Una perspectiva federalista de la llengua a l’educació

La proposició de modificació de les “Lleis 1/1998 i 35/2010” consensuada pel PSC, ERC, JxCat i ECP suposa un pas històric en la regulació de les llengües oficials de Catalunya en el sistema educatiu. Per primera vegada, la legislació catalana reconeixerà que el castellà també és llengua vehicular en els termes que estableixi el Projecte Educatiu de cada centre. Aquesta reforma és un pas rellevant per erradicar l’ús de la llengua com a eina de demarcació identitària i de confrontació política.

Ja el 1983, La Llei de Normalització Lingüística va requerir consensos entre dues visions sobre com abordar la realitat bilingüe de la societat catalana: des del camp nacionalista (CiU i ERC) van proposar un model bicultural de dues línies basat en la vinculació de la llengua a la identitat, mentre que per a l’esquerra (PSC, PSUC) la preocupació central va ser buscar espais d’integració i evitar que la llengua fos un espai de divisió horitzontal en dues comunitats i de segregació vertical classista.

La llei aprovada, pràcticament per unanimitat, va fixar dos criteris: el català com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l’ensenyament, i tots els nens, sigui quina sigui la seva llengua en finalitzar l’ensenyament obligatori, han de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà. Cal assenyalar, que el concepte de “llengua pròpia” s’ha tornat problemàtic en la mesura que ha estat utilitzat per definir una identitat específica de ser català. D’altra banda, el que es va definir com a immersió o model d’aprenentatge va ser el seu caràcter integrador de xarxa única en una societat bilingüe, i en cap cas havia de perseguir la substitució lingüística -l’esbarjo a l’escola- perquè la identificació amb la primera llengua pertany a les opcions personals de cadascú en les relacions socials i afectives.

El nacionalisme etno-lingüístic utilitza la llengua com un element central i definitori de la identitat. Bon exemple d’això va ser La Llei de Política Lingüística de 1998 que va “blindar” el sistema d’immersió consagrant el català com a única llengua “vehicular” amb l’exclusió del castellà. Sigui català o sigui espanyol, aquest nacionalisme fa una defensa del monolingüisme i la substitució lingüística com una manera d’imposar una identitat sobre l’altra. La proposició de modificació d’aquesta llei ha tensionat les costures d’aquest nacionalisme que es mou entre la necessitat existencial del seu discurs lingüístic i la realitat bilingüe de la societat catalana. En la seva reacció hem pogut llegir expressions com: “L’idioma és un aspecte troncal de la nació catalana, a la qual singularitza i identifica”, i és “un element fonamental de la nostra identitat”, per la qual cosa “cal blindar el català”; “constatem que l’única manera de protegir i garantir la pervivència de la nostra llengua és assolir la república catalana independent”.

La seqüència és la següent: La pertinença a la nació ve donada per la llengua que defineix la nostra identitat, el català. El castellà -llengua imposada-, no forma part d’aquesta nació, per la qual cosa cal un procés de substitució lingüística, i atesa l’envergadura d’aquesta empresa, es fa imprescindible un estat propi. Llengua, nació i estat propi com a elements centrals del cos doctrinari, casen malament amb la proposta de modificació legislativa que reconeix el castellà com a llengua vehicular rectificant la Llei de 1998.

Des del punt de vista federalista cal reconèixer la realitat bilingüe de Catalunya i establir uns consensos en l’àmbit de l’educació que permetin un reconeixement i una convivència pacífica de les dues llengües amb un suport específic a la llengua que, per raons demogràfiques i de pes a nivell global, és minoritària. Un reconeixement que hauria de ser un reflex d’una tolerància activa i d’estima per un patrimoni comú.

Pel federalisme, aquest camí ha d’anar acompanyat d’un gran pacte lingüístic que culmini en el reconeixement i l’articulació de l’Estat plurilingüe que és Espanya, per poder combinar de manera equilibrada les realitats particulars de cada comunitat autònoma amb allò que tots compartim. Un pacte basat en la lleialtat, el respecte a la diversitat, la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

(Visited 238 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari