Afganistan és des de fa anys un dels pitjors llocs del món per ser nen o nena. Submergit en un conflicte armat que dura dècades i que ha col·locat a la seva infància en una situació d’inseguretat permanent, s’hi suma una greu crisi alimentària provocada per les sequeres que afecten el 85% del territori i que a principis d’any ja tenien entre dues i tres milions de infants en situació de malnutrició greu i uns altres quatre milions fora del sistema educatiu.
Abans que esclatés la crisi de les últimes setmanes, Unicef constatava que 550 menors havien perdut la vida els primers mesos de l’any i uns altres 1.400 havien resultat greument ferits. També que molts havien estat reclutats pels grups armats i que les víctimes infantils ja representaven la xifra més alta de morts i mutilats des que existeixen registres de l’ONU. La situació de les nenes és especialment delicada a les zones controlades pels talibans que només permeten que rebin educació religiosa i es veuen sotmeses a abusos, matrimonis forçats i a “assassinats per honor”. Els nens de les famílies més pobres pateixen també una pràctica de pederàstia anomenada Bacha bazi en què són venuts a homes rics i senyors de la guerra perquè abusin d’ells impunement.
És bo recordar que a l’Afganistan més de la meitat de la població és menor de 18 anys. Aquests nens, nenes i adolescents representen la major part del contingent de mig milió de persones que s’ha vist forçada a migrar dins de les fronteres de l’Afganistan i ara mateix necessiten de forma urgent aixopluc, aliments i accés a la sanitat perquè van fugir amb el que portaven a sobre. Sobreviuen sota lones enquitranades menjant pa i begudes energètiques que és l’únic a què tenen accés per l’augment del preu dels aliments i el col·lapse del sistema bancari. També necessiten ajuda humanitària els que estan creuant les fronteres i sobreviuen en campaments improvisats.
Quin és el futur de tots aquests nens i nenes? Les grans organitzacions que vetllen pels drets de la infància com Unicef, Acnur i Save the Children diuen que l’actual conflicte exacerbarà una situació que ja era desesperada en tots els sentits. Auguren que molts infants d’entre 10 anys i 17 anys intentaran fugir a l’Iran i treballar-hi sense documents amb els riscos que això implica. Altres intentaran arribar a Turquia o Europa i seran forçats a tornar amb el perill que en aquest procés siguin separats de les seves famílies i es converteixin en víctimes de les xarxes de tràfic de persones.
Per això les agències humanitàries insisteixen en la necessitat d’assegurar corredors humanitaris cap als països fronterers que permetin fugir a les famílies que estan en perill però també garantir que les sol·licituds d’asil siguin acceptades perquè les persones que fugen de la guerra, sobretot la infància, tenen el dret a ser acollides. És urgent també garantir que segueixi arribant l’ajuda humanitària, de la qual depenen almenys 18 milions de persones, i també condicions de vida dignes per a tots els nens i les nenes que necessiten seguretat i estabilitat. No podem crear camps on “aparcar-les” com si fossin persones supèrflues, tal com alertava Zygmunt Bauman el 2016 quan constatava el que representava crear camps de persones refugiades on se’ls tractava com a excedents humans per evitar que pertorbessin les nostres vides. Com deia aquests dies Chris Nyamandi, director de Save the Children Afganistan, ha arribat el moment d’actuar per donar als nens i les nenes afganeses el futur que es mereixen. Un futur on els seus estómacs estiguin plens, les seves ments i cossos siguin forts i, sobretot, on visquin lliures de la violència de les últimes dècades.
