunes persones més grans?
És clar, però aquests ja són rancis de per si. “Neoranci” és un terme que van encunyar Begoña Gómez i Noelia Ramírez al podcast de Radio Primavera Sound, on parlaven de tota aquesta amalgama de columnistes, escriptors, tertulians…, que traspuaven una simpatia per idees, connotadamente molt estilístiques, però en el fons de les quals hi havia un conservadorisme i una reacció molt profunda al progrés actual que seguim construint. Bàsicament, els neorrancis sostenen que vivíem molt millor en el passat, que els nostres pares vivien millor, que cal tornar a la vida al camp, amb una natalitat més pronunciada, que els migrants paguin les nostres jubilacions… Unes idees associades a una mandra rància, instal·lades ara en una nova generació que simpatitza amb un passat que mai va viure, va sentir, ni va experimentar. Sempre proclamant que estàvem millor abans, cosa que no és certa.
Això ens porta, en el terreny de la política, a Vox i els seus seguidors?
Això no és una cosa que comparteixi simplement la ultradreta. Crec que es tracta d’una cosa més transversal, d’una atmosfera, d’idees i propostes polítiques que també s’oculten en el PP i fins i tot en el PSOE. En ells sí que està més acusat el nacionalisme, però hi ha certes posiciones polítiques (natalistes, migratòries, tornar a la ruralia…) que comparteixen amb altres corrents polítics. Justament, l’atractiu d’aquest discurs de tornada al passat és que no solament neix d’un pol ultra, sinó en aquestes creences que han esdevingut fallàcies, com que els nostres pares vivien millor. Els pares de qui? Els pares amb diners, amb unes bones terres…? El meu pare va treballar al camp tota la vida i no va poder acabar els estudis. En canvi, jo ara, 29 anys després tinc una carrera.
“Du passé faisons table rase” (coneçar de cap i de nou), diu la lletra de La Internacional…
Hi ha hagut una evolució. Ho hem pagat amb més precarietat que els nostres pares? Sí. No podem fer una hipoteca? No. Però la solució no és tornar al passat per fer una hipoteca. Per construir el futur cal mirar el present, i no el passat . Crec que certes dinàmiques a les quals estan al·ludint són actualment inviables. Plantejar-se una hipoteca ara és inconcebible per a molta gent de la meva generació, tret que tingui una gran estabilitat i una bona quantitat de diners al banc. El debat està en com podem fer la nostra vida més habitable, en un moment en què el capitalisme rebenta o seguirà existint. Cal pensar en altres formes d’accedir a l’habitatge, com les cooperatives, i no a pensar a hipotecar-se amb el que no tinc ni tindré.
Aquest aire tòxic també es cola per formacions de l’anomenada esquerra alternativa o certs ecologismes?
No crec que a Podem, Mes País o Compromís haja calat l’esperit neoranci, i en l’ecologisme es veu molt clar qui el recolza o no. Hi ha polítiques, des de les administracions i l’activisme, que parlen explícitament de crisi climàtica i tenen idees clares i propostes reals per reduir les contaminacions. No és, per exemple, el cas de Madrid, on la pol·lució és alarmant i el que es fa per reduir-la és zero. Però, al mateix temps, són els que porten la bandera neorancia d’“Espanya és un gran país”, “cal tornar a la natalitat”…
El qualsevol cas, fins i tot entenent que “la pàtria és la infància”, no semblen comparables les vivències de pares i fills…
El que passa amb aquests discursos tan testimonials i personalistes, basats en l’anècdota, és que no se’n poden fer polítiques, i menys polítiques públiques. Des de l’individualisme no es pot construir cap comunitat. I això de la pàtria i la infància és un marc emocional que li funciona molt bé a aquest tipus de discurs de tornada al passat, i per això ho han activat. Però no és comparable el que es viu de nen i com ho feien els pares. Els nostres pares i els nostres avis van estar sota el franquisme, i per descomptat que després hi ha hagut un canvi, i un progrés innegable. És clar que hi ha esquerdes, en molts casos derivades del factor clau de la globalització, que ho ha capgirat tot, però estem treballant per tapar-les. Hi ha també internet, que ens ha convertit en ciutadans productors de continguts vigilats.
En realitat, més que una tornada al passat, que no és possible, el neoranci tracta potser de mantenir un present que no li va tan malament?
Ha canviat tot tant que penso que és incomparable la nostra vida amb la dels nostres pares i la d’ells amb la dels avis. Som diferents. Però més enllà d’això de la infància i la pàtria, cal tenir en compte que també hi ha infàncies bé, burgeses, i n’hi ha en centres de menors, en cases per subsistir, amb abusos a les aules i als carrers, abandonaments, maltractaments… No es pot extrapolar per crear un discurs fal·laç, l’objectiu final del qual és mantenir els privilegis dels que els tenen. No seguirem endavant perquè com estem ara, nosaltres, els que estem bé, els guais, els que controlem el pastís, deixem les coses quietes. Conservadorisme i reaccionarisme perquè l’Estat, allò públic i el benestar no vagi a més, perquè això suposaria repartir el pastís.
La simplificació, l’anècdota, el reduccionisme (la nena de Rajoy, el lampista de Bush…) formen part dels materials amb què es va construint el relat reduccionista?
El discurs neoranci de tornada al passat intenta apropiar-se del testimoniatge de la dissidència i la classe obrera (dones, emigrants…), obligada a tota mena de sortilegis per tenir una vida digna. Estem aconseguint drets com el de l’avortament o la futura llei trans i LGTBI… No estàs malament, sinó bastant bé en comparació amb la resta del planeta. En comptes de clonar-te en aquest benestar, el que et fot és que altres persones hagin possibilitat i aconseguit aquest benestar, i hagis de compartir la teva butaca. Crear referències simples, les autobiografies simplificadores, els tòpics, elevar el que és particular a general, li va molt bé al poder, i constitueix un engany groller.
Saramago, a Memorial del convent, narra com, a l’època de la Inquisició, el rei de Portugal no podia dormir perquè el devoraven els polls. Il·lustra això que, en general, qualsevol temps passat va ser pitjor?
No és fàcil comparar. Al segle XVII, hi havia monarquies absolutes tiràniques, cruels…, però ara tenim un capitalisme ferotge. I a les dues èpoques hi havia i hi ha qui vivia millor que altres. La qüestió està a qui et parla. Si li preguntes a la gent acomodada, et dirà que està fantàsticament bé, però si ho fas a qui està treballant un munt d’hores, sota el sol, per un sou de merda, et dirà: “Què bé vivien els reis fa anys!”. És aquí on s’activa el discurs neorranci. Això d’“els nostres pares vivien millor” es justifica també pel fet que als joves se’ns ha alimentat amb unes fantasies i unes esperances que no s’han complert, i ara estem abocats al fracàs, perquè no tindrem aquestes promeses meravelloses que ens han explicat. Davant d’això, optes per enfadar-te amb els pares (“ens heu mentit”, “quin món que ens heu deixat”…) o acceptar la realitat, i construir alguna cosa nova.
On es pot buscar remei per lluitar i sobreviure a aquesta atmòsfera tòxica?
És curiós, però de converses amb collegues, es dedueix que cap de nosaltres els hem preguntat als nostres pares com vivien a la seva època. No sabem res dels seus sacrificis, de la pressió que patien… Aquí, en aquesta ignorància, se sustenta el discurs de les emocions. ”Només recordem el que mai va passar”, escriu Carlos Ruiz Zafón, a Marina. Hem idealitzat la nostra vida, el nostre arbre genealògic, oblidant, desactivant el testimoniatge. Jo sí que recordo el meu pare cada dia, anant a treballar a la pedrera, i els caps de setmana rendit. I també recordo que tant ell com el meu avi sempre em repetien: “Estudia per no haver de viure el que jo he viscut”. La responsabilitat no és individual, com diu aquest discurs de la tornada al passat. Hi ha una responsabilitat col·lectiva, social, estatal. Aquest és un altre problema de la tornada al passat: responsabilitzar el ciutadà. No és culpa meva no haver nascut en una familia de banquers… Cal escoltar la gent que ho va viure i tocar de peus a terra.
