El partit d’aquest dimecres a Munic s’afronta sota paràmetres que, curiosament, no revesteixen tints dramàtics ni de catàstrofe per la senzilla raó que, amb l’aterratge de Xavi, tal com suposava i calculava Joan Laporta, el Barça pot permetre’s el luxe de ser eliminat de la Champions en la fase de grups sense que la sang arribi al riu. Gairebé, ridículament, sense provocar en l’afició un estat de decepció, fins al punt d’aventurar-se a afirmar que seria només seria un trauma menor.
Per contra, aconseguir la classificació, una cosa només presumptament possible amb la primera victòria blaugrana a l’Allianz Arena de Munic, serà la demostració del retorn del Barça a l’avantguarda del futbol continental i la canonització de Xavi, pendent encara després d’una estrena en la banqueta decent, motivadora i seriosa, encara que per descomptat marcada per les mateixes mancances d’un vestuari, com succeïa amb Koeman, que necessita transició i inversió si a més es prescindeix de futbolistes com Messi i Griezmann.
La mínima preocupació o resignació amb la qual es viu la prèvia és gràcies al matalàs mediàtic fabricat per la junta i l’incansable treball del lobby periodístic que protegeix a Xavi amb una pòlissa d’assegurança a tot risc. Com a resultat, la cita davant el Bayern s’afronta sota la paradoxal normalitat d’acceptar que aquest Barça, amb un pressupost de 765 milions, pot admetre, fins i tot amb certa complaença, jugar l’Europa League.
Un altre miratge més d’una realitat, l’altra realitat, que els mitjans i el discurs oficial han aconseguit traslladar a l’entorn social sota la recepta d’aquesta enorme il·lusió i extraordinari futur que anticipava l’arribada de Xavi i la seva revolució futbolística, sobretot en contrast amb la tan verbalitzada i repetida incapacitat de l’anterior titular de la banqueta del Camp Nou, Ronald Koeman.
La veritat, no obstant això, és que la hipòtesi de caure en la Champions per primera vegada en la història en la fase de grups només pot qualificar-se de desastre i de ruïna en tots els sentits. No hi ha excusa ni argument que sostingui la lògica de no quedar almenys segon de grup amb Bayern Munic, Benfica i Dynamo Kíev, tret que es reconegui com a pèssima la gestió de fer fora Messi, el jugador que ha estat referència i motor futbolístic dels últims 13 anys.
Es produeixi o no el passi a vuitens de la Champions és clar que el Barça necessitava a Messi tant com Leo troba a faltar aixecar-se a Castelldefels, deixar els nens al col·legi i posar-se la roba d’entrenar a la Ciurtat Esportiva de Sant Joan Despí.
Avui, en canvi, aquest debat es defuig i s’ignora per part de la molta premsa còmplice d’aquesta situació enganyosa en la qual fins i tot es suggereix que l’experiència de l’Europa League serà profitosa per als joves i per al creixement de l’equip. No hi ha una altra sortida ni justificació per a aquest periodisme que va acorralar sistemàticament a Koeman, exigint el millor joc, grans resultats i un elevat rendiment.
A l’entrenador holandès ningú li va perdonar ni va justificar les conseqüències de sofrir les baixes simultànies de jugadors com Pedri, Ansu Fati, Agüero, Dembélé, Sergi Roberto i Braithwaite, això després d’haver planificat un onze titular amb Leo Messi i Griezmann en punta d’atac fins que li van ser arrabassats en la pretemporada.
Koeman, perseguit i sotmès a rodes de premsa modalitat escamot d’afusellament mediàtic, va acabar per defensar-se amb un argument sincer i real: “Això és el que hi ha”, el mateix emprat per Piqué per a referir-se a les baixes amb la diferència que a Piqué se li continuen rient les gràcies i a Koeman se’l criminalitzava per tot, també per dir el mateix que el defensa central de 34 anys.
Això, al marge de l’assetjament públic de personatges com Enric Masip que va anar a TV3 a dir alt i clar que Laporta no estava content amb el seu treball perquè l’equip ni guanyava ni jugava al nivell exigit.
El mateix Xavi va ser poc o gens respectuós amb Koeman quan va veure que podia ser el moment de negociar amb tot l’avantatge i d’imposar totes les seves condicions. Qui les hi podia negar a qui garantia donar-li la volta a la situació amb tot just petar els dits i donar la primera roda de premsa?
El cas és que els arguments de Koeman són els que avui admet aquesta mateixa premsa, que no hi ha golejadors, que falten jugadors de talent per a replicar el futbol i el joc dels últims anys i que, malgrat el nou ordre tàctic de Xavi, que ha tirat del 4-4-3 i del 3-4-3, el mateix que Koeman, l’entrenador de Terrassa no pot fer miracles.
“L’equip està en clara millora, però acusa les baixes i la falta de gol. A Munic es juguen seguir a la Champions, però seria molt injust parlar de fracàs de Xavi si cauen eliminats. Si el Barça està on està és pel 0-3 amb el Bayern i el 3-0 a Lisboa. I així i tot, van a Munic a guanyar. No a rendir-se perquè ‘és el que hi ha’”, ha escrit un dels seus periodistes de cambra, Edu Polo, interpretant el sentir majoritari i únic d’aquest lobby de Xavi que, en la seva desesperació, admet l’indubtable pes de l’absència de rematadors i de les baixes com a justificació i omet que sota la direcció de Xavi l’equip va deixar de tenir opcions de classificar-se després d’empatar a casa amb el Benfica (0-0).
Així, resulta més fàcil modular la conclusió final i l’enfocament, perquè a Koeman se li aplicava un tercer grau després de cada empat o derrota, se li donaven ultimàtums i se li recordava que en el Barça no hi ha temporades de transició. Amb Xavi és tot molt diferent, malgrat que el joc no ha millorat substancialment, els marcadors han arribat sense joc, en la Champions l’equip no va estar a l’altura esperada i finalment el Betis li va donar un bany de realitat.
Bàsicament, el problema continua sent el mateix, que per a ser fidels a l’ADN – el mateix per a Koeman que per a Xavi- i sortir a jugar a l’atac es necessiten tants jugadors i esforç que defensivament l’equip es converteix en un Barça exposat i més vulnerable.
Més encara si futbolistes com Dembélé i Ansu Fati desapareixen de l’onze per lesió, augmentant la desesperant sensació de falta de punteria i de determinació davant porta.
Per aquest motiu, ara, el fenomen Dembélé s’ha convertit en un nom clau per al que queda de temporada. Ha hagut d’arribar Xavi i afirmar que és el millor del món en el seu lloc perquè la directiva es prengués de debò la seva renovació i el seu paper transcendental per al futur del Barça, sigui finalment per la seva continuïtat o per la seva absència.
“És millor que Mbappé”, ha afegit el president Joan Laporta, sempre inoportú i desafortunat, pensant que amb aquest elogi es ficaria al davanter francès a la butxaca. L’efecte ha estat el contrari, perquè aquesta picada d’ullet i ensabonada no es correspon per a res amb l’oferta del Barça que té sobre la taula per a renovar, mentre que més de mitja Europa participa en la licitació per un davanter que, com que va ser fitxat per Josep Maria Bartomeu, des del mateix club s’havien encarregat de devaluar i menysprear.
És clar que al Barça no li arriba per a renovar a Dembélé qui, a més, sap el que guanyen els seus companys i assisteix incrèdul a l’obsessió per portar a Ferran Torres del Manchester City, que no sortirà per menys de 60 milions de l’equip anglès.
Un conjunt de situacions que tampoc milloren l’estímul d’una plantilla a la qual Xavi, per exemple, no sembla tractar amb el mateix criteri. El nou entrenador ha promocionat el talent de Coutinho, el més devaluat dels grans fitxatges del passat, però no aprecia tant en públic les aportacions de Memphis, provocant que, amb el consentiment del propi staff tècnic, s’hagi convertit en el blanc de les crítiques. No va anar així, en canvi, quan va marcar de penal contra l’Espanyol, salvant l’estrena de Xavi.
Al final del camí, encara curt per a Xavi, el problema continua sent el cúmul d’aquestes enormes expectatives obertes des de la seva arribada en oposició al derrotisme mediàtic que es promovia des de la pròpia junta de Laporta en contra de l’entrenador holandès.
La situació és tan surrealista que si Dembélé, com s’espera, és capaç de partir per la meitat al Bayern haurà salvat la classificació del Barça a vuitens i posat encara més cara aquesta renovació que avui el Barça no es pot permetre.
Piqué i Jordi Alba s’abaixaran les seves fitxes per a retenir al davanter francès? Segur que no. El moment de lligar a Dembélé ja va passar. Ara juga per a la seva pròpia prima de fitxatge, suculenta, a embutxacar-se després del 30 de juny fitxant per un altre equip. Com a estímul no està malament.
