Es parla molt de les macrogranges. De fet, la polèmica al·ludeix bàsicament al sector porcí. Un àmbit especialment conflictiu i que en els darrers temps ha fet el seu agost amb l’exportació a causa de la pesta que ha assolat la cabana de la Xina i que concentra, a part de gent molt honesta, bones dosis de mals usos i costums, a més de dificultats grans de sostenibilitat.
Fa un temps, Jordi Évole va realitzar un reportatge televisiu sobre aquesta qüestió on s’evidenciaven els seus perfils més brutals. I és que un problema no menor, i avui dia no resolt, és què fer amb unes dejeccions que superen de bon tros les possibilitats de ser absorbides pels camps de cultiu en tant que adob. La seva desmesura les converteix en un residu altament contaminant que es troba en excés sobre camps i rierols i empudega les aigües freàtiques per saturació de nitrats. Les solucions tècniques de tractament de les dejeccions per revalorar- les han funcionat entre poc i gens, en la mesura que sempre resulta menys costós trampejar la norma, externalitzar el problema, com així s’ha fet. Aquest és un sector al qual no s’ha obligat a internalitzar tots els costos de producció. Les normatives són laxes, i més laxa encara és la seva exigència i control d’aplicació. Tot es remet a codis de “bones pràctiques” que depenen de la voluntarietat de l’observació en un sector on l’empresariat manté actituds que tenen a veure amb la fase “d’acumulació primitiva” de capital. Els que haurien de ser garants de la norma, tendeixen a mirar cap a una altra banda per no molestar el sector i mantenir els beneficis del caciquisme, ja que la capacitat de pressió d’aquestes patronals és gran, tant a l’Espanya buidada com a la Catalunya interior (Lleida i Plana de Vic), llocs on el problema és molt preocupant.
Les dificultats no se circumscriuen a la fase productiva de cria i engreix. Hi ha una indústria càrnia constituïda per escorxadors d’una dimensió desmesurada i sales d’especejament ingents. L’únic avantatge respecte a una fase inicial, en què gairebé no es crea ocupació, és que en aquestes funcions sí que se’n crea, i de manera massiva. Són activitats intensives en mà d’obra, amb condicions de treball brutals i sous escassos. El recurs està en la captació de grans contingents d’immigrants disposats, almenys durant un temps, a treballar amb aquests requeriments, ja siguin subsaharians o bé orientals. La immensa majoria no cobren nòmina de les empreses i, de fet, administrativament treballen per a falses cooperatives de treball. La firma aparentment contractant no hi té cap obligació, utilitza i abusa, i en prescindeix quan li convé. No es poden reequilibrar les forces mitjançant la sindicació i la mobilització. Els impactes mediambientals també són majúsculs. Els residus que no es poden convertir en subproductes reutilitzables són molts i de gran càrrega contaminant, com l’ús intensiu d’aigua que acaba contaminada i que les depuradores són incapaces de restaurar. Les externalitats econòmiques i socials van molt més enllà: pobresa, misèria, manca d’habitatges, serveis socials insuficients, dificultat d’absorbir grans contingents de població nous, no pas per ser migrants, sinó per estar mancats de tot.
No tot és així en el sector carni. Seria injust i poc veraç afirmar- ho. Alguns empresaris han apostat per conformar marca i arribar al consumidor final a través de la diversificació del producte creant gamma i elaborant, en alguns casos, amb nivells de qualitat més que acceptables. En general, són apostes que van lligades també a formes de contractació normalitzades i a millors pràctiques. No són la majoria, però hi ha projectes sòlids que podrien marcar la línia. El sector carni és necessari, segurament estratègic, com ho és tot el tema alimentari, però cal transformar-lo cap a un model econòmicament interessant i socialment i mediambientalment decent. Ho reclamen les directives europees i hauríem d’exigir-nos-ho nosaltres mateixos. La transformació es donarà si s’estableixen normes i s’incentiva. En la mesura, també, que hi hagi un pilotatge clar per part de les administracions i polítiques públiques. Potser més que grans frases de denúncia, el que calen són criteris i polítiques clares en el marc del projecte industrial que tinguem per al futur.
