President, posi ordre a la Generalitat!

Amb un pressupost de 44.000 milions d’euros i una nòmina de gairebé 200.000 funcionaris i treballadors públics, la Generalitat no és només el principal símbol de l’autogovern de Catalunya, també és la principal empresa i el motor de la nostra economia. Per establir una comparació, Seat factura uns 10.000 milions d’euros anuals.

Per responsabilitat i per autoexigència, és fonamental que la Generalitat estigui governada amb uns criteris de rigor, disciplina i transparència. No només perquè gestiona els diners públics -que són sagrats-, sinó perquè ha estat, és i serà la imatge que defineix de cara enfora Catalunya i els catalans.

Malauradament, el pujolisme va convertir la Generalitat en una institució infiltrada pel nepotisme, el tràfic d’influències i la corrupció. Sempre he mantingut que quan va esclatar l’escàndol del cas Casinos (1989), Jordi Pujol hauria d’haver dimitit i desaparèixer de l’escena política. Però, increïblement, la justícia va enterrar aquest sumari -en el qual, estirant el fil, també hi estava involucrat l’aleshores rei Juan Carlos I- i d’aquí venen tots els nostres mals (procés independentista inclòs).

La Generalitat s’ha convertit en una administració feixuga i desprestigiada i d’això només en tenim la culpa els catalans. A mi em desmoralitza profundament la munió de casos de malbaratament de diners públics que, dia sí, dia també, es destapen: els sobresous que s’adjudicaven il·legalment alguns alts càrrecs del Consorci de Serveis Socials de Barcelona i de l’Institut Català de la Salut o els informes que publica, de tant en tant, la Sindicatura de Comptes sobre els organismes de la Generalitat -l’últim, el de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya- on s’assenyalen sistemàticament greus deficiències de funcionament i irregularitats en la gestió pressupostària.

També m’indigna el pou negre que és, des de fa anys, l’Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona (ATM), un organisme que s’empassa anualment 2.000 milions d’euros i que, entre molts altres bunyols, omple, de manera indecent, les butxaques als accionistes privats del tramvia del Baix Llobregat i del Barcelonès: Moventia (Miquel Martí), Globalvia, Alstom, FCC i Comsa. És un servei que hauria de ser públic, com TMB o FGC, i que, amb la complicitat de l’ATM, ha caigut en mans d’uns taurons que xulegen i esbudellen la Generalitat.

L’ATM ha enterrat, fins ara, 115 milions d’euros en la T-Mobilitat, la targeta de plàstic i l’app que han de substituir els anacrònics cartons que fem servir per utilitzar el transport públic. Ho ha denunciat, en uns excel·lents reportatges, la periodista Mireia Márquez al setmanari EL TRIANGLE. El projecte porta una demora de set anys (!), el pressupost s’ha multiplicat, les primeres proves han estat un fracàs i encara és hora que dimiteixi algú per aquest enorme fiasco i aquest immoral malbaratament de diners.

Aquesta degradació també es constata en el centenar llarg de càrrecs institucionals que tenen el mandat caducat i que cal renovar, començant per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) -que és un focus de corrupció sistèmica-, el Síndic de Greuges o la mateixa Sindicatura de Comptes. Els interessos partidistes i les nòmines aberrants que cobren aquests càrrecs bloquegen la seva obligada substitució per llei.

Un cas com un cabàs és el de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, imputada per un xanxullo de prevaricació quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes i que intenta eludir la justícia embolcallant-se en l’estelada. Per la seva banda, Laura Borràs, com a presidenta del Parlament, intenta posar ordre al desgavell de les retribucions que cobren els diputats –uns 6.000 euros al mes, de mitjana-, gran part de les quals estan exemptes de la tributació de l’IRPF.

No se’n surt, a causa de la resistència dels principals grups parlamentaris, que no volen renunciar als indecents privilegis dels nostres representants polítics. O, en tot cas, exigeixen que l’IRPF del complement salarial per despeses de desplaçament (uns 2.000 euros al mes) el pagui l’erari públic. Quins barruts! I això, al Parlament, que és el temple de la sobirania de Catalunya.

Reflex d’aquest desgovern que patim, el cos dels Mossos d’Esquadra –el garant de la seguretat pública- també està infectat per la corrupció. No només són els casos que destapa la Divisió d’Afers Interns (DAI) de policies que cauen en la delinqüència o actuen fora de la llei, com els últims de Santa Coloma de Farners o els vinculats amb l’empresa de seguretat privada Double Group.

Durant anys, els Mossos d’Esquadra han restat impassibles davant la corrupció convergent que s’ha infiltrat a les institucions i la seva actuació, per exemple, en el cas del Palau de la Música és una indecència policial que va servir per tapar una part dels involucrats la trama mafiosa que havien ordit Fèlix Millet i Jordi Montull. Tampoc s’ha investigat ni depurat la seva policia política, de la qual vaig ser víctima –entre molts altres catalans-, segons ha estat comprovat i documentat.

En vigílies de les passades eleccions al Barça, l’expresident Josep Maria Bartomeu va ser detingut, emmanillat i tancat al calabós per ordre directa del comissari Ferran López, sense cap manament judicial. Després de les eleccions, Ferran López va ser recompensat per Joan Laporta com a nou cap de seguretat de club, amb una remuneració esplèndida. Per què no s’ha investigat aquesta detenció il·legal i aquesta extralimitació de funcions del comissari, feta amb la descarada intenció d’afavorir la candidatura de Joan Laporta?

Per reconstruir Catalunya necessitem, abans que res, una Generalitat honesta i ben administrada. Aquesta és la tasca prioritària que ha d’escometre el president Pere Aragonès si es vol guanyar la confiança i el respecte dels catalans. Té molta feina a fer i ha de saber que, en aquesta neteja inajornable, som molts els que estem disposats a ajudar-lo.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides