Pocs mesos abans d’arribar als dos anys de pandèmia, i amb la perspectiva del pas del temps, és una evidència molt clara que els efectes de la covid-19, encara per veure totalment, s’han multiplicat gràcies a un entorn global de desigualtats àmplies i profundes dins dels països i entre ells. Les polítiques d’austeritat de l’última dècada han debilitat estructures i sistemes de salut públics, i un lideratge internacional dèbil i interessat, si no directament negligent, ha impactat de ple en una gestió global de la pandèmia molt lamentable, que no ha fet sinó empitjorar-la situació.
Són temps excepcionals. Però, estem a l’altura del desafiament que se’ns planteja? Si una cosa ha fet la pandèmia, és posar al descobert les devastadores conseqüències d’un abús estructural i històric del poder. La pandèmia tal vegada no defineixi qui som, però, sens dubte, sí que ha posat en evidència el que no hem de ser.
Immersos en la sisena onada i l’expansió de noves variants de la covid, l’escàndol més gros és el que té a veure amb la vacunació. Els països rics, de la mà de les grans empreses farmacèutiques, estan exercint gairebé un monopoli del subministrament mundial de vacunes, i deixen que els països amb menys recursos s’enfrontin gairebé a pèl a les pitjors conseqüències per a la salut i els drets humans.
Per què no arriben les vacunes als països de renda baixa o mitjana-baixa? La causa és estructural: mentre milions de persones moren i perden els seus mitjans bàsics de subsistència, es multipliquen els ingressos de les grans farmacèutiques que fabriquen i distribueixen les vacunes, també dels gegants tecnològics i de les borses mundials.
Quina és la proposta d’aquests actors per assumir la part que els toca del cost de la pandèmia per garantir salvar vides i una recuperació justa i equitativa? Després del sotrac de la crisi del 2008 i ara de la pandèmia, com és possible que l’economia global encara tingui com a fonaments que qui més té és qui menys dona?
La cooperació internacional segueix fràgil. Tenim un sistema multilateral dèbil (l’eterna crisi de les Nacions Unides, que demana una reforma a crits), un sistema condescendent amb els poderosos i que amb prou feines protegeix els dèbils; un sistema incapaç de potenciar la solidaritat mundial.
Si encara no ho sabíem, la pandèmia ha confirmat que les institucions polítiques internacionals no estan a l’altura del repte ni del propòsit global que diuen servir. El món, ara per ara, és incapaç de cooperar eficaçment i equitativa davant d’una gran emergència global com la que vivim. Així és difícil evitar la sensació de perill permanent quan mirem endavant i contemplem una crisi d’una magnitud molt superior per a la qual no hi ha vacuna possible: la crisi climàtica.
Què cal fer, doncs, per revertir aquesta situació tan crítica? Cal afavorir la rendició de comptes pels abusos de drets humans i replantejar de dalt a baix la relació amb el nostre hàbitat, el medi ambient, l’economia. Les autoritats han d’accelerar la producció i distribució de vacunes a tot el món per frenar l’aparició de noves variants més contagioses.
O en sortim tots plegats, o no ens en sortirem. Cal que els governs posin fi a una agenda enfocada a augmentar la «seguretat», que defensa com a falsa normalitat uns poders executius i policials excepcionals que podrien esdevenir permanents: cal desmantellar-los. Una recuperació justa i sostenible demana reajustar els règims de fiscalitat pública arreu del món: cal mobilitzar els recursos públics necessaris per fer efectius els drets econòmics i socials (educació, salut, treball).
Cal reformar la governança global i redefinir el propòsit de les institucions internacionals. No podem acceptar l’enfocament selectiu d’alguns estats, que agafen la cirereta del pastís, el que més els interessa de la governança global (globalització econòmica, creixement) i deixen de banda els ingredients més incòmodes, com els drets humans, la rendició de comptes i la transparència.
La pandèmia ens dona moltes lliçons, però també ens assenyala el camí del que cal fer i el que no, per fer possible el gaudi dels drets humans.
Tindrem la valentia suficient per veure-ho i fer-ho a gran escala i a bon ritme?
