Hi ha temes que no són de blanc o de negre, i el tema de l’eliminació dels peatges pertany a aquesta categoria. Que de cop i volta s’hagin aixecat les barreres que t’obligaven a passar per caixa tan sovint resulta un alliberament. A Catalunya, que teníem la sensació certa que hi havia una profusió més gran que a cap altre lloc de vies de pagament, té importància material, però també simbòlica.
S’han alliberat 556 quilòmetres, curiosament de les autopistes de propietat de l’Estat, mentre que els 120 que queden són de la Generalitat. Encara que té explicacions tècniques sobre els venciments de la gestió, una mica contradictori síque ho resulta.
És bo o no és bo que ja no haguem de pagar? Doncs sí i no. Com moltes coses a la vida, és bo i dolent alhora, té una càrrega ambivalent. El primer a tenir en compte és que els costos de manteniment de les vies els haurem de pagar igualment. Ho farem através dels impostos. Una manera indirecta que fa menys mal però que ens afecta també particularment.
És més, fins ara contribuïa qui utilitzava aquestes vies, i ara ho farem tots plegats, tant si les fem servir com si no. És millor pagar per ús? En part, sí, és més just. Ara bé, la tarifa no discriminava entre els usuaris que ho eren per necessitat d’aquells que ho feien per gust, i encara menys entre els diferents nivells de renda dels conductors dels vehicles.
La gratuïtat augmentarà la fluència de trànsit per aquestes vies, funcionarà com un estímul al trànsit rodat ara que, teòricament, ens tocaria justament impulsar la reducció dels vehicles privats per minimitzar la contaminació i l’impacte sobre l’escalfament global. Sembla una mica contradictori mirat en termes mediambientals. És cert, però, que el transport públic no sempre és suficient o prou eficient perquè mudem d’hàbits en el desplaçament. També passa, a vegades, que la crítica al transport públic amaga una excusa, unes molt poques ganes de canviar d’hàbits en una cultura on anar a tot arreu amb cotxe és quasi una addicció.
Que aquestes vies ràpides incorporin trànsit provinent de vies alternatives més lentes, però amb l’atractiu que no es paga tarifa, pot resultar molt beneficiós en algunes zones. Al Maresme suposarà una significativa descongestió d’una N-II que era una barrera entre les poblacions i el mar, i que ara es convertirà en una via menor i d’un flux de vehicles d’escala més local. Probablement els millorarà molt la qualitat de vida.
No a tot el territori serà així. Canalitzar el trànsit per vies ràpides que aïllin la circulació de l’entorn i de les poblacions no sempre és bo, ja que justament el viatger ni interactua ni veu el territori pel qual passa. L’autopista crea un sistema autista de moure’s on només importa l’origen i la destinació. No hi ha territori ni paisatge a considerar, ja que només fa una funció utilitària per a qui es desplaça, tot i que justament la petjada visual i física de l’equipament sol condicionar, i molt, els llocs per on passa. Ja sé que sovint quan anem amunt i avall ho fem per utilitat, i no estem per romanticismes, però certament en el concepte antic de viatge el més rellevant no era la destinació sinó el que passava en el trajecte que se seguia.
En el món en què vivim, i especialment al nostre país, el sistema d’autopistes resulta necessari, inevitable i imprescindible. És la manera principal com ens desplacem en distàncies mitjanes ila forma com es mouen bona part de les mercaderies. El transport col·lectiu resulta només complementari a Catalunya. Està fet i pensat així. És bo que tinguem una bona xarxa d’autopistes ben mantingudes i, a més, gratuïtes.
La realitat, però, és també que això obeeix a un model de mobilitat antic que es contradiu amb les declaracions de bones intencions sobre els impactes mediambientals, la petjada de carboni i el futur del planeta. Ens omplim la boca amb el concepte de sostenibilitat, però el model de transport que tenim no ho és, de sostenible. Els departaments de Medi Ambient de les administracions solen ser un negociat a part que fa accions per verdejar a posteriori les polítiques d’Economia, Empresa o Infraestructures.
El dia que ens creguem de veritat el vector ecològic, aquest no serà un ministeri o una conselleria menor, sinó un component transversal, el condicionant bàsic, i tots els àmbits de govern hi quedaran subordinats. Mentrestant, i com diu la cançó italiana: “Parole, parole, parole…”.
