El retard en la implantació d’energies renovables a Catalunya (i, per tant, el fracàs en l’anomenada transició energètica) és, sens dubte, un dels millors exemples que demostren com els governs “independentistes” s’han distret en ximpleries en lloc d’atendre els problemes reals del país. Les dades són esfereïdores: mentre que l’any 2020 les energies renovables a Catalunya no van arribar al 20% de la producció elèctrica bruta, al conjunt d’Espanya van suposar un 43,6%.
Les causes tenen uns antecedents llunyans, quan la Generalitat del segon tripartit va aprovar el Decret 147/2009, totalment inoperant i que tothom reconeix que va ser un fre a la implantació de les energies renovables a Catalunya, fins al punt que en 10 anys no es va autoritzar cap nou parc eòlic. Cal recordar que el repartiment de poder als tripartits va atorgar sempre als hereus del PSUC (ICV-EUiA) les competències en medi ambient. I no només a la Generalitat: també en molts ajuntaments (inclòs el de Barcelona), a la desconeguda Àrea Metropolitana de Barcelona i alguns anys a la Diputació de Barcelona.
La història de la Generalitat des de 1977 pel que fa al medi ambient és força curiosa. Primer van ser les polítiques poc verdes de Jordi Pujol (que va declarar que el que calia eren “nuclears i tèrmiques”), després, les propostes vacil·lants dels tripartits, que van originar el fre, a continuació el nihilisme de Mas i els successius presidents, amb governs sobretot preocupats per construir repúbliques i dependents dels antisistema, fins a arribar a la situació actual, en mans d’ERC. Aparentment no sembla que, en més de 40 anys, el socialisme hagi tingut cap paper rellevant en relació amb les temàtiques ambientals.
El tap del 2009 va durar 10 anys, fins al Decret llei 16/2019 de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables. Volia introduir millores i accelerar la implantació d’energia eòlica i fotovoltaica posant les bases d’un “model energètic propi de país, democràtic i participat, i amb cohesió territorial”, com va declarar al seu moment la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural.
La nova llei va ser en general ben rebuda pels promotors, donat que la normativa suposava una simplificació de tràmits i els processos d’implantació podrien passar de durar 7 o 8 anys a durar-ne 2 o 3. És evident que la burocràcia és indiferent a l’emergència climàtica. El nou text també va generar crítiques per una manca de protecció suficient dels espais d’interès natural i també per l’oblit del consens territorial. Es va crear la Ponència d’Energies Renovables, òrgan col·legiat que tenia com a funcions analitzar la viabilitat dels avantprojectes de parcs eòlics i plantes solars fotovoltaiques, des del punt de vista del seu emplaçament, i portar a terme les actuacions relatives a l’avaluació d’impacte ambiental.
A l’empara del decret es va produir una allau de projectes, però tot plegat ha durat poc. Fa pocs dies el Parlament ha aprovat un nou Decret Llei (el 24/20021) que torna a canviar les regles de joc. Curiosament, de nou el Govern (format per ERC i JxCat) va haver de recórrer als d’En Comú Podem (que s’estan convertint en bombers per a situacions desesperades), ja que la CUP no hi estava d’acord, igual que la resta de grups.
El nou marc jurídic inclou novetats (com per exemple, es requereix l’acord previ d’una part dels propietaris dels terrenys per iniciar la tramitació d’un projecte) favorables a un millor desplegament de les renovables, però és insuficient en molts aspectes. No evita la concentració de les centrals en poques zones, no prioritza la instal·lació en espais antropitzats, no exclou tots els espais naturals protegits, no protegeix el paisatge ni el patrimoni històric, arqueològic i geològic, no limita els grans projectes i deixa el control de l’energia en mans de l’oligopoli de les fòssils.
Tants canvis creen inseguretat jurídica. Aquest guirigall legislatiu perjudica el desplegament de les renovables al nostre país i ens allunya de complir els objectius que ens hem donat per al 2030 i el 2050. Ara es vol fer tot a correcuita, per recuperar el temps perdut. Cal una moratòria dels grans projectes, mentre es fa una planificació territorial participada per a la ubicació de les centrals de producció.
