L’assemblea del 17 d’octubre pròxim comença a deixar veure aquestes costures febles, tibants, que podrien rebentar en qualsevol moment perquè les novetats, la documentació i la informació van arribant amb comptagotes en un exercici coherent amb la inèrcia de poca transparència i manipulació de la informació de l’actual junta. Ara mateix, el que està en l’aire és la qüestió capital de l’aprovació de la liquidació de l’exercici 2020-21, en principi desdoblada en dos, tal com l’aparell de comunicació ha anat filtrant, no només com una decisió racional i emparada en les seves fonts jurídiques sinó amb la presumpció afegida que la Lliga de Futbol Professional (LFP) li havia acceptat aquesta doble comptabilitat.
Com ja hem explicat, Laporta intenta que els socis li aprovin una liquidació parcial de l’1 de juliol del 2020 al 17 de març del 2021 amb 481 milions d’euros de pèrdues i una altra des de la seva presa de possessió fins al 30 de juny, amb un lleuger superàvit. En realitat, no obstant això, afirmar com s’ha insinuat que la LFP li havia acceptat aquest invent no és del tot cert. El que ha fet Javier Tebas ha estat realitzar una sèrie de preguntes sobre les intencions del Barça, analitzar aquests comptes i sembla que, finalment, no està massa disposat a donar per vàlida més que una liquidació, aquella que porti per data el 30 de juny del 2021 i, com obliga i s’entén la comptabilitat normativa, comprengui la totalitat dels resultats econòmics anuals.
No existeix, en principi, cap altra opció per a la LFP, excepte la divisió derivada de l’aplicació del decret del Gobierno que, a l’efecte d’aval i de responsabilitat, considera exemptes les perdudes raonablement i justificadament atribuïbles a l’impacte directe de la covid. A saber, l’afectació pel tancament dels estadis -abonaments i entrades- i part de les activitats comercials com les vendes en botigues de productes tipus samarretes.
La LFP pot ser que no vulgui jugar a aquest laberint comptable que pretén l’equip econòmic de Laporta, que a més ha inclòs en aquestes pèrdues 138 milions per ‘devaluació’ de la plantilla, concepte dubtós i amb jurisprudència contrària a aquesta pràctica, i provisions per 90 milions difícils de justificar.
Paradoxalment, a més, Laporta es mou en una eixelebrada controvèrsia perquè d’una banda desitja carregar a Josep Maria Bartomeu aquests 481 milions, però reduir al mínim les que poden considerar-se conseqüència de la covid.
D’aquí ve que, en previsió que falli l’aprovació de la LFP, vol tenir el matalàs de la suspensió de l’article 67 dels estatuts del FC Barcelona sobre l’equilibri econòmic que obliga una junta amb pèrdues a presentar un pla de recuperació a dos anys vista i a complir una ràtio de deute net no superior a dues vegades l’ebitda.
Aquesta solució, discutible jurídicament segons alguns experts, no solucionaria, en canvi, el veritable problema de carregar amb les pèrdues totals -com preveu la llei i els estatuts- que inevitablement, menys la part afectada per la covid, tindria l’efecte directe de l’augment de l’aval.
Laporta podria trobar-se, doncs, davant la tessitura de fer front a un aval de 300 milions o més si s’obstina a no usar el comodí de la pandèmia. Si aquest indicador es dispara d’una manera o una altra, encara que el decret covid elimini la responsabilitat, no soluciona la previsió de l’article 67 de recuperar les pèrdues en dos anys.
D’aquí la suspensió plantejada, efectiva si l’aprova l’assemblea sempre que la dimensió de l’aval pugui ser digerida. Potser per aquest motiu també proposa la junta de Laporta una ampliació a 25 directius per si fa falta que entrin nous i poderosos avaladors que, com s’ha vist, són també un problema per als excessos econòmics d’un president que ja va haver de renunciar a la seva delirant renovació de Leo Messi.
Un panorama que no s’aclarirà del tot fins que la LFP faci públic, o bé de manera privada, l’informe a la junta de Joan Laporta sobre aquesta jugada de ruleta d’aprovar dues liquidacions en una, acompanyada d’un evident propòsit de fer recaure en l’anterior junta de Bartomeu un dèficit històric, inflat i en part artificial amb l’ardit afegit de no voler admetre com a causa de covid bona part de les xifres per la inqüestionable caiguda d’ingressos.
L’obsessió de Laporta comporta riscos de forma i legals que ja comencen a analitzar-se i a posar en dubte en els cercles del poder i dels entorns especialitzats.
En general, no obstant això, els mateixos fòrums laportistes esperaven més propostes de progrés, transparència i democràcia en la reforma d’uns estatuts que, juntament amb l’extermini de les penyes, se centren a escapolir-se de les responsabilitats i controls estatutaris. Encara que es dóna per justificat i per comprès que la junta vulgui moderar unes exigències ideades per a un estat de normalitat, els mateixos socis entenen que simplement anul·lar aquests controls són un xec en blanc massa arriscat, que hauria d’anar acompanyat d’un pla de negoci i d’adequació del límit d’endeutament coherent i raonable.
Laporta no està per a assumir compromisos, li molesten els controls i els elimina com va passar amb el Codi Ètic, no vol saber res de ràtios de deute ni d’un pla de recuperació econòmica. De fet, ha proposat també la creació d’una Comissió de Control i Transparència, que ja existeix, dotant-la d’eines per a actuar sense deixar de ser un òrgan consultiu. Una altra demostració del contrasentit que envolta les actuacions d’aquesta junta directiva.
Per exemple, ara mateix la junta no sap, o no vol admetre que ja ho té decidit, si es votaran un a un els textos de la reforma dels estatuts o se sotmetran a la votació en bloc. És clar que ho plantejaran com una sola votació. És la forma de no córrer riscos i de limitar la participació democràtica dels socis.
