«Podem és un experiment fallit»

Entrevista a Andrés de Francisco

Andrés de Francisco | Foto: Àngel Guerrero

Filòsof. Professor de la Facultat de Ciències Polítiques de la UCM. Autor de diversos llibres, entre els quals, La mirada republicana (Editorial Catarata) i Visconti y la decadencia (El Viejo Topo). Ara, també a El Viejo Topo, publica, al costat de Francisco Herreros, Podemos, izquierda i “nueva política”, des d’una perspectiva republicana i democràtica.

 

Quins són els ingredients de la recepta de Podem?

Es pot dir, resumint molt, que Podem és un experiment fallit. Per explicar la seva gènesi, hi ha un element fonamental, que és el 15-M, com a excusa, com a oportunitat. Sense ell, Podem no hauria existit. Un altre ingredient del brou és la línia que desenvolupa, a través, sobretot, de la seva relació amb Llatinoamèrica, amb aquesta concepció neoperonista i neopopulista. Sense pertànyer al 15-M, Podem sobreimposa un model d’acció política, de comunicació política, completament aliè a ell.

La manifesta incapacitat de Podem per organitzar-se pot ser també conseqüència de la seva contaminació de l’assemblearisme del 15-M?

El 15-M és un moviment espontani, horitzontalista, igualitarista… Una concepció de la política de baix cap a dalt. Podem tracta de portar una mica d’això a l’organització política, i no ho aconsegueix. Però crec que les seves dificultats per organitzar-se són, sobretot, conseqüència que manca d’una base territorial. Podem té una visió de la política més aviat de dalt a baix. En un article, titulat “Comprendre Podem”, a New Left Review, del 2015, Pablo Iglesias explicava clarament que cal entendre els platós de televisió com els nous parlaments, i la nació com una “Acció TV”. Això marca una particularitat en la seva intervenció política i comunicativa, completament contrària al 15-M. Cosa que vol dir que el que farem, des dels platós de TV, és fabricar slots, anuncis publicitaris, i enviar-los des de dalt a una ciutadania que, així, passa a ser un subjecte passiu.

Els vincles d’alguns dels promotors més significats de Podem amb l’Amèrica Llatina eren més aviat de caràcter ideològic (Laclau, Chantal Mouffe…) o, diguem-ne, operatius, activistes…?

Com és de domini públic, alguns dels dirigents de Podem van ser assessors, ben pagats, per organismes com la fundació Centre d’Estudis Polítics i Socials (CEPS). Intervenen, sobretot, a Veneçuela, però també es relacionen amb altres agents, com el kirchnerisme. Aquí adquireixen molta experiència política. La seva vinculació a l’Amèrica Llatina no va ser, en fi, tant intellectual com de pràctica política. Durant un temps, Monedero és un personatge important a Veneçuela. Després importen la seva experiència a Europa, i contribueixen també a legitimar els règims amb els quals van treballar, que, finalment, també han estat un cert fracàs.

En el seu cas, com Podem, comencen despertant moltes expectatives, il·lusions, i acaben en decepció. En la presentació del vostre llibre, advertiu el lector en descobrir la profunda arrel schmittiana de la manera d’entendre la política de Podem…

Si, ens referim a Karl Schmitt, el que va ser un gran jurista, que va acabar abraçant el nazisme. D’ell apliquem el que sostenia en la seva època prenazi, com a gran crític de la democràcia liberal. És una arrel que explorem en profunditat, que no solament té Podem, sinó part de l’esquerra, anomenada “neoschmittiana”. La seva concepció de la democràcia és perillosa, perquè es poden veure les debilitats de la democràcia liberal, però l’alternativa schmittiana té un desenvolupament que no se sap quin és i que, al final, acaba soscavant la infraestructura de contrapoder, les llibertats que, bé o malament, les democràcies liberals mantenen. La seva concepció de la política és més aviat la d’un poble homogeni, que s’identifica simbòlicament amb un líder carismàtic, que acaba amb el pluralisme.

Construint l’enemic, de la manera que ho explica Umberto Eco?

Una altra de les diguem-ne filiacions schmittianes és la incorporació de l’oposició entre amic i enemic. Podem ha dit obertament que considera la política com a política de poder, d’una banda, i com a antagonisme de l’altra. I això genera una identitat: “Som perquè ens confrontem”. Van començar amb la casta, amb la banca, empresaris particulars, mitjans de comunicació… Amb tot aquell que els criticava, com va ser el cas de Vallecas, en les últimes eleccions autonòmiques de Madrid, on van acabar insultant els mateixos votants. Així acaba confrontant-se a si mateix. De “l’amor i els petons” es va passar a entrar a matadegolla. Tot aquest plantejament més tribal de la política va permetre un ascens de Podem, però ha acabat passant factura al seu líder, que ha resultat bastant antipàtic.

Des de la dreta no falten els que perceben o qualifiquen Podem de comunista. Fins a quin punt és cert, això?

Des del punt de vista del discurs ideològic, Podem és una espècie d’amalgama d’idees. Té alguns elements socialdemòcrates, però molt convencionals; altres de postmoderns… És veritat que la dreta els ha vist com a marxistes-leninistes. Dediquem un epígraf del llibre a preguntar-nos fins a quin punt es pot incloure Podem en la tradició del marxisme. La conclusió és bastant negativa. Pensem que no en formen part. Podem és més aviat neoperonista, neopopulista, que té molt poc a veure amb el marxisme. Per exemple, la noció de classe és fonamental en el marxisme, i no tant en Podem. Al principi, amb el tàndem Errejón-Iglesias, van referenciar la qüestió de classe a aquest populisme negatiu, un denominador comú que, al final, era políticament inerme. Després, en l’acord electoral amb Izquierda Unida tampoc ho recuperen. La seva aliança estratègica amb l’independentisme…, en la qual qualsevol marxista hi hauria vist el component burgès o petitburgès. Al final, també han acabat renunciant a un projecte federal.

On comença i on acaba la postmodernitat de Podem?

Podem té una concepció una mica constructivista social i de la pròpia individualitat. Per exemple, el nou feminisme radical, que ells abracen i que ha suposat una fallida per al feminisme d’esquerres (més enllà de la biologia), com si la biologia no comptés. Un feminisme totalment constructivista, en el sentit que un individu pot construir-se sense cap límit, de manera completament fluïda. Aquesta és una arrel postmoderna molt clara. També la seva concepció dels significants passius i de la importància del llenguatge com una cosa que construeix realitat i, de la mà d’aquesta idea, el seu relativisme. Si vens de la tradició més aviat marxista tens la idea clara que l’ésser social determina la consciència. A Podem, moltes vegades, sembla tot el contrari. Entén que si canvies els noms canvies la realitat. Això no és així. És un gir lingüístic de la política, amb una arrel postmoderna molt clara. Podem ha tingut urnes per ser utilitzades plebiscitàriament. Allò del “cercles” va ser una mica de cara a la galeria. “Tot el poder als cercles”, es va arribar a dir, emulant els bolxevics. Moltes vegades s’han oblidat dels problemes reals. Van començar amb una crítica ferotge al gran capital, a la gran banca, a l’Ibex 35, els deutes sobirans…

Inicialment, va semblar que Podem irrompia en la política amb, diguem-ne, un aire fresc acadèmic. Això va ser així o més aviat era un altre miratge?

És veritat que entre els creadors de Podem hi havia professors: Monedero, Bescansa, Pablo Iglesias… Tenien el seu discurs. Amb el llibre hem intentat fer una interpretació més aviat global de Podem, aprofitant la dimissió de Pablo Iglesias. Això ens va permetre tancar el cicle polític, perquè una de les dificultats que teníem és que Podem no deixava de canviar. La metàfora que vam utilitzar per explicar-ho és que era com intentar caçar una sargantana. En qualsevol cas, els acadèmics fundadors de Podem són molt antiacadèmics. Es presenten com a dissidents, considerant que l’Acadèmia parteix de l’stablishment, quan en realitat hi estan molt integrats. La cosa és posar-se un mocador palestí al coll, disfressar-se de revolucionaris.

Pels corredors de Podem s’hi passeja el fantasma de Maquiavel?

En el llibre fem referència a El Príncep, de Maquiavel quan parlem de la figura de Pablo Iglesias, per intentar entendre el personatge. Com que el partit va acabar convertint-se en una cosa plebiscitària, on el líder carismàtic tenia el control absolut, tenia sentit interpretar Pablo Iglesias tenint en compte que ell es diu deixeble de Maquiavel. I no s’ha d’oblidar que té un llibre que es titula Maquiavelo frente a la gran pantalla. Es queda amb la lletra menuda, l’instrumentalisme maquiavèl·lic, però s’oblida del Maquiavel més republicà.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.