L’Institut Català d’Energia (ICAEN) ha publicat, a principis del mes de febrer d’enguany, l’anomenat Proencat 2050, amb la finalitat d’establir estratègies per assolir la transició energètica cap a un model energètic basat 100% en energies renovables el 2050. El document diu moltes coses, però em centraré en una: el pes de l’eòlica marina per aconseguir aquest objectiu. Quan estableix l’evolució de la potència renovable instal·lada per tecnologies, assigna a l’eòlica marina 1.000 MW el 2030, 1.500 MW el 2040 i 3.500 MW el 2050. Ara estem al 2022 i no es produeix ni un miserable kW d’eòlica marina a tot Catalunya. Per tant, podríem dir que són objectius força ambiciosos.
Si hi ha una cosa ben segura és que el 2030 (i molt menys el 2040 o 2050) no seguirà en funcions la directora de l’ICAEN que ha fet aquest document, ni tampoc la consellera responsable del negociat ni el president de la Generalitat. Serà difícil passar comptes de si l’han encertat o no, i de com d’errats estaven, com tampoc ho podem fer pel fet que l’any 2012 s’aprovés el Pla de l’energia i canvi climàtic 2012-2020, que es comprometia a reduir un 20% el consum d’energia. El que ha passat és que en aquest període ha augmentat un 5%, molt al contrari del que s’havia proposat. Algú recorda qui van ser, l’any 2012, els consellers responsables del pla? Un cop més es demostra que els temps de les carreres polítiques i de la transició energètica són molt diferents.
La consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà, s’ha fet seus, amb considerable entusiasme, els objectius de l’eòlica marina, després d’una visita a Dinamarca. Tant és així que, abans de qualsevol procediment reglat d’avaluació dels impactes ambientals, ja ha avançat que es farà un gegantí parc industrial d’eòlica marina a les costes de l’Empordà. Si en lloc de consellera fos jutge, el que ha declarat equivaldria a dir que un acusat és culpable o innocent abans de fer el judici. Seria, com a mínim, una greu irresponsabilitat. Però, a més, ha dit que l’únic lloc a Catalunya on es pot generar eòlica marina és precisament a les costes de l’Empordà.
Els científics li han recordat a la consellera, per si no ho sabia, que la biodiversitat de les costes de Dinamarca no té res a veure amb la de la Costa Brava. Però jo plantejo una altra qüestió: els 1.000 MW previstos per al 2030 coincideixen sospitosament amb els que Blue Float i SENER (2020) pensaven obtenir a l’anomenat Parc Tramuntana, amb 65 aerogeneradors de més de 250 metres d’altura (els que la consellera va veure a Dinamarca, i que tant li van agradar, tampoc eren com aquests). Per tant, només amb aquest parc, i d’una tacada, es complirien els objectius de Proencat 2030. No és estrany, doncs, l’encegament pel projecte per part del Govern i dels partits que li donen suport.
Però per poder complir els objectius per al 2040 caldrien 33 aerogeneradors més dels projectats, i per al 2050, 163 més. La consellera diu que l’únic lloc on es pot fer eòlica marina a Catalunya (i avançar cap a la sobirania energètica) és a l’Empordà. Per tant, més enllà de la destrossa del projecte Tramuntana, per assolir els objectius del Proencat 2050, caldria posar un total de 228 aerogeneradors gegantins a la Costa Brava, ja que no es poden posar enlloc més. O sigui que, si es vol complir el que es proposa, els primers 65 aerogeneradors són només un tastet, i petit, del que ens amenaça. Cal explicar les coses com són: o no és cert que l’únic indret per posar fàbriques d’eòlica marina és l’Empordà o, si ho és, per al 2050 convertirem la Costa Brava en la Costa dels Molins.
Penso que el raonament que acabo de fer és impecable: si només es pot fer eòlica marina a l’Empordà, els 3.500 MW del 2050 s’hauran d’obtenir tots ells de la Costa Brava nord. Si no, com s’ho farà, senyora Jordà?
Quan he tingut l’ocasió de plantejar aquesta pregunta a una responsable de l’ICAEN, la resposta és que confien que la tecnologia millorarà i no caldrà posar 228 aerogeneradors al mar. Estem, doncs, en mans dels déus perquè ens ajudin. Només vull recordar que tant el motor continu de Sant Tomàs d’Aquino com la fusió nuclear fa molts anys que estan anunciats, però a hores d’ara encara hem de fer energia a cops de vent.
Tant de bo els responsables polítics tinguin seny per evitar que la transició energètica sigui a càrrec de la biodiversitat.
