Guerra a Ucraïna? No fotem!

Que no s’equivoquin els líders polítics mundials. Si la població del planeta ha seguit majoritàriament les seves instruccions i restriccions durant la pandèmia de la covid-19 no ha estat per la seva cara bonica ni pel seu carisma ni per la por al càstig. El factor determinant d’aquest exemplar exercici d’obediència i de disciplina col·lectiva que hem protagonitzat tots plegats durant els últims dos anys ha estat per responsabilitat personal i familiar i perquè comptava amb el ferm aval de la immensa majoria de científics i dels metges.

La resposta de la humanitat per protegir-se i protegir els altres de la covid-19 no vol dir que siguem un ramat de xaiets, fàcilment dirigibles i manipulables pels poders polítics. Al contrari, la intensa circulació de la informació -malgrat la interferència de perversions indesitjables com les fake news– ens fa més adults i més lliures a l’hora de prendre les nostres decisions i d’actuar en conseqüència.

Des d’aquesta constatació, cal expressar un no contundent, rotund i definitiu als tambors de guerra que ressonen a l’est d’Ucraïna i a la suposada agressió bèl·lica que, segons l’OTAN, prepara, per als pròxims dies, el president rus, Vladímir Putin.

Una guerra a Europa a l’any 22 del segle XXI? No fotem. A qui li passi pel cap, justifiqui i difongui aquesta hipòtesi ha de ser assenyalat i expulsat de la vida pública internacional de manera fulminant. Si cal organitzar una manifestació planetària contra aquesta amenaça de guerra, jo seré el primer a recolzar-la i anar-hi. Imaginar que s’ha de produir, de manera imminent, una massacre de població civil ucraïnesa per un conflicte absurd i ridícul entre l’OTAN (Estats Units) i Rússia és un insult a la intel·ligència.

Si Vladímir Putin, Joe Biden i els dirigents dels principals països europeus són incapaços de reconduir aquesta artificial escalada de la tensió, és el moment que la societat civil organitzada els hi planti cara i els faci enrojolar de vergonya davant les pulsions criminals i genocides que demostren tenir i que no saben gestionar ni controlar. També és l’hora que els bons homes, com António Guterres, secretari general de l’ONU; el papa Francesc o Kiril I, el patriarca de l’Església ortodoxa russa, alcin la seva poderosa veu per calmar els ànims, apel·lar al seny i imposar la pau.

Ucraïna, com la majoria dels Estats que hi ha al món, és una societat plural i barrejada, fruit d’una història secular i sovint traumàtica. No per això, està condemnada a la conflagració bèl·lica ni a la neteja ètnica. Al contrari, la bona política serveix per a aprofitar els valors i les aportacions de la coexistència pacífica entre diferents. Suïssa ens n’ha donat exemple des de fa segles.

Al món es calcula que hi ha més de 30.000 armes nuclears, en la seva gran majoria en mans dels Estats Units (OTAN) i Rússia. La capacitat de destrucció d’aquest esgarrifós arsenal atòmic, si s’utilitza, pot anihilar centenars de vegades la vida sobre la Terra, incloent-hi la totalitat de la població humana. Fins a aquest punt ha arribat la bogeria i la perillositat dels dirigents polítics, passats i presents, de les superpotències mundials!

En aquest context, imaginar una invasió russa d’Ucraïna amb armament convencional (tancs, canons, avions de combat…) és una broma grotesca, malgrat els reiterats advertiments en aquest sentit de la Casa Blanca i del Pentàgon. Tota la parafernàlia militarista que estem vivint aquests dies, amb la mobilització de tropes i el desplegament preventiu de material bèl·lic, és un teatre que, això sí, té com a conseqüència directa la pujada incessant dels preus del petroli i del gas.

En l’avenir està escrit que la Unió Europea i Rússia estan condemnats a estrènyer encara més les relacions comercials i polítiques, creant una potent comunitat euroasiàtica. De la mateixa manera que l’OTAN i l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), que lidera Rússia, hauran de desinflamar la seva vocació militarista per dedicar-se a garantir l’estabilitat d’un món en pau.

Hi ha països on la coexistència Est-Oest grinyola i, de vegades, treu espurnes, com és el cas d’Ucraïna, però també a Bielorússia, Geòrgia, Kazakhstan, Kurdistan… o en els confins del pol nord. Però no hi ha res que la diplomàcia, si està guiada per un propòsit constructiu, no pugui apaivagar i arranjar.

En plena Guerra Freda, els presidents John F. Kennedy i Nikita Khrusxov van ser capaços d’aturar i desactivar la crisi dels míssils, molt més perillosa que no el conflicte originat per l’oposició frontal de Rússia a la possible entrada d’Ucraïna a l’OTAN. Si tothom, començant per la Xina i la Unió Europea, treballa per un futur planetari en pau, i atès l’incommensurable potencial destructiu dels arsenals nuclears existents, el més sensat i raonable és fer cas a la reclamació de Vladímir Putin, que, com és lògic, no vol els míssils de l’OTAN a la porta de casa seva.

Els russos i els europeus tenim una llarga història de relacions comunes i, objectivament, ens necessitem per viure tots plegats millor. No és només el gas o les matèries primeres. L’entesa entre el món eslau i el món europeu pot esdevenir encara més fructífera, començant per l’adhesió de Sèrbia al club de Brussel·les. En aquest sentit, Ucraïna i Bielorússia poden ser ponts -en comptes de trinxeres- que facilitin -en comptes d’enterbolir- aquest inevitable retrobament i consolidació d’un espai euroasiàtic de col·laboració profunda i de llarg abast.

Pau, només pau i sempre pau. La humanitat ha après dels seus errors/horrors i ja no acceptarà, mai més, el llenguatge de les armes ni de les guerres. Els líders polítics mundials han de ser conscients d’aquesta convicció irreversible incrustada en la nostra genètica col·lectiva i que ningú no aconseguirà modificar, ni amb manipulacions ni amb mentides.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides