«La por s’ha convertit en un pilar del sistema»

Entrevista a Francisco Martorell Campos

Francisco Martorell Campos

Doctor en Filosofia per la Universitat de València. El 2019 va publicar Soñar de otro modo. Cómo perdimos la utopía y de qué modo recuperarla (La Caja Books). Ara, acaba de publicar Contra la distopía. La cara B de un género de masas (La Caja Books). El seu objectiu és revelar els pressupòsits del pensament catastrofista preponderant per desvelar les seves contradiccions i les seves falsedats.

 

On comença i on acaba la distopia?

Al marge de la militància ideològica de cada obra, la distopia designa el gènere narratiu nascut a mitjans del segle XIX que descriu amb intenció crítica societats del futur pitjors que l’actual. Aquest és el significat original de la paraula “distopia”. No obstant, el seu ús s’ha ampliat tant últimament que ja no és clar on acaba. Al llarg del segle XXI, la distopia ha desbordat l’esfera literària i cinematogràfica. S’allotja en el pensament social, l’art i el periodisme. Fins i tot la manera quotidiana de percebre la realitat s’ha tornat distòpica. D’aquí ve que creguem que el futur serà pitjor que el present, que estem condemnats. I també que els individus més heterogenis assegurin que vivim en una distopia. Alguns poden pensar que, donades les circumstàncies, el que és rigorós és pensar així. Però no és cert: aquesta percepció és tan esbiaixada com la del fanàtic optimista. No cal ser catedràtic per saber que les societats passades van sofrir tantes calamitats com les que patim ara. No obstant això, van ser capaços de crear utopies, i veure les llums i les ombres de la realitat alhora.

Potser ven més la por que l’esperança?

La por ven més que l’esperança social. L’esperança individualitzada segueix inspirant relats exitosos. El problema amb la por és que s’ha convertit en l’única emoció socialment disponible. A principis dels 80, Ulrich Beck va dir a La sociedad del riesgo que Occident havia entrat en un estadi nou, caracteritzat per la sensació de por permanent i global. El fenomen ha assolit el màxim nivell de desenvolupament. El terrorisme, la crisi econòmica i mediambiental, la pandèmia, les tecnologies invasives i el poder de les corporacions alimenten la impressió que passarà alguna cosa terrible. A les pors que tenen bases materials se n’hi afegeixen altres d’induïdes (la por als menas, a la “gran apagada”, etc.). El resultat és un totum revolutum d’amenaces que ha colonitzat l’imaginari col·lectiu. I ja coneixem els efectes de la por: o paralitza, o instiga a fugir a la desesperada o ens fa posar a la defensiva. En les societats passades la por ja complia rols importants. Però a més de por, tenien esperances comunes. Avui això no ho tenim. Just en aquesta mancança arrela l’excés de distopies i la manca d’utopies que ens distingeix. Existeixen, no obstant això, distopies que van més enllà de la por. La parábola del sembrador, El conte de la serventa, Hijos de los hombres o V de Vendetta contenen impulsos esperançadors. Però com que no tracen cap alternativa explícita al model econòmic vigent, són inofensives.

Actualment la distopia és una espècie de multiproducte que reporta grans beneficis?

La distopia va tenir un auge significatiu a mitjans dels anys 70, però de cap manera comparable amb ara. No és només que els blockbusters i best-sellers distòpics se succeeixin, sinó que la distopització en curs provoca que es cataloguin com a distopies relats que no ho són: el cas d’El juego del calamar (un survival típic) i No mires arriba (pertanyent al subgènere catastrofista). La distopia és una marca altament rendible, o millor: una indústria del sistema que de vegades es permet el luxe de manufacturar obres suposadament antisistema. L’anti-establishment entès així sembla cool. La gent creu que la distopia és una eina valuosa per criticar la nostra societat, quan en realitat és una eina ideològica que la conserva. Moltes distopies de moda demonitzen el col·lectivisme i actuen com a aparells de propaganda de l’individualisme neoliberal. Les que critiquen règims semblants al nostre es limiten, en general, a reivindicar el capitalisme amb rostre humà. I després hi ha les que es mostren tan imprecises que són capaces d’inspirar persones de tots els espectres ideològics. Les més progressistes tampoc transcendeixen la candidesa de la crítica sense alternativa. La intenció del meu llibre en aquest punt és l’habitual en la teoria crítica: inspeccionar les creences dominants (la idea que la distopia qüestiona i desafia el poder establert), desvelar des de diversos fronts els supòsits erronis o sospitosos en els quals es basen i determinar a qui beneficien.

Existeixen vincles entre la marea negacionista, el populisme d’extrema dreta, els antivacunes i la distopia?

La distopia és políticament plural. Hi ha distopies feministes i antifeministes, socialistes i antisocialistes, ecologistes i el contrari. Una altra cosa són els efectes que produeixen i les funcions que exerceixen en conjunt. En molts aspectes resulta indiferent que una distopia oscil·li cap a la dreta o cap a l’esquerra, o que combini elements dels dos pols. Tret d’un miracle, infondrà resignació o esperança sense contingut, sentiments que obstaculitzen la confiança en el canvi. I sí, s’han vist diverses trobades recents entre el món conspiranoic i el distòpic, lligats al mantra d’un poder omnipresent que controla l’existència. A principis de l’any 2000, Matrix va entusiasmar Zizek, que va veure en la pel·lícula una crida a rebel·lar-se contra el capitalisme. Ara, Matrix fascina QAnon i a l’Alt-right. D’altra banda, la màscara de V de Vendetta (icona d’Anonymous i de les manifestacions alterglobalització) ha format part de l’attrezzo d’algunes convocatòries negacionistes i d’extrema dreta. També la iconografia de 1984. Al meu parer, una de les raons d’aquesta aparent contradicció és que la defensa distòpica de la llibertat s’efectua en contraposició a un poder tan brutal que qualsevol se’n pot apropiar. Però el tema és més complex.

Si per les distopies el futur és l’infern, el passat seria una cosa semblant al cel. Cosa que, evidentment, no és veritat.

La glorificació distòpica del passat actua en diferents nivells. Un d’ells depèn de la categoria de “natura”, fetitxe de la distopia estàndard. Tret del cyberpunk i títols específics, el gruix del gènere idealitza la natura, entitat que actua com una divinitat a l’ús, imposant normes i valors als humans. La premissa major és que hem de redimir-nos dels artificis de la tecnologia, el consumisme i l’Estat per reconciliar-nos amb la natura. Aquest veredicte va lligat a la utopització del passat rural, un passat que, francament, va ser terriblement dur i miserable. Grosso modo, la utopia oculta de moltes distopies ha estat, des de sempre, la de tornar a la vida senzilla d’abans i abandonar l’existència artificiosa, despersonalitzada i alienada de les grans metròpolis. Més que utòpic, aquest anhel és retroutòpic. Apunta a una edat d’or campestre que no va existir mai, cosa que no impedeix que sigui esgrimida per grups de tot signe contra el procés de modernització.

Com passa amb la violència al cinema, la distopia no pot estar actuant com una espècie de teràpia, catarsi o matafantasmes?

Les distopies no poden evitar blanquejar el present. Moltes pretenen qüestionar-ho, però acaben legitimant-ho. Al cap i a la fi, per molt desastrós que sigui el present sempre serà preferible al futur mostrat a la novel·la o la pel·lícula en qüestió. L’espectador mitjà sent alleujament per no viure en l’avenir que acaba de veure. Les distopies d’esquerres subratllen que els seus futurs horrorosos procedeixen del sistema capitalista. Aquesta variació no impedeix que en la comparativa que elaboren segueixi guanyant el present. A més d’aquesta incidència, cal tenir en compte que els advertiments basats en amenaces futures corren el risc de fomentar el contrari del que volen fomentar: la passivitat i la indiferència. La gent només s’activa si l’amenaça és immediata. En cas contrari, la majoria segueix la seva vida amb normalitat, sense alterar els seus hàbits. Segons el meu parer, la mobilització ciutadana per un món millor no es veurà beneficiada per les imatges malastrugues del futur. Estem saturats de veure’n i ja no ens commouen. Seria interessant veure què passa si en lloc de pintar l’enèsim avern futur els escriptors, els artistes i els intel·lectuals pintessin quadres inspiradors del futur i critiquessin el present en funció d’aquests. Gràcies a la distopia coneixem el que temem. No cal insistir-hi més. És hora de saber el que volem i de cavil·lar sobre les formes d’aconseguir-ho.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.