«Les guerres les perden sempre els pobres»

Entrevista a Luis E. Íñigo Fernández

Luis E. Íñigo Fernández

Doctor en història contemporània. Professor d’institut i inspector d’educació. Estudiós de la Segona República, va fer una tesi sobre els partits republicans moderats. Ha publicat diversos llibres, incloent-hi Breve historia de la ciencia ficción (Ediciones Nowtilus), la seva gran afició. Ara edita Historia de los perdedores (Espasa).

Com podem interpretar això de perdedors (i guanyadors) tan antic i, paradoxalment, tan à la mode?

És veritat que aquesta dicotomia guanyador-perdedor és com una clau del món contemporani, que és molt competitiu, i sembla que sempre cal estar del costat dels guanyadors. Per això aquest llibre pretén reivindicar els perdedors, que al llarg de tota la història, quan hi ha hagut un progrés social, se n’han beneficiat menys, i quan hi ha hagut moments de crisi han patit més. Sense ells no s’entendria bé la història, encara que moltes vegades se’ls ha silenciat explicant una versió dels fets orientada a justificar els vencedors. Amb això tenim una visió del passat tergiversada i incompleta.

Guanyadors i perdedors no resulten de vegades intercanviables?

Un dels temes del llibre és el relat. Els vencedors imposen el seu relat i fa que prenguem com a veritat la seva veritat, no tota la veritat. Passa també que la història l’escriuen els vencedors, però la reescriuen els perdedors. De vegades, la història es revisa i s’escriu des d’un altre enfocament. En ocasions, els mateixos que van perdre després guanyen. El cas d’Israel és arquetípic. Els jueus van ser molt perseguits, però quan han construït el seu propi Estat, diguem que no han estat gaire generosos amb els palestins. La història és complexa i la seva reescriptura és un fenomen molt present. Ho estem veient amb la nostra Segona República, que ha passat de ser la quinta essència de tots els mals amb el franquisme a una espècie d’arcàdia feliç per a alguna esquerra. I això està propiciant una resposta al revés en historiadors de dretes, diguem. És una cosa que, com va dir Benedetto Croce, corrobora que tota història és història contemporània.

En qualsevol cas, la història no depèn massa del color del vidre amb què es mira?

La història ha de servir per obrir els ulls, llegir el doble missatge dels polítics i desemmascarar els seus intents de manipular-nos, d’explicar-nos la seva pel·lícula perquè creguem que ho fan bé. La història és una eina de llibertat. Per això l’historiador ha de ser, sobretot, l’intel·lectual compromès amb si mateix, amb la seva honestedat. No amb un partit, ni molt menys amb el poder. Si no, la història no serveix per a res. La història és el pilar de la democràcia si se sap enfocar bé. La veritat és que no estem en aquest camí, sinó en una espècie de guerra entre una visió enfrontada a una altra. Per exemple, en el seu últim llibre, Arquitectes del terror, Paul Preston diu que la Guerra Civil va ser una conspiració dels terratinents i de l’Església per acabar amb un règim de reformes progressistes. Una simplificació, perquè va haver-hi molta gent que va donar suport el cop de Franco perquè tenia por. Si no, resulta difícil d’entendre que el seu règim es mantingués quaranta anys.

Per què la història actua com un obscur objecte de desig entre els nacionalismes?

La història és una llança per als nacionalismes. La fan servir com a arma de manipulació. La idea és, per exemple, que la nació catalana existeix des de temps immemorials, i això cal demostrar-ho. Com? Ocultant tot el que no interessa i quedant-se amb el que convé. Jo passava els estius a la Roca del Vallès, i en una ocasió vaig llegir en un llibre de primària d’una nena de la família que els símbols nacionals de Catalunya eren la senyera, la Mare de Déu de Montserrat i alguna cosa més. El mateix que es deia a l’Espanya de la postguerra.

A propòsit del nacionalisme català, crida l’atenció la seva apropiació de la història recent, com la mateixa democràcia…

I encara és més sorprenent que l’esquerra nacional compri aquest missatge, que és el d’uns partits que representen el més reaccionari del panorama polític. Perquè el nacionalisme ètnic dona per descomptat que existeix un esperit del poble (Volksgeist) que, encara que el disfressin amb referèndums, no és democràtic. La Guerra Civil va dividir la població a Catalunya, com la de la resta d’Espanya. I la guerra del 1714 també, i la revolta de 1640 va ser del poble que passava gana, no a favor d’unes institucions catalanes, que ignorava.

Més enllà de la història escrita de perdedors i guanyadors, no caldria parlar dels que pateixen, dels que acaben pagant els plats trencats?

Són els perdedors per antonomàsia. Víctimes de les decisions que prenen uns altres, sense haver participat en res. Generalment són els més pobres, les classes populars, els col·lectius marginats. Almenys exigeixen reconeixement. Que les generacions actuals sàpiguen que la prosperitat d’ara ha costat el sacrifici de molts, i que el sofriment segueix existint, també al nostre costat. D’això en parla l’últim capítol del llibre, “Los perdedores de la globalización”.

Resulta fàcil entendre això de perdedors-guanyadors en una guerra, per exemple, però què es pot dir dels perdedors estructurals, més enllà de l’espai i el temps, com és el cas dels gitanos?

D’això en vol parlar especialment el llibre. No parla de guerres, sinó de grups. Des dels neandertals, que van desaparèixer i dels quals hem tingut una imatge de semisalvatges, els camperols egipcis, els esclaus romans, els serfs medievals, les bruixes… Sempre els bocs expiatoris, els que havien de suportar la persecució… Me’n recordo d’un programa de televisió dels anys 70 que es deia La España de los Botejara, en el qual es cantava una cançó que deia que hi va haver una guerra a Espanya que la van perdre els poetes. A més, les guerres les perden sempre els pobres, que n’hi ha als dos bàndols. El soldat, que és carn de canó, sempre és un perdedor.

Malgrat la seva aparença, potser s’hauria d’entendre el binomi perdedors-guanyadors més en grisos que en blanc i negre?

La paraula és “grisos”. No podem veure el món en dos colors, o com a les pel·lícules de l’Oest. Tot està ple de matisos. Entre els bons hi ha dolents, i viceversa. Entre els guanyadors hi ha perdedors, i entre els perdedors, guanyadors. En aquest sentit, l’historiador ha de ser capaç de situar-se en això, perquè qualsevol simplificació és una mentida. Cada capítol del llibre arrenca amb una picada d’ullet sobre un personatge simbòlic, que ens presenta el col·lectiu. Això és més fàcil d’entendre que el col·lectiu genèric.

L’èxit i el seu contrari, tan en voga en moltíssims terrenys, no constitueix d’alguna manera una sacralització de l’assumpte?

El llibre parla de la gent gran, que té molt a veure amb això. Els hem de cuidar, es deia en la pandèmia, entenent que això és deixar-los tancats en residències. Que no es contagiïn ni morin gaire, però que es quedin allà. Això és fruit d’aquesta societat hipermaterialista, en la qual som el que fem, i en el moment en què deixem de fer no som res. Se’ns aparta, dient, per exemple, que a la gent gran li agrada estar amb altra gent gran. Cosa que no és veritat. A ells, com a qualsevol, el que els agrada és divertir-se, viure, enamorar-se…, com a qualsevol persona. Són la quinta essència de la deshumanització d’aquesta societat que rebutja tot el que no és triomf, el que no és èxit, el que no és mediàtic. Ens hem convertit en objecte de consum de nosaltres mateixos. Estem obsessionats amb la bellesa física, amb el vigor etern. I l’ésser humà no és això.

Es pot parlar d’alguna cosa innata que ens impulsa a competir, amb la seva conseqüència de bons i dolents, o això de guanyadors i perdedors és més aviat un constructe humà?

El nostre cervell, del qual estem tan orgullosos, a més del neocòrtex, inclou també el nostre passat reptilià, on hi ha els nostres instints més ferotges: la violència, la lluita per la reproducció, la protecció de la prole… Tot el que no és racional, i això també hi és. No pensem que ha desaparegut. Surt en les guerres, en la revenja, en la violència… Deixem de ser humans i som capaços de les barbaritats més grans. Això explica moltes de les coses que passen en la història. Què és l’ésser humà actual? El mico de 2001 que en lloc d’un os té un míssil nuclear a la mà.

Què es pot dir dels perdedors associats al color de la seva pell?

Potser, el primer, que el negre ric no és perdedor. La qüestió és que, als EUA, per exemple, no hi havia negres rics. En el racisme es relacionen les dues coses. Passa amb els jueus a l’edat mitjana. S’acaba perseguint més els conversos, als quals se’ls acusa de falsos cristians.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.