Teòleg de l’alliberament, estretament vinculat al moviment a l’Amèrica Llatina. Secretari general de l’Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII, i membre del Fòrum Mundial de Teologia i Alliberament. Catedràtic emèrit de Teologia i Ciència de les Religions de la Universidad Carlos III de Madrid. Molt implicat en les causes per la igualtat, ha publicat 75 llibres, tants com anys té. L’últim, La internacional del odio (Icaria).
Què és la “internacional de l’odi”?
És l’aliança entre l’extrema dreta política i les organitzacions cristianes integristes. Internacional perquè recorre tots els països de dos continents, amb diferents modulacions. En aquest moment, té l’epicentre al Brasil, on governa l’extrema dreta de Déu, encarnada per Bolsonaro, i s’estén pels EUA, on està perfectament representada per l’aliança entre el trumpisme i els evangèlics fonamentalistes. A l’Amèrica Llatina, de manera molt preocupant, en qüestió de deu anys, s’ha passat de la Teologia de l’Alliberament al cristo-neofeixisme. I a escala política, de governs progressistes, a governs conservadors, molt vinculats i sotmesos a les esglésies fonamentalistes, i a l’imperi dels EUA.
Qui participa des d’Europa d’aquest espai?
A Europa, el cristo-neofeixisme s’expressa a través de l’aliança entre partits polítics de l’extrema dreta homòfoba, misògina, antiemigració… i les organitzacions que, en el cas d’Espanya, es posicionen en uns plantejaments clarament franquistes i contraris al feminisme, la ideologia de gènere, el matrimoni igualitari, l’homosexualitat, el canvi climàtic… Organitzacions com Hazte Oír, Germinans Germinabit, Asociación de Abogados Católicos, El Yunque…, que formen una aliança, i s’intercanvien la representació política i religio sa. Ja no són ni neo-cons ni teo-cons, sinó ultra-neofeixistes.
Per què entre els enemics jurats d’aquesta Internacional no se citen els comunistes, que durant un temps han estat la representació més genuïna del diable?
En la mesura en què el comunisme, dins dels paràmetres democràtics, adquireix força, té influència, compta amb un suport social important i, sobretot, accedeix als governs, torna a despertar el fantasma, aquell del Manifest Comunista. Mentre el comunisme no té presència pública, es queda reduït a una teoria política, i la veritat és que no incomoda. Però quan el comunisme, democràtic, respectuós del pluralisme polític, cobra força, té representació parlamentària, i està present al Govern, com passa actualment a Espanya, ressorgeixen les fòbies, i els rugits de la dreta i l’extrema dreta contra el comunisme. Per desacreditar-lo recorren a una construcció ideològica que no respon de cap manera al nostre temps. Una cosa enllaunada, ortodoxa, referida a l’est europeu, que ja no existeix.
En aquest vincle entre religió i política, qui influeix més en qui?
Aquí es produeix una retroalimentació, que s’aprecia clarament des del triomf de Ronald Reagan. Cal aclarir que la identitat dels EUA està molt vinculada al protestantisme, que està jugant un paper molt important en l’àmbit polític, econòmic, cultural…, amb els seus elements positius, i també negatius: tot el que té a veure amb un protestantisme més purità. A partir dels anys 80, es produeix aquesta aliança que es retroalimenta entre la Moral Majority (que va tenir el suport dels telepredicadors, que van construir el que es va anomenar l’Església Electrònica) i Ronald Reagan, que els va reconèixer una sèrie de privilegis com, per exemple, el retorn de l’oració a l’escola, la lectura de la Bíblia o la supressió d’avenços com la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta aliança entre els evangèlics fonamentalist0es, que en aquest moment són com una tercera part de la població dels EUA, i el Partit Republicà va propiciar governs conservadors durant 12 anys. Cosa que es va prolongar vuit anys més amb Bush fill. Del 2016 al 2020, Trump, que era totalment aliè a l’àmbit religiós, també va comptar amb el suport de Dolan, cardenal arquebisbe de Nova York, i del moviment integrista. L’1 de gener del 2020, es va crear a Miami Evangèlics per Trump, una plataforma de suport explícit al trumpisme. Tot això es tradueix en suports a posicions ultraliberals en economia, conservadores en política i puritanes en qüestions d’ètica.
Quin paper hi juga en tot això el catolicisme?
Anant per continents, el catolicisme als EUA no va ser mai gaire progressista, però durant algun temps es va posicionar a favor dels candidats demòcrates. Hi va haver una tendència que va estar més en sintonia amb aquests plantejaments més progressistes, però posteriorment, la jerarquia i el sector de base practicant han retrocedit cap a posicions més legitimadores dels republicans. A l’Amèrica Llatina el gir ha estat espectacular. Bona part de l’èxit dels dirigents progressistes ha estat degut al suport d’un sector cristià vinculat a la Teologia de l’Alliberament i als moviments populars. En la mesura en què allò va anar perdent força, han ocupat l’espai els sectors fonamentalistes, majoritàriament evangèlics, però també amb una important presència del sector catòlic conservador. En això hi ha influït també el canvi en la jerarquia. Cal recordar que, el 1968, a Medellín, 400 bisbes van fer el gir de l’església colonial cap al cristianisme alliberador.
En la proximitat, a Espanya com pinta el panorama?
És un dels fenòmens més preocupants i perillosos. Perquè, vivint-ho dia a dia i com a analista del tema, vaig observant el procés de deterioració del que és el vi espumós del cristianisme alliberador i progressista a Espanya cap al vinagre totalment imbevible, que no serveix ni per a les amanides. El problema ve des de lluny. Vam creure que amb la transició democràtica havia desaparegut el nacionalcatolicisme. Vam considerar que havíem entrat en un Estat no confessional, laic, on la religió quedaria en l’espai privat, a l’esfera de les consciències i els llocs de culte, i que no tindria cap influència en la vida política. Va ser una gran equivocació, un miratge, perquè el nacionalcatolicisme estava amagat i a l’aguait per fer el salt i recuperar protagonisme. A la dreta política hi ha molt franquisme, i en la dreta catòlica, molt nacional-catolicisme. Quan es van adonar que determinats plantejaments democràtics podien fer aigües, van saltar a la palestra. La dreta i l’extrema dreta política s’han tret la careta i estan demostrant els seus plantejaments autoritaris, neoliberals, conservadors. A la jerarquia, una quinzena de bisbes s’identificaran amb tot això. Així, un sector important de la dreta, representada per la presidenta de la Comunitat de Madrid, i el mateix Casado, que és un polític de la dreta més conservadora i integrista, es veuen legitimats religiosament per totes aquestes organitzacions catòliques integristes. Qui va donar suport a Abascal?: El Yunque, entre altres. Com a compensació, Vox va incorporant a les seves files persones d’aquests grups.
Les distopies també formen part d’aquest corrent?
Les distopies han passat de la literatura a convertir-se en una realitat. Sempre s’han recolzat en situacions concretes, però en aquest moment sí que es pot considerar que la ficció imita a la realitat, a nivell mundial i coordinat. Mentre les utopies segueixen mantenint-se en l’àmbit de la ficció, les distopies s’han convertit en un relat dels fets.
Convergeix d’alguna manera el cristo-neofeixisme amb els negacionismes tan de moda?
Hi ha un vincle estretíssim. El cristo-neofeixisme es caracteritza pel negacionisme, i aquest el que fa és reforçar el fenomen distòpic real. És el cas, aquests dies, de la pederàstia clerical. L’actitud dels bisbes fins que ha sortit l’informe d’El País ha estat negar-la. O sigui, negacionisme de la pederàstia clerical. Com es fa? Dient que són molt pocs casos, que la majoria dels sacerdots són exemplars… No s’hi dona importància. Llavors, la distopia està legitimada precisament per aquest silenci, que porta a la complicitat. Distopia d’aquesta Església que està totalment emmetzinada per un càncer metastàtic, i que, no obstant això, no ho reconeix de cap manera. Així s’està legitimant el poder d’una part de la jerarquia catòlica sobre els cossos, les consciències, la vida de les persones, que viuen en situació de més vulnerabilitat. Un altre exemple de negacionisme que crida l’atenció és el del canvi climàtic. Potser és la millor prova que el negacionisme d’aquest cristo-neofeixisme, d’aquesta dreta conservadora, homòfoba i antiecològica, acaba desembocant en distopia.
