Massa sovint els arbres no ens deixen veure el bosc. Entre d’altres poques coses, de la crisi de l’Afganistan n’hem extret que el president Pedro Sánchez no duia el calçat adequat per a conduir el gabinet de crisi espanyol corresponent. La revolta talibana ha enxampat el líder espanyol de vacances a Lanzarote. Així, l’home va resoldre deixar el bany un moment per comandar la crisi, ara que les crisis i tantes altres coses ja es poden comandar teletreballant. Una fotografia difosa per la Moncloa -després va ser degudament escapçada- mostrava un president enfundat en el vestit de president, però amb un descuit que no passa desapercebut: Sánchez oblidà substituir les espardenyes de vacances per les sabates de president. Un detall, insignificant si es vol, però que ha subministrat munició per a una oposició, majoritàriament dretana, àvida de trofeus de guerra. Al descuit de Sánchez se li pot donar la importància que un li vulgui donar. Això amb Iván Redondo no passava. El cert és que l’error no són les estiuenques espardenyes, l’error és no haver suspès ipso facto les vacances, com han fet tants altres mandataris.
A Sánchez li han faltat reflexos. Si bé és cert que la presa exprés de Kabul ha precipitat els esdeveniments i ha agafat mig món amb el pas canviat, no ho és menys que el conflicte afgà ha donat al llarg de la seva llarga història senyals suficients per esperar el pitjor en cada ocasió. Les imatges de l’aeroport de Kabul mereixien una reacció més ràpida i proporcionada. Això no impedeix que, després, el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, hagi assumit amb prou diligència i degudament calçat la reacció espanyola a una crisi que tot just acaba de començar. Una gestió només entelada per l’error presidencial que, en mantenir la seva agenda estiuenca, una de dues, o es descartava com a interlocutor internacional, menystenint-se, o minimitzava una crisi que aviat s’ha demostrat majúscula. Això no obstant, coneixent-lo (?), segur que el president torna a caure dret com fan els gats. L’expiació la pot trobar en l’evacuació i posterior política de refugiats.
Desconeixem si com Sánchez i els gats, Joe Biden sap caure dret. El cert és que la retirada de les tropes nord-americanes de l’Afganistan, recolzada per una àmplia majoria d’estatunidencs, en les formes i el moment pot haver arruïnat la seva presidència. Les imatges de l’aeroport de Kabul trigaran temps a esborrar-se del magí col·lectiu. L’exhibició de debilitat no agrada i la popularitat del president s’ha desplomat, situant-se per primer cop per sota del 50%. La seva compareixença televisiva, poc empàtica i fiant a la sort la resolució del conflicte, no ajuda a dissipar dubtes sobre la seva capacitat. El que pugui passar a partir d’ara a Afganistan, a la seva població, especialment a les seves dones i a les seves nenes, pesarà com una llosa sobre el mandat Biden. Una osca més a la col·lecció talibana. Biden compareix sempre amb les sabates adequades i ben llustrades, però en el cas que ens ocupa mai ha fet la sensació d’anar ben calçat.
