«Hi ha una autopista que connecta TV3 amb Mediapro»

Entrevista a Pere Rusiñol

Periodista. Va formar part, entre altres mitjans, de la redacció d’El País i d’El Periódico de Catalunya, i va ser adjunt a la direcció de Público, fins al tancament del diari en paper, el 2012. Va ser promotor i treballa a Alternativas Económicas i a la revista Mongolia. Col·labora, a més, amb Catalunya Ràdio, El Diario.es i 8TV. És coautor de Papel mojado (Debate).

Comptat i debatut, què és ser periodista ara, ja ben entrat el segle XXI?

El mateix de sempre. Intentar explicar les coses que passen perquè la gent les pugui entendre. Fins i tot furgant entre els que tenen el poder i intenten impedir que això es faci. És a dir, explicar el que passa amb independència i honestedat. La tecnologia i altres recursos són instruments per aconseguir aquest objectiu, que és el mateix avui que fa 20, 100 o 150 anys. A cada moment, amb els mitjans disponibles.

Més enllà dels mitjans de comunicació públics (pràcticament reduïts a ràdio i TV), com es viu, avui dia, la contradicció entre propietat privada i interès públic en el periodisme?

El periodisme és d’interès públic, i m’encanta el concepte. Però, això vol dir que el periodisme l’ha de fer el sector públic? Personalment, això no m’agrada tant. Respecto qui ho pugui defensar, però tinc una desconfiança congènita cap al poder polític, tal com funciona, que sempre té la temptació de controlar tot el que pot. En conseqüència, per al periodisme no em sembla el millor model. Soc més partidari de fórmules privades, però no necessàriament amb ànim de lucre, com The Guardian, que és una fundació d’utilitat pública. És a dir, garantint l’interès general, però no necessàriament a les ordres del poder polític.

No és molt recurrent l’exemple de grans mitjans de premsa que, no només viuen per al compte de resultats, sinó que, a més, escombren cap a casa, instrumentalitzant la informació?

Això és inherent a qualsevol empresa capitalista editora de mitjans, que té com interès aconseguir beneficis i influir al servei d’uns privats, que són els amos de l’empresa. No obstant això, al món anglosaxó hi ha exemples de mitjans, amb determinades ideologies, que també disposen d’unes “muralles xineses”, que protegeixen les redaccions. Cosa que aquí, a Espanya, és bastant estranya. Per això, m’agrada que l’editor no sigui una empresa capitalista, o que els mateixos periodistes formin part de l’accionariat i, així, puguin vetllar perquè el mitjà no s’aparti de l’objectiu fonamental de servei públic. Quan fa gairebé una dècada vam decidir crear Alternativas Económicas i Mongolia, es partia d’aquesta premissa. Són empreses que no són públiques, però que estan controlades pels treballadors. Això, més enllà de la modalitat societària, és la millor manera de garantir que l’objectiu de l’empresa és la informació, i no altres coses.

Sense entrar en qüestions com la gran mutació tecnològica de la comunicació, on i com es produeix el bullying als mitjans i els periodistes, diguem-ne, decents?

Depèn molt d’on ets. En una empresa privada convencional hi ha molt bons periodistes, que cada dia troben la fórmula per explicar informacions interessants, sabent que tenen determinades limitacions. En el meu cas, ara estic en unes empreses que sonen molt bé, però tenim un obstacle fonamental, que és fer-les rendibles. El benefici és una cosa meravellosa. Hi ha gent que, amb prejudicis, pot dir “és que guanyen diners”, cosa que, si és així, et fa més fort per resistir les pressions publicitàries, polítiques, les querelles… Si ets una empresa precària, que no guanya diners, no pots dedicar-te full time a la informació, perquè mentrestant has de guanyar-te les garrofes en una altra banda. Quan et posen una querella no pots defensar-te… Als mitjans independents, el gran repte és fer empreses que siguin rendibles, perquè la bona informació és cara. Aquest és el gran problema per al periodisme independent. En el periodisme establert, convencional, els periodistes afronten un altre tipus de problemes.

Se segueixen produint processos d’asfíxia, inanició, boicot… a diaris i periodistes molestos?

Amb els crèdits, la publicitat…, et marejaven, però ara s’ha anat més enllà. Quan es funciona amb un model de negoci fallit, s’és moltíssim més vulnerable. Si, a sobre, molts dels que tenen els diners estan als mitjans, no simplement com a externs que et donen coses, sinó al consell d’administració, perquè en són accionistes, imagina’t. Això ha passat aquí en els últims anys. El sector financer i altres grans poders han entrat en el capital i en la gestió de molts dels mitjans establerts. Òbviament, l’anomenat quart poder és cooptat pels que porten les regnes. El gran problema dels mitjans establerts és que el poder se’ls ha quedat.

L’actual president de Prisa, Joseph Oughourlian, deia l’altre dia, referint-se a l’empresa, que les finances han d’estar al servei d’un pla, i que portaven 13 anys treballant al servei dels creditors…

Creditors que són també accionistes… Prisa arrossegava un deute milionari, els creditors el van transformar en capital i van entrar a l’empresa. Així, Prisa no només depenia del banc, sinó que el banc n’era el principal accionista. És curiós el que passa a Prisa, perquè el que diu el fons inversor que la lidera té sentit. Ja veurem si els seus propòsits es compleixen o no, però el nou poder accionarial de Prisa, a diferència de l’anterior, té clar que el seu model de negoci passa per un periodisme creïble i, a més, de centreesquerra, que és la lògica de mercat de l’empresa. Això va ser ignorat durant 13 anys, en els quals es va posar la capçalera al servei del millor postor, encara que fos el PP.

Hi ha qui qüestiona això fent valer que Amber Capital, el fons d’Oughourlian, està associat a França amb Vivendi, a qui s’acusa de promoure l’extrema dreta…

Vivendi és a França l’artífex de l’èxit que està tenint Éric Zemmour, un polític ultra. Sembla una contradicció que Oughourlian recolzi a Espanya un projecte de centreesquerra, i que estigui associat a França amb l’extrema dreta, però en termes capitalistes, que és el que tenim, resulta que a França hi ha una veta de mercat, i aquí una altra. I la lògica de mercat va a buscar el que li va millor. Pot haver-hi un problema de credibilitat, una cosa inseparable del periodisme. Ja veurem si li surt bé, però té més sentit que el que feien abans.

Què se’n pot dir de les querelles i altres formes d’assetjament, via jutjats, contra diaris i periodistes, tan pròpia dels que tenen mitjans per pagar-les?

Quan es va tancar Público, em vaig quedar sorprès que l’editor, Roures, (algú que diu que és trotskista), tingués la matriu del diari a Holanda, un paradís fiscal, i ens tractés als treballadors pitjor que ningú: acomiada el 85% de la plantilla, no paga a la Seguretat Social, hisenda… I, simultàniament, amb els mateixos socis, obre un restaurant de luxe a Barcelona, i recobra la capçalera, per quedar-se-la sense deute. Òbviament, no m’he cansat d’explicar-ho. I, finalment, nou anys després, ha presentat una querella contra mi per injúries i calúmnies, arran d’una entrevista en què comentava aquells fets. Això només es pot interpretar com una maniobra típica de magnat multimilionari, acostumat a saber que les lleis solen estar a favor seu. Entenc que és per espantar, però una querella t’exposa a penes de presó.

Has hagut d’apel·lar a la ciutadania perquè et donin un cop de mà i per fer front a la querella?

Vaig obrir una campanya de micromecenatge per poder pagar les costes del procediment, que vaig avaluar en uns 5.000 euros. En 48 hores es va cobrir aquesta xifra, però la campanya segueix per crear una caixa de resistència que permeti afrontar recursos, si n’hi ha, o futurs procediments. Cosa de la qual no només jo soc víctima. Hi ha altres companys i mitjans que han rebut querelles de Roures. El TRIANGLE, sense anar més lluny, n’és un. Resulta sorprenent que Roures, que va d’editor, tingui tanta afició per les querelles contra periodistes.

I això sembla que no constitueix cap obstacle per als seus negocis, sinó tot el contrari…

A l’esquerra li agrada parlar de portes giratòries… La porta giratòria més gran que conec és la que va de TV3 a l’empresa de la qual Roures és administrador, Mediapro, el tres fundadors de la qual venen d’aquest mitjà. Hi ha hagut un flux constant, al llarg de 25 anys, d’alts càrrecs que han passat de TV3 a Mediapro. No és només una porta giratòria sinó una autèntica autopista el que connecta TV3 amb Mediapro. Això ajuda a explicar algunes coses de la tan estranya i profunda relació entre un canal públic i una productora privada.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.