El resultat de l’assemblea extraordinària del diumenge, convocada per a validar l’acord amb Spotify, va marcar la definitiva inflexió democràtica d’un club que ha perdut l’última batalla contra una directiva tirànica, totalitària i definitivament disposada a suprimir els principis de transparència i participació recollits en els estatuts del FC Barcelona, així com els propis drets dels socis.
La imatge final de l’assemblea va ser prou significativa del grau de deterioració i de l’espiral d’autocomplaença i de l’abús de poder en el qual s’ha instal·lat Joan Laporta quan va demanar el reconeixement de l’assemblea, i l’aplaudiment, per a Darren Dein, l’intermediari que, també present a l’Auditori 1899, va celebrar fins i tot amb menys entusiasme que el mateix president, l’aprovació majoritària del patrocini i, conseqüentment, el cobrament d’una substanciosa i generosa comissió de set xifres.
Laporta semblava molt més feliç, satisfet i alleugerat que el propi i més milionari Darren Dein, en certa manera atordit i sorprès per la cara dura i l’audàcia d’un president incapaç de lluitar per exhibir claredat i honestedat als socis, però tan sobrat com per a fer una ostentació festiva de la seva amistat i bon rotllo amb el més beneficiari de l’operació. La comissió de Darren Dein, i dels qui vulgui que se’n beneficiïn si la vol repartir, s’ha de descomptar del net de les quantitats signades i aprovades, encara que no explicades.
Va ser la primera vegada a la història que, invocat per la voluntat del mateix president, l’assemblea blaugrana va homenatjar un intermediari, a un comissionista que s’ha enriquit a costa del club blaugrana i de la desesperada falta de recursos davant la qual Laporta no ha tingut una altra sortida que acceptar les condicions imposades per Spotify.
L’assemblea ho havia d’aprovar sí o sí, i a cegues, sense conèixer les xifres ni les condicions de la proposta de la junta, inclosos els tresors de Darren Dein i les avantatjoses condicions de la marca sueca. En circumstàncies normals de participació presencial, Laporta hauria tingut problemes amb aquells socis més persuasius i assenyats, capaços de provocar en els altres compromissaris dubtes i una sensació legítima d’estar participant en una espècie de traïció i d’immoralitat respecte de la resta dels socis. Les veus que exigien conèixer els detalls de l’acord abans d’aprovar-los començaven a ser, encara que tímides, cada vegada més majoritàries.
La fórmula telemàtica, injustificada després de tres sessions presencials -una al juny del 2021 i una altra a l’octubre, doble- només tenia una raó de ser: limitar la participació activa i d’alguna manera assegurar-se el marcador final que, invariablement, va anar de golejada a favor de l’acord.
El cas és que no hi havia cap impediment sanitari per a no convocar als compromissaris de nou, amb més motiu per a aprovar el contracte més transcendent de la història del club, inclosa la venda del nom de l’estadi. La cita telemàtica va facilitar que l’excepció presencial limitada als senadors estigués completament controlada, no només ‘ideològicament’, amb una molt baixa assistència i intervencions totes elles favorables o condescendents.
La veritable retallada social, una massacre en tota regla, es va produir a l’anomenada sala virtual a la qual els compromissaris podien accedir des d’una terminal domèstica, encara que en cap cas podien participar en les deliberacions ni intervenir i ser escoltats si prèviament no havien completat un formulari amb les preguntes.
Amb aquest material, el secretari Josep Cubells va realitzar un compendi de qüestions a les quals va anar donant resposta enmig d’un clima fred, distant i acrític. Finalment, la participació virtual en directe es va limitar a només tres socis, als quals es va permetre ‘entrar’ telemàticament, dos d’ells identificats com Jaume Macià i Lluís Pérez, membres de la Comissió Social, el primer fill d’un directiu, Josep Ignasi Macià. No fa falta abundar en què tots dos protagonistes, com un tercer que va tenir la sort de poder dirigir-se als socis també es va mostrar favorable a la junta.
La conya de la junta de Laporta envers els socis va anar més enllà dels límits legals i estatutaris, perquè Lluís Pérez no forma part actualment dels socis compromissaris triats per sorteig fa dos anys, ni pel fet de pertànyer a la Comissió Social pot intervenir en l’assemblea. Una irregularitat, una altra més, que no sorprèn i que denota l’escassa serietat i rigor aplicat a aquesta convocatòria, en la qual no pocs socis es van quedar amb les ganes d’intervenir. Ingènuament, van pensar que pel fet de ser compromissaris i connectar-se, com era obligatori, a la sala virtual habilitada, podrien intervenir i projectar la seva opinió, pensament i postura com a totes les assemblees.
Que no ho poguessin fer, perquè prèviament no havien formalitzat la seva intenció mitjançant un formulari, suggereix i alerta d’una altra manipulació i limitació dels drets assemblearis i estatutaris que disposen la lliure i oberta llibertat d’expressió i d’opinió dels compromissaris prèviament a la votació de qualsevol punt de l’ordre del dia.
A aquests se’ls va permetre enviar les seves inquietuds a l’apartat final de Precs i Preguntes que finalment tampoc van ser respostes, almenys les més lesives i sensibles contra la imatge i actitud dictatorial de la junta, amb l’excusa que degueren ser ateses abans de la votació.
Una assemblea tramposa, dissenyada per a evitar sorpreses, encara que de manera potinera i inacceptable, perquè fins i tot el president Joan Laporta i el directiu assignat a donar explicacions, Juli Guiu, van oferir versions diferents i contradictòries del motiu pel qual finalment l’estadi passa a denominar-se Spotify Camp Nou.
Segons Laporta, va ser una ocurrència de l’àrea de màrqueting del club perquè “sonava millor així que a l’inrevés”, mentre que el directiu va assenyalar que era un assumpte negociat i imposat pel patrocinador perquè, en cas contrari, no hagués acceptat pagar aquests cinc milions durant els quatre primers anys i després 20 milions per vuit anys més.
L’endemà, Juli Guiu degué elaborar una nova teoria sobre els title rigths del Camp Nou establint que amb Spotify Camp Nou no pot parlar-se de naming rights perquè no desapareix el nom del Camp Nou. Un enginy o burla per a convèncer als periodistes que el valor del patrocini amb el nom de l’estadi en primer o en segon lloc no és transcendent.
Pura improvisació. És clar que l’un o l’altre, el president Laporta o el directiu Guiu, no era present a les negociacions o bé no es van assabentar de res. O pot ser que les dues coses simultàniament.
Per últim, no es van donar les xifres dels assistents presencials a l’Auditori (senadors) encara que no n’hi havia més de trenta a les deu del matí ni tampoc funcionava el sistema informàtic. En el moment de la votació, a la sala virtual hi havia exactament 500 socis connectats.
El secretari Josep Cubells, amb més cara d’espantat que mai, va llegir els següents resultats: acreditats, 906; vots en blanc, 67; vots NO, 49 i vots SÍ, 625.És a dir que almenys 205 compromissaris no van votar o no ho van poder fer perquè no va funcionar un sistema telemàtic que en cap cas s’utilitza per a votacions serioses. Les xifres de la sala virtual i dels senadors presents a l’Auditori 1899 no quadren ni quadraran amb el total d’acreditats.
Barça TV es va ocupar que els plans fossin tancats i no permetessin avaluar l’assistència real de socis pertanyents als primers 1.000.
Clar que, si es deixa intervenir a un membre de la Comissió Social que no és ni compromissari… tot és possible.
