Els paparajotes que es van preparar a Múrcia fa gairebé un any van sortir més àcids que dolços. Diríeu que l’amargor de la fulla del llimoner estava massa present, potser es devia haver seleccionat els ingredients sense la necessària mesura ni haver treballat l’arrebossat amb el temps que requereix.
Aquelles postres va fer que algú, sense pensar-s’ho dues vegades, preparés a la Vila i Cort unes neules de rauda factura, pecant d’excés d’aquesta tan cordial com indigesta sal afegida per donar-li el toc “a la madrilenya” abans de treure-les a taula tota pressa.
Transcorreguts uns mesos, arribem a la pitança servida a l’extensa comunitat autònoma de Castella i Lleó, al vast territori on tantes postres conviuen en safates juntes però no regirades. Resultat: de l’excés d’ous al cert regust de testosterona capaç d’arruïnar qualsevol final de banquet només hi ha un pas. Entre que els rovells de Santa Teresa que a Àvila han endurit la seva lleugera consistència prèvia, que des del Regne de Lleó algú rega els mantecats d’Astorga amb el seu generós raig de regionalisme o que la mantega de Sòria va sortir aquesta vegada amb gust de dolç recompte per a uns ja greixós escrutini per a uns altres, ens està quedant una taula molt poc desitjable.
Desapareixen les forces polítiques necessàries per a la funció de frontissa, retrocedeix la racionalitat per a deixar pas a l’empenta i al rampell, els particularismes flamegen com mai. Potser no s’ha sabut interpretar la necessitat de cada territori? Pot ser que els grans partits tinguin grans objectius per a grans territoris, però no prou cable a terra perquè la sonda del particular sigui de precisa mesura?
El pèndol identitari atreu en el seu magnetisme a més partícules soltes que mai, és el pol imantat eficaç dels temps que corren. Cal jugar-ho o cal rebatre-ho amb arguments racionals però també amb eficàcia en la gestió del pròxim?
Hem sobrealimentat la identitat construïda, improvisant una reacció davant l’acció d’una altra polarització identitària prèvia? Sempre és vàlid usar la mora verda per a esborrar la taca de mora madura o hi ha altres llevataques eficaços anés d’aquesta lògica de “homeotintorería” natural? I si neguéssim la major, proclamant que la sublimació de la identitat no és més que un altre mecanisme de control anestesiant perquè ens inhibim dels problemes reals?
Quan s’ha donat ales a personatges que “donen bé davant la cambra” perquè representen el pretesament comú, que encenen polèmiques perquè sí i perquè encendre-les remou mecanismes irracionals i dona audiència, que exemplifiquen el perfil de líder fet a si mateix, o que instal·len els nativismes en l’imaginari dels mitjans, s’està sembrant reacció en lloc de raonament, impuls en lloc de reflexió, víscera en lloc de cervell.
El mateix mecanisme que opera per a fer pujar l’audiència com l’escuma, portant la clara al punt de bola idoni per a preparar la varietat de papereta a l’aroma de dolç populisme, emplenant l’urna d’escumes del moment i d’essències de gasós impuls que igual va votar abans-d’ahir al partit taronja que avui a la candidatura verda llima, s’està llaurant la fi de la política com la vam conèixer.
Aquest vot representa la protesta de qui se sent ignorat? Aquesta bossa electoral és només voluble o també pensa? Aquest pensament ha estat convenientment modulat per perversos aconseguidors des de foscos despatxos o tot és més senzill del que sembla?
Si bé hi ha líders polítics que situen l’horitzó a un pam dels seus nassos i en la perpendicular del seu melic, també hi ha “bons patrons” que governen mitjans de comunicació als quals caldria exigir responsabilitat social. Cabria si no fos perquè tot ho hem deixat en mans, no ja del mercat sense més (prescindim de l’adjectiu “lliure”: si és lliure, no és mercat; si és mercat, no és lliure), sinó de la subhasta d’audiències. Subhasta que modela les ments dels qui després voten. I a tots dos bàndols caldria exigir responsabilitat: tiris i troians, líders polítics i cacics dels mitjans.
Altres escumes emergents en el passat recent són avui record, a penes aroma, eco si potser, en les bancades dels parlaments des d’on es decideix sobre “les coses de menjar”, sobre les nostres vides quotidianes i sobre el nostre cos de drets.
Del “calma, no són representatius”, al “són quatre friquis, passarà” o al “només són suports externs, no governen” i d’aquí al “ja estan en el govern” ha transcorregut un temps massa valuós. Un interval preciós que mai deguérem haver-nos permès perdre. És necessari ara, i ho va ser fa ja temps, construir un cordó sanitari, un escut de protecció que blindi els mínims de la societat civilitzada, de l’estat de dret (amb les seves minúscules de ben comuna i quotidià) perquè mai ningú que pretén dinamitar les bases de la convivència pacífica arribi a governar o a condicionar governs.
Recordant el vetust dit “de quin color és el cavall blanc de Santiago?”, què més dona ara el seu color? Ara, l’ínclit Santiago, acabat de descendir de la seva cavalcadura, ja fins es permet assenyalar, ben ple de supèrbia, qui ha de ser vicepresident d’aquest meravellós i extens territori des del qual emprendre la seva envestida cap a horitzons més amplis. I el proposat com a vicepresident ja ha anunciat que la seva pretensió és derogar, d’entrada, les lleis de violència de gènere i de memòria històrica de competència autonòmica.
Alerta a totes les cuines i a tots els obradors: dins de no gaire ens espera una altra lifara, aquesta vegada més al sud i amb molts comensals, en la qual pot ser que ens serveixin com a postres uns pestiños difícils d’empassar.
