Víctor Terradellas i Miquel Casals, la parella que influïa en Puigdemont

Van intentar que la plaça de Sant Jaume fos un ‘Maidan’ per protegir i imposar la República catalana, però el president de la Generalitat va optar per fugir a Bèlgica

Víctor Terradellas, president de CATmón
Víctor Terradellas, president de CATmón

L’octubre del 2017, després del referèndum i de la declaració de Carles Puigdemont al Parlament instaurant la república dels 8 segons, se segellava una guàrdia de corps entorn de Puigdemont formada per persones de la seva màxima confiança, entre ells Víctor Terradellas (foto) i Miquel Casals, amb els quals el president tenia una relació molt personal. Aquesta parella d’independentistes considerava que els que formaven la cort que envoltava Puigdemont eren deslleials i aprofitats. “Tots són claca”, diu en un moment determinat Miquel Casals, que era el més proper al president.

Terradellas i Casals feien la guerra pel seu compte, tenint molt clar que el que a ells els interessava era estar entre bambolines, moure els fils del poder i sortir poc a la llum. Tant podien tallar trajectòries o iniciar campanyes en contra dels que consideraven trepes com podien ajudar el necessitat com a bons samaritans. “El cap Trapero (Josep Lluis) sembla que està en hores baixes, i molts testimonis l’han descrit com capcot, fugisser de la gent, desmotivat i enfonsat emocionalment. I a sobre… banda criminal i sedició (violenta)… JA PROU. Donem-li suport. ‘Tots/tes som Trapero’. És qui ens va protegir, i cal l’escalf cap a ell, que ell ens el va donar quan el necessitàvem. Passeu-ho, si us plau. Ell és part de tot plegat i és dels primers contra qui van anar, i hem de REACCIONAR i AJUDAR. Demostrem que tenim cor”, li va arribar a demanar Casals a Terradellas en un dels seus missatges per mòbil que es creuaven.

En altres casos, en canvi, adopten una actitud contrària. Tots dos, per exemple, van fer tot el possible per frustrar la candidatura de Ferran Mascarell com un dels possibles candidats a president després de les eleccions del desembre del 2017. Després que fracassessin els intents d’investidura de Carles Puigdemont, de Jordi Sánchez i de Jordi Turull, el nom de Ferran Mascarell va ser un dels quals sonava. L’abril del 2018, poc abans que Quim Torra fos l’escollit, el duo Terradellas-Casals va lliurar a Carles Puigdemont un document amb el perfil d’onze dirigents independentistes i quina podia ser la seva funció. Entre ells, evidentment, hi havia Torra, a qui donaven per impossible d’investir a causa del veto del PDECat, de sectors de JxCat i de David Madí.

Enmig de la recerca del candidat, Víctor Terrdellas li envia un missatge a Miquel Casals, que era el que estava al costat de Puigdemont. “Miquel, anècdota d’en Mascarell, que és l’home que en Mas i d’altres volen que sigui president: A Madrid, primavera del 17. El Pacte pel Referèndum es reuneix tot dinant amb periodistes i polítics espanyols. El delegat del Govern, Ferran Mascarell, dona per fet que no es podrà fer el referèndum de l’1-O i que farem eleccions. En privat, Dalmases (Francesc de) i Natius [Joan Ignasi Elena] li comenten que no sabien que ell (Mascarell) fos tant amic del president. En Mascarell els diu que moltíssim, que l’admira i que li té tota la lleialtat. En Dalmases llavors li repeteix que no tenia coneixement d’aquesta proximitat i relació amb en Puigdemont, llavors Mascarell li respon: ‘No, no. Jo parlava del president Mas, no d’en Puigdemont’. Si posem en Mascarell, estem perduts, és Mas 100% i zero Puigdemont. Quan parla del president, es refereix a Mas, mai, mai parla de Puigdemont com a president! Seria el candidat de Mas i treballaria per ell, no pas pel Nen”. “A veure si ens en sortim”, li respon Miquel Casals.

L’ombra de Puigdemont
Casals s’havia convertit en l’ombra de Carles Puigdemont. La parella mirava d’influir en el president mitjançant missatges directes o indirectes, sense pèls a la llengua ni mitges tintes. “Digue-li al president que nosaltres mai hem volgut res i que tot ho fem pensant en el país i a preservar-lo a ell, i amb base de coneixement. Potser no l’adulem com ara fan molts, i que potser hi ha cops que li portem la contrària, però que sempre hi serem. Veurem els altres que hi tenen interès què fan quan, Déu no ho vulgui, no els faci servei”, li diu en una conversa Terradellas. “Que ja n’hi ha que al principi eren llefiscosament ensucrats amb ell i ara ja tenen agenda pròpia. Li dius, si ho creus oportú. Em posa trist que compti tan poc amb naltros”, es queixa el veterà convergent. Tot i així, es permeten bromejar quan Casals viatja a Brussel·les per veure Puigdemont. “Fes-li una abraçada al president”. “Li diré: aquesta és d’en Víctor”, respon Casals.

Tots dos miraven d’influir en Puigdemont segons els seus interessos puntuals. Per això li envien una carta a Puigdemont el 15 d’octubre del 2017 per situar-lo en el tauler de joc, però a la casella que els interessa a ells. “El tarannà poruc d’una part del nostre poble ha tocat fons des de l’1 d’octubre i amb les reaccions espanyoles posteriors. Aquest tarannà de botiguer i, alhora, anàrquic i llibertari que caracteritza la nostra gent fruit de la nostra tradició ha reaccionat al menyspreu rebut i tenen una fe absoluta en la vostra presidència i determinació. Tres milions de conciutadans teus, més dos milions de vots a favor, 900 ferits i ganes de llibertat… No podeu decebre”, deien en aquesta carta, enviada amb la signatura de tots dos.

“Aquests dies n’hem parlat amb el Miquel, amb gent que t’estima, gent poc interessada, amb pocs interessos I està clar que podem mobilitzar desenes de milers de persones per bloquejar el Palau de la Generalitat. No hi haurà policia o exèrcit que hi pugui accedir. Seurem i mostrarem les mans alçades. No passaran i no s’atreviran a fer servir el foc. Serà el nostre Maidan pacífic, serà el nostre Sant Jaume, presidit per Sant Jordi des del balcó del Palau del Govern. Si aguantem dos dies aquest bloqueig a Palau, amb l’exèrcit incapaç d’entrar, haurem guanyat, president”, afirmen. Mitja hora més tard d’enviar aquest missatge, n’hi traslladaven un altre: “Si fas un discurs de trencament, recorda la recomanació que ens van fer des d’Eslovènia. N’he parlat amb gent diferent, perquè a mi em va agradar molt, i és molt bona proposta”. Puigdemont cita Terradellas per a l’endemà, 16 d’octubre, encara que al final es va ajornar la trobada.

Tots dos tenien una concepció molt similar del que serien els seus objectius. “Allò que havia de ser ‘pedagògic’ contra l’independentisme, amb l’ajut mesquí i poruc d’ERC i el PDECat, ara ho hem de revertir com a bons judokes, i que tenir presos pacífics i independentistes sigui una creu per a l’Estat. Si això ha de passar per ser molts dins de la presó, que així sigui. Aquesta és la batalla, només amb credibilitat podem demanar solidaritat i comprensió […]. La batalla ara és invertir l’estratègia de l’Estat, que la repressió jugui a favor nostre, com fan els judokes redireccionant la força de l’enemic”, li deia en una conversa Miquel Casals a Víctor Terradellas.

Terradellas intentava en aquest moment que el president es trobés amb una delegació d’austríacs que oferien la mediació de la casa reial d’Habsburg per negociar la ruptura amb Espanya. Després aterrarien els enviats russos, en concret el suposat excoronel Serguei Motin i l’exassessor d’Exteriors Nikolai Sadovnikov. “Jo crec que no hi perdràs res si els escoltes. A mi m’agrada aquesta gent”, li assegurava Terradellas per ficar els austríacs al seu despatx.

En aquells moments, Terradellas i Casals ja formaven un perfecte tàndem que teixia interessos al voltant de la figura de Puigdemont. “Ja veus, president, gens de perfil baix. Contundent per humiliar i derrotar-nos 10 a 0. Espanya pot enganyar, però mai negociarà, i en això ens ajuda sempre. Com has dit sempre tu, ‘hem de ser nosaltres mateixos’. Plena confiança, però, en poc temps, arriba el moment de proclamar la República. Amb tu sempre!!! I si, finalment, vas a Madrid, en Miquel i jo, amb tu”, exclamen.

El 24 d’octubre, quan Puigdemont intenta derivar cap a Josep Rius algunes de les reunions, Terradellas s’enfada. “President, ho has de fer tu!! No pots delegar!! Veig que en Josep no em llegeix”, l’increpa el veterà convergent. “Estem reunits tot el dia i sense telèfons”, es disculpa Puigdemont.

L’endemà és quan es produeix el conegut diàleg mentre esperaven dos emissaris russos (els esmentats Motin i Sadovnikov). “President, soc en Miquel. Estem reunits el Víctor i jo amb aquesta gent. En 24 hores ens contesten. A més miraran: 1, que la Xina hi digui també la seva. 2, que divendres abans de fer res, facis videoconferència amb Pu”. L’endemà, 26 d’octubre, és Terradellas qui l’esbronca: “Em sap greu. Ni ens has escoltat, crec que ens ho mereixíem. Tot anava endavant i crec que hauríem pogut apurar fins al darrer moment, llàstima”.

El president es disculpa de nou. “No tenia cap marge. I l’escenari era devastador per a Catalunya. Ho sento, sé que no és fàcil ni agradable d’acceptar, però no tenia cap convenciment que ens n’anàvem a sortir”. “Ens havien garantit declaració aquesta tarda, Gorbatxov. Diners per part xinesa. Et demanàvem apurar. A les cinc venia emissari de Putin. Som a la porta de Palau. Ens has de rebre”. Tres minuts més tard, Terradellas tornava a la càrrega: “Ens has de rebre. Retarda-ho i dona’ns temps”, afegia. “Jo ara he de comparèixer”, argumentava el president. “Doncs ho retardes. I parlem. Som el Carles, el Miquel i jo aquí, a 50 metres de Palau. Anem cap a Canonges”. “Pugeu per Canonges”, els indica Puigdemont. És en aquest moment quan Terradellas i Casals pugen a veure’l amb els emissaris que suposadament arribaven en nom del Kremlin.

“El Nen s’ha de dirigir als alcaldes”
El 28 d’octubre, a les 10.08, Víctor Terradellas li diu a Miquel Casals: “Ni Israel ni Rússia no han dit no. Els Estats Units han dit poc, la secretaria d’Estat, però no la presidència. Rússia ha dit diàleg. No reconeixeran Catalunya, però en menys de dues hores tots demanaran diàleg. Ningú ha donat carta blanca a Rajoy (Mariano). El Nen hauria d’anunciar eleccions pel 2019. Hem d’actuar com un Estat i fer passos clars i inequívocs”. “Ok, rebut –contesta Casals–. És un joc de fer veure legitimitats. D’acord”. En aquells moments, Carles Puigdemont ja estava pràcticament amb un peu fora de Catalunya i al seu costat hi havia Casals, segons es desprèn dels comentaris de tots dos col·legues.

“Entenc que no et mous del seu costat. No té WhatsApp aquest? La gent ha d’estar mobilitzada. S’ha de protegir el Palau”, insisteix Terradellas a primera hora del matí. “Víctor, faig gestions i a la tarda parlem”, intenta eludir-lo Miquel Casals, mentre Víctor Terradellas fa l’últim intent perquè Carles Puigdemont reaccionés. “El Nen s’ha de dirigir als alcaldes, controlem el 90% del territori i no tenen ordres de res”, es queixa amargament.

Casals ja s’animava pensant en una Catalunya independent: “Des d’ara, els productes fabricats a Catalunya tindran un número propi en els codis de barres, i proporcionaran un índex diferenciat del de la resta d’Espanya. Recorda, doncs: compra productes catalans, i així l’IVA que pagaràs es quedarà tot a Catalunya. Codi de barres 15: producte català. Codi de barres 84: producte espanyol. Segons el nou Estatut, l’IVA que es genera per la venda de productes fabricats a Catalunya és del 100% per a les arques catalanes. Si et plau, passa-ho”, deia en un missatge.

Però la parella no va enyorar Puigdemont: “El Torra és molt ferm, potser més que el nostre Nen”, li va deixar anar Miquel Casals a Terradellas en una de les seves converses. “Sí. Com Dalmases, per això et deia que no era dolent posar-lo. Aquests poden fer Maidan”, va respondre Terradellas. “Si dona la talla, amb ell a mort”, va afegir Casals. “Dona la talla”, assegurava Terradellas. “Era de Reagrupament, Torra, com tu”, reia Terradellas. “Sí. Aquest paio és un geni”, acceptava Casals.

L’exregidor del PP que volia ajudar a la causa
El gener del 2018, Víctor Terradellas i Miquel Casals reben una oferta d’ajuda inesperada. Carles Palomares, exrgidor del PP de Girona, reconvertit en independentista i puigdemontista, truca a Víctor Terradellas. “Ara mateix estem orfes i necessitem saber què hem de fer. Necessitem alguna persona que prengui decisions i ens dirigeixi. Si podem fer alguna cosa per ajudar-vos, digue’ns-ho i ho farem”. “Pregunta al Miquel Casals el que li vaig enviar al president. Ets amic seu, oi?”, li contesta el de Convergència. “Sí, sí, ara li truco”, li diu l’interlocutor.

El maig d’aquell any, després del nomenament de Quim Torra com a president, la comunicació entre Casals i Terradellas es fa més intensa. Casals li passa a Terradellas una fotografia i la filiació de Montse del Toro, la secretària judicial del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, que va estar bloquejada la nit del 20 de setembre del 2017 a la seu de la conselleria d’Economia. Els cercles més radicals independentistes van començar una campanya d’assetjament i pressió social contra aquesta professional judicial, a qui acusaven de “portar la causa independentista” i de ser “seguidora d’Unitat Nacional Espanyola, associació partidària d’usar l’exèrcit contra els catalans”. Cap de les dades que donaven era certa, però l’independentisme no estava disposat que la veritat arruïnés una campanya ad hominem com aquesta.

Li envia també tuits insultants i un vídeo qualificant Albert Rivera, aleshores president de Ciutadans, de “drogoaddicte”. Una altra de les fotografies que lliura Miquel Casals a Víctor Terradellas és la d’una veïna de Sabadell, “filla de militars” i propietària d’una empresa d’uniformes. Casals li facilita també el domicili particular de l’empresària, a qui acusa de “treure les creus grogues de la platja de Llafranc”.

La clau era la internacionalització
Víctor Terradellas va tractar per tots els mitjans d’influir en Carles Puigdemont a través de trucades telefòniques, missatges per xarxes socials i cartes o escrits dirigits al president de la Generalitat. El 30 de setembre del 2017, la vigília del referèndum, gairebé a mitjanit, Terradellas li envia a Puigdemont una carta que s’assemblava més a una arenga militar que a un escrit d’estratègia política. Li plantejava els diferents escenaris amb els quals es podia trobar, des de fer el referèndum normalment fins a la situació en què la majoria dels col·legis tanquessin, passant per un terme mitjà en què poguessin obrir un nombre significatiu de taules. En aquest cas, a més, “procedim a denunciar la cultura predemocràtica i repressiva de l’Estat, i declaració unilateral d’independència des del Parlament”.

El veterà polític li exposa: “Em sembla rellevant que més enllà de la meva pròpia opinió, el conjunt d’assessors de la Fundació amb qui he comptat, coincideixen amb mi que, en qualsevol de les opcions, s’ha de proclamar la independència. Aquesta declaració ens converteix de forma immediata en subjecte polític que reclama atenció internacional. També converteix les intencions en fets polítics consumats. Aquests dos fets internacionalitzen de forma definitiva la nostra qüestió i reclamen posicionaments per part de la comunitat internacional. Si ens mantenim sense declarar-nos subjecte polític, per a la comunitat internacional seguirem sent un afer intern, i aquesta és la pantalla d’on haurem de sortir. Quedar-nos-hi significa que reconeixem que no hem pogut fer el referèndum, i és l’escarni i la derrota. En declarar-nos subjecte polític, som estat, i la partida canvia. És una proclamació que obeeix a un mandat popular i evita, en qualsevol escenari, l’estratègia de l’Estat per fer callar la veu del poble. Hem de cercar aquest tercer actor tant perquè ens reconegui com per forçar una negociació”.

Terradellas acompanyava la carta amb la captura d’un tuit del professor independentista Xavier Sala-i-Martin, resident a Nova Yok, que alertava: “Avís. Abans de fer el recompte: la participació oficial de l’1-O ha de ser el percentatge dels col·legis que puguin obrir. Els altres són nuls!”.

El 4 d’octubre, davant la inacció del Govern de la Generalitat, Víctor Terradellas insisteix: “President, permeteu-me que us digui que, si no és internacionalitzant el conflicte (amb la declaració d’independència), tota repressió seguirà sent un conflicte intern espanyol, i mentre sigui afer intern ningú de la comunitat internacional intervindrà. A tothom li sabrà molt de greu, i farà molta pena, però així quedarà. Avui mateix o demà al matí rebràs una carta meva. M’agradaria, si us plau, que la llegeixis i quedem per parlar-ne. M’agradaria parlar-ne uns minuts amb tu de tot això, si et va bé. Víctor”.

 

(Visited 414 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari