“A dia d’avui, poder accedir i mantenir un habitatge digne marca la diferència. Ens divideix entre les persones que poden disposar d’una llar, d’un lloc on sentir-se segures, protegides i desenvolupar el seu projecte vital, i les que en queden excloses. El sensellarisme inclou casuístiques que sovint passen desapercebudes per a la resta de la societat, però que generen un patiment i una angoixa elevades a qui les viu en pròpia pell. Viure en un habitatge insegur, del qual et poden fer fora en qualsevol moment i sobre el qual no pots disposar de cap títol acreditatiu, genera por i inestabilitat extrema. De la mateixa manera, viure en un habitatge
inadequat, insalubre o en condicions d’amuntegament, vulnera de manera flagrant el dret a un habitatge digne que tenim totes les persones”.
Així comença l’informe “Insocat per a la millora de l’acció social”, impulsat per la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) i realitzat per l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Diocesana de Barcelona. Ens explica que a Catalunya s’estima que hi ha 915.000 persones que viuen en un habitatge insegur i 1,3 milions que ho fan en un habitatge inadequat. Estem parlant de 329.900 llars i 355.200 llars, respectivament. A Catalunya hi viuen uns 7,7 milions de persones. Una de cada sis ho fa, per tant, en un habitatge que no es correspon a les necessitats d’una vida digna.
Llegim a l’informe que “la vulnerabilitat residencial condiciona la salut física, mental i emocional de les persones, que veuen restringides les seves capacitats amb el consegüent impacte en les seves relacions familiars i personals, així com en la criança dels fills i filles”. I també ens llença a la cara que el 29,1% de la població catalana està en situació d’exclusió. Es tracta de 2.260.000 persones, un milió més que ara fa quatre anys.
ECAS posa deures als governants: Incrementar l’habitatge protegit, destinar l’1% del PIB a polítiques d’habitatge, comprar i captar habitatge privat, dotar de més recursos la Mesa d’Emergència, atorgar ajuts al lloguer, contraprestacions i sancions als grans tenidors, reforç del paraigua jurídic, abordatge del sensellarisme, aplicació sense restriccions de l’empadronament, instruments i incentius fiscals i protecció a col·lectius en situació de vulnerabilitat (persones migrades, gent gran i joventut, famílies monoparentals i infància, salut mental i discapacitat).
Aquesta és la Catalunya que tenim. En són conscients els nostres governants?
En som tots plegats?
