Defensar el bilingüisme avui

Què vol dir aquí (Catalunya)i ara (2021) defensar el bilingüisme?

El nacionalisme català ha fet de la llengua catalana, des de sempre, un tret fonamental d’identitat nacional, considerant-la com a llengua pròpia davant d’una altra, l’espanyol o castellà, considerada implícitament com a aliena i imposada. I sobre la base d’això ha justificat una pràctica d’enginyeria social com la mal anomenada immersió lingüística, que erradica l’espanyol de l’escola i aspira a convertir Catalunya en la nació monolingüe que ells somien.

No obstant això, les llengües, com a vehicles de comunicació, creen i són base de la cultura humana, però no tenen drets, no són éssers dotats de consciència i subjectivitat. Per això, des d’una òptica progressista i d’esquerres, no té sentit parlar de drets d’una llengua –la catalana, l’espanyola, ni cap altra–. Som els ciutadans, els subjectes conscients, els que tenim drets. Legislar imposicions lingüístiques –tant si ho fa una dictadura com la franquista, com si ho fa un parlament elegit, com el català–, és un atemptat a la llibertat i a la democràcia.

La democràcia és el govern de les majories amb respecte a les minories. Els nacionalistes afirmen que els nens educats en l’actual escola catalana dominen correctament les dues llengües en abandonar el període d’escolarització obligatòria. Però el fet és que arriben al final amb un coneixement deficient de les dues llengües i amb un fracàs escolar molt elevat, que, a més, sempre és superior entre els que tenen el castellà o espanyol com a llengua familiar o materna. És a dir: la immersió obligatòria s’ha convertit en un hàndicap per a les famílies castellanoparlants, que conformen les classes populars i més desfavorides de la societat catalana, arribades a Catalunya responent a les necessitats de mà d’obra barata de la burgesia local.

L’actual marginació de l’espanyol a l’escola contribueix –en contra de la teoria de l’“ascensor social”– a mantenir-les en els estrats més baixos de la societat ja que, en menystenir l’idioma propi, es genera un allunyament emocional envers la comunitat a la qual es pertany, i desmotiva qualsevol pretensió de progrés.

La defensa del bilingüisme ha de ser entesa com una reivindicació dins d’un tot: la lluita pels drets civils. El problema de la “immersió” no és la llengua, sinó allò que hi ha al darrere: la construcció d’una identitat dins d’un projecte totalitari, per molt que els nacionalistes s’atribueixen a ells mateixos totes les virtuts democràtiques, mentre demonitzen a tots els altres com a “feixistes”.

L’esquerra hauria de buscar un discurs propi davant del nacionalisme. La mal dita “immersió lingüística” és, en realitat, un procés d’aculturació de les classes populars castellanoparlants, el resultat final del qual és l’exclusió. Aquest procés pretén, utilitzant la coartada de la cohesió social a través de la llengua, establir una categorització i una jerarquia d’identitats posant la pròpia (la dels nacionalistes) com la superior.

El procés pretén una aparença d’inclusió. Les classes populars no encaixen en aquest model, ja que no poden superar el filtre social imposat (el cognom, l’adscripció identitària, la renda…). Per a accedir als beneficis que comporta aquesta “nació que es construeix” han d’acceptar els postulats ètnics, el sotmetiment a la identitat i, per tant, la subordinació, cosa que mai serà una autentica integració.

La lluita contra aquest procés d’aculturació no es pot reduir a un problema lingüístic. El bilingüisme és una reivindicació cívica que s’ha d’entroncar dins d’una lluita per la llibertat i la igualtat.

El nacionalisme és transversal i degrada l’ideari dels autodenominats “partits d’esquerra” a Catalunya, fent-los oblidar els esmentats principis.

Susana Alonso

D’altra banda, des de l’esquerra no podem tampoc assumir la solució liberal de la lliure elecció de llengua vehicular, que tant agrada al PP: nosaltres defensem que aquí, a Catalunya, espanyol i català siguin llengües vehiculars al 50%, en una escola pública i de qualitat que formi ciutadans lliures i crítics i on prevalgui la igualtat d’oportunitats. Una escola laica en allò religiós i en allò identitari; el que ens porta, després de la demostrada deslleialtat, a la necessària recuperació de l’Ensenyament com a competència de l’Administració Central de l’Estat.

Perquè no es pot deixar la guineu a càrrec de les gallines.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides