«O ens salvem tots o no se salva ningú»

Entrevista a Xavier Soler

Xavier Soler

Doctor en Ciències Geològiques (UB), ha treballat com a professor a la UAB. Ha fet treballs de camp en ordenació del territori i recursos geològics. També és arquitecte naval. Ha escrit una novel·la, La muntanya del cardenal (Editorial El Cep i la Nansa), i nombrosos articles sobre qüestions mediambientals. Ara o mai (Icaria Editorial) és el títol del llibre que acaba d’editar. Forma part de Greenpeace.

Com es pot resumir el panorama mediambiental, després de la cimera de Glasgow?

No s’esperava que Glasgow fos molt més del que ha estat, perquè hi ha una enorme quantitat de problemes geoestratègics que impedien que aquesta cimera acabés amb una definició clara del que calia fer. Ja sabíem, en fi, que seria una mica un fracàs. Les cimeres climàtiques han estat un desastre, en general, perquè s’ha anat evolucionant a pitjor. No ha existit una línia de compromís clara dels països. Hi havia interessos particulars i no s’ha aconseguit prendre cap decisió seriosa, i sí moltes oportunitats perdudes. La situació actual és molt greu, perquè ens estem separant moltíssim, i a gran velocitat, dels objectius de París.

A qui li toca posar-se a treballar més per fer front al canvi climàtic?

A la cimera de París, l’IPCC va deixar clar que necessitàvem controlar les emissions dels gasos d’efecte hivernacle per aconseguir que la temperatura no pugés més d’un grau i mig, màxim dos. Donades les condicions actuals de consum i emissions, ens en anem de quatre a sis graus, cosa que provocarà un caos climàtic. Això ho hem de tenir clar, tots. O reduïm emissions a nivell global, o això és impossible d’arreglar. Totes les notícies sobre transicions energètiques alternatives no solucionen el problema. En part l’agreugen. L’única solució és un canvi radical de model de vida; una reducció del consum, per part de la població. Ni els polítics, ni els científics (que ja han dit el que havien de dir), ni els Estats ho resoldran.

Hi continua havent “cosins de Rajoy” que, a hores d’ara, continuen negant el canvi climàtic?

Molts més dels que creiem, i fins a cert punt tots som una mica negacionistes, perquè el nostre cervell es nega a acceptar una cosa que no li convé en absolut. Però, sigui com sigui, es tracta de canviar de model perquè, senzillament, no es pot seguir amb el que tenim. No podem viure de la mateixa manera que ho estem fent. Quan parlem de superar el capitalisme, estem dient una cosa molt grossa. La gent segueix identificant-se amb l’Estat del benestar, trobar feina, el futur dels seus fills… Això ho tenim absolutament assumit. Sembla que no puguem viure d’una manera diferent. Cosa que sens dubte podem fer. Però hem de treballar, afrontar les coses amb responsabilitat, perquè no hi ha cap altra sortida. I, a més, segur que viuríem millor. El model actual s’està esgotant, la gent no és feliç. El canvi climàtic també pot ser una gran oportunitat per viure millor.

Les mateixes Nacions Unides diuen que el canvi climàtic comporta la violació intergeneracional de drets humans més gran de la història…

La injustícia climàtica és precisament un dels principals problemes del canvi climàtic. La covid ho ha posat de manifest. D’entrada, o ens salvem tots o no se salva ningú. Tenim una visió del món molt còmoda, en un espai occidental civilitzat, amb cultura, tecnologia… Ens hem oblidat de la resta del planeta, i això és un perill terrible amb la globalització. Senzillament, no podrem seguir vivint a la manera occidental i deixar que la resta del món estigui com està. Entre altres coses, perquè, segons l’ONU hi haurà mil milions de refugiats climàtics en vint anys, si les coses segueixen com fins ara. Una sisena part de la població del món es veurà obligada a desplaçar-se per les onades de calor. Això cal aturar-ho, també planificant la natalitat. Al Tercer Món, per viure una sola persona es poden necessitar deu fills: les nenes a la prostitució i els nens a la mina, a sis anys. Han estat espoliats, vivim a costa d’ells, i ara resulta que no poden contaminar. Les sequeres, les fams, les onades de calor, etc., al món pobre són conseqüència del que hem fet a Occident.

Seguim aferrats al “campi qui pugui”, pensant que els occidentals, pel sol fet de ser-ho, estem immunitzats?

Aquesta és una visió curtterminista del nostre món. El primer error és pensar que la tecnologia ens salvarà. Amb la millor tecnologia no pararem l’erupció del volcà de la Palma, ni l’escalfor acumulada als oceans, ni el diòxid de carboni de l’atmosfera… Tenim una idea de la tecnologia completament falsa. Tots som vulnerables. El que pensa que està al món occidental i que amb això se salvarà, s’equivoca del tot. El canvi climàtic és un problema absolutament de tot el planeta. Afecta a tothom i canviarà els nostres hàbits de vida. Si no partim d’aquesta concepció i comencem a resoldre els desequilibris, això anirà molt més ràpid, i pot acabar amb violència.

La violència contra els emigrants ja és aquí, de la mà de partits xenòfobs, d’extrema dreta…

Estan traient un rèdit polític de la situació, com els que tenen els diners en paradisos fiscals per no pagar impostos. Volen que tot segueixi igual, però s’equivoquen, perquè d’aquesta crisi també en sortiran perjudicats ells. De moment, ja no es poden pagar indemnitzacions mediambientals, ni hi ha companyies d’assegurances que vulguin fer-se càrrec dels riscos. Visquis on visquis, seràs una víctima. Als EUA estan patint temperatures de 54 i 58 graus, i a Austràlia superiors a 50. I ja no parlem del Tercer Món.

La consecució dels drets humans no està sent sacsejada, qüestionada, per l’emergència climàtica?

És un tema delicat, perquè molta gent té interioritzats els drets humans com un tema personal, de llibertat individual, per tirar endavant i ser feliç. Evidentment, una part d’això ens ha permès civilitzar-nos, sortir d’un estat de salvatgisme i progressar. Però també hi ha alguna cosa que s’ha convertit en literatura. Als partits polítics se’ls omple la boca parlant de drets, però a l’hora de la veritat no es protegeixen aquests drets o, almenys, no es fa prou perquè els drets es converteixin en fets. El dret principal és el dret a la vida, més enllà de la cultura, l’educació… El dret a sobreviure, perquè estem massacrant el Tercer Món. El que passa és que hem inventat moltes paraules que no estan en la natura: llibertat, justícia, democràcia… Tanmateix, això no ens ha fet més resistents. Un vegetal pot viure de la llum del sol, directament. Cosa que nosaltres no podem fer, i ens hem situat com a reis de la creació. L’antropocentrisme el portem a dins. Ens creiem que ens han donat un planeta per explotar-lo i destruir-lo.

Quan parlem del dret a la salut, a l’aigua potable (la qual els falta a 1.100 milions de persones), a l’alimentació…, i es contrasta amb una realitat que va a pitjor, entre altres coses pel canvi climàtic, no està fallant alguna cosa?

En les religions primitives es respectaven les pedres, l’aigua…, però quan de la religió se n’ha fet un exercici de poder, ha perdut sentit. Els populismes divideixen el món entre bons i dolents, cosa que no és així, perquè el bé i el mal van plegats. Però això no ho volem sentir. Per contra, ens agrada creure que som víctimes d’un sistema que ens està portant al desastre, sense pensar en la responsabilitat de cadascú en l’assumpte. Les petrolieres, el sistema financer, Franco… Sempre víctimes. Això té una terrible força i s’ha utilitzat moltíssim. Aquesta és una part del drama de la nostra civilització, i és el que ha passat a Catalunya. No podem fer aquests discursos simplificadors de bons i dolents, perquè no és veritat. Allò que diu que amb Franco ens anava millor, fins a cert punt és veritat, perquè era la justificació per no fer res, perquè teníem algú dolent, molt dolent, al damunt.

O sigui que, a més d’obligar-nos a fer front a factors objectius, el canvi climàtic comporta una lluita política, ideològica, cultural…, contra la contaminació, diguem-ne, intel·lectual?

Justament aquesta és una part gravíssima del problema. Costa d’entendre que se segueixi votant majoritàriament gent com Bolsonaro o Trump, que són un exemple del pitjor del gènere humà. Això és el que ens hem de fer mirar. I hi ha una cosa de la qual no hem parlat, que és la por. La por té una enorme força i és el que està portant la gent a refugiar-se en aquestes falses seguretats dels populismes, a prometre coses que se sap que no es compliran… Però el pitjor que ens pot passar és que perdem absolutament l’esperança.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.