Fa unes setmanes els polítics, els experts i la població europea en general creien que la invasió russa d’Ucraïna no podia passar: ¡no era possible! exclamava tothom. Per cert, els que sí que van encertar en els seus vaticinis van ser els serveis d’intel·ligència nord-americans. No estaria malament que reflexionéssim sobre aquest fet crucial.
Com és que ningú pensava que aquesta guerra era més que probable? Em pregunto a la vista dels fets, si Europa no ha esdevingut una caterva de vells i joves ingenus i incapaços de preveure aquesta terrible i cruel destrucció dels ucraïnesos, les seves ciutats i el seu territori. Tinc la impressió que aquesta barreja de vells i joves acomodats a un sistema social privilegiat i complaent s’havia fet a la idea que la pau perpètua ja s’havia aconseguit. Que els nostres exèrcits eren estructures massa cares i lligades a un passat que calia oblidar. Era una opinió general, que l’exèrcit ha d’estar limitat a una mena de policia (anomenada els cascos blaus) que actuen com una ONG humanitària a països llunyans i endarrerits.
Com és que ningú a data d’avui no s’ha preguntat públicament si l’escàs material que té el nostre exèrcit seria operatiu en cas que patíssim un atac per part de països que considerem endarrerits? ¿Durant quantes setmanes els nostres exèrcits podrien mantenir-se en combat en cas d’una agressió estrangera? ¿Creiem que els exèrcits dels països europeus veïns estan en condicions molt millors que les nostres? No ens enganyem, la gran majoria dels europeus pensem i vivim com si la guerra hagués desaparegut de l’horitzó; com si només pogués tenir lloc en països distants i endarrerits; com si fos cosa del passat. ¡Doncs no! Suposo que ja ens n’hem assabentat que la guerra ha tornat i amb ella el terror i l’horror. I per si encara no ens hem enterat, es lliura a uns 3.200 km del nostre país, això sí, circulant la major part del recorregut per còmodes carreteres i autopistes. Francament, m’al·lucina que encara hi hagi gent que es limiti a dir amb cara d’enuig “No a la guerra”, ¡que bé! Però aquells que exigeixen un “no a la guerra” podrien explicar-me com s’atura la guerra, quan hi ha un poderós exèrcit que no deixa de disparar, bombardejar i destruir una població que, com el petit David, s’enfronta a un desmesurat Goliat. ¿Ningú ha entès que hem de fer alguna cosa més que vociferar: ¡No a la guerra! per derrotar el Goliat rus? Imagino que encara hi haurà molta gent que pensi que tot marxaria bé i amb tot luxe de comoditats si ens trèiem de sobre aquests populismes o aquests nacionalismes o aquests grups feixistoides o fins i tot aquests terroristes grollers i ignorants que de tant en tant ens han trencat el bon viure.
La guerra ni és una patologia ni és la conseqüència d’algú que ha perdut el judici, que és el que pensen molts de Putin. No és la bogeria duna sola persona ni el resultat duna decisió incorrecta presa en un moment equivocat. Aquesta és la mirada que s’aplica avui sobre Putin als mitjans de comunicació: megalòman, ambiciós, fanàtic. Però, és realista atribuir la guerra a la “bogeria” d’una sola persona? Putin és realment una anomalia, un llast del passat? Com podem dir “no a la guerra” sense pensar abans com parar els peus a l’exèrcit invasor o agressor?
Els ucraïnesos ens estan donant una lliçó terrible a costa de la seva sang, vides i societat. Avui més que mai, no hi ha una sola força, la dels forts. Avui, ens mostren cada dia els ucraïnesos que hi ha dues forces: la dels forts i la dels febles. La dels forts ja la coneixem: tancs, canons, avions, superioritat numèrica. Els ucraïnesos ens estan mostrant la força dels febles: coratge, determinació, patiment, administració de la por i els patiments i la potència de la cooperació. Aprendrem la lliçó? Espero que sí, però sobretot crec que hem de dir amb humilitat: ¡gràcies ucraïnesos! per mostrar-nos la realitat i la manera de defensar allò que som i volem ser.
