La vida com a novel·la i com a pel·lícula

En una de les primeres i més reeixides pel·lícules del director francès Jean-Luc Godard, Pierrot le fou, la protagonista femenina, Marianne (Anna Karina), li deia a Pierrot (Jean-Paul Belmondo), mentre s’escapaven amb cotxe cap al sud: “M’entristeix que la vida sigui tan diferent de les novel·les, que són clares, lògiques i ordenades”. Pierrot contestava: “La vida i les novel·les són més semblants del que la gent es pensa”. A continuació, cadascun dels dos personatges manifestava, gairebé com en una novel·la actual, el seu desig de petonejar el cos sencer de l’altre.

Susana Alonso

Tenint en compte que la pel·lícula Pierrot le fou és dels anys seixanta del segle passat, podem aventurar que ni Marianne ni Pierrot havien llegit gaires novel·les actuals, moltes de les quals justament són fosques, poc lògiques i desordenades. Com moltes vides. No és una casualitat que fos també durant els anys seixanta que es va posar de moda l’anomenat teatre de l’absurd (Ionesco, Beckett…), que Jean-Luc Godard segurament devia conèixer.

Que la vida es pot viure com una novel·la, a estones coherent, i a estones més aviat absurda, és un lloc comú entre molts literats i també entre un munt de vividors. No obstant, sempre hi ha vides més de novel·la que altres. Stefan Zweig va titular la seva monumental biografia sobre Balzac La novel·la d’una vida, una biografia que també es pot llegir com una novel·la de l’autor d’El pare Goriot i de Les il·lusions perdudes.

El mateix es podria dir d’autors com el republicà Pérez Galdós que, talment com un Balzac espanyol, va dedicar una part considerable de la seva vida a escriure una comèdia humana de la Restauració borbònica.

Crec haver llegit en algun lloc que Lord Byron afirmava que s’havia de triar entre la vida o la literatura i ell, malgrat el seu compromís amb la causa grega, a la qual va lliurar la seva vida, va triar la segona.

També Delibes va fer una tria similar: en el discurs que va seguir a la concessió del premi Cervantes, va dir que tota vida és breu, però que la vida d’un escriptor és més breu que la de les altres persones, ja que ha de viure la vida dels seus personatges, i això no li permet viure la seva pròpia vida plenament.

Tanmateix, potser Pierrot tenia raó: les nostres vides no són tan diferents de les novel·les que, en cada època, troben els seus lectors. En definitiva, és de la seva experiència vital d’on cada novel·lista treu, amb més o menys fortuna, el suc –la substància– per construir –o desconstruir– una novel·la –o una antinovel·la.

Explicava Maria Aurèlia Capmany que, quan la seva família es va assabentar de les seves aficions literàries, alguna àvia o tieta va dir-li, i segurament ho va fer amb certa preocupació, que ara tots ells sortirien retratats a les seves novel·les. I és així: la vida de cadascú de nosaltres –i de tots els nostres somnis més feliços i dels nostres malsons més desgraciats– pot arribar a donar argument a una novel·la, de la qual nosaltres seríem personatges principals o tal vegada secundaris; però sempre hi ha d’haver algú –un algú que podem ser perfectament nosaltres mateixos– que ens converteixi en ficció, ens reinterpreti, ens tradueixi a paraules.

Diuen que actualment moltes novel·les s’escriuen pensant en una possible adaptació cinematogràfica, que en l’imaginari de les noves generacions, el cine i les seves plataformes –tot i que es basen molt sovint en guions novel·lescos– estan substituint progressivament no solament les novel·les clares, lògiques i ordenades de les quals parlava Marianne a Pierrot le fou, sinó també les novel·les fosques, absurdes i desordenades que tots hem llegit (o ens han fet llegir) durant aquests darrers anys. Una substitució que, segons com, pot arribar a esdevenir inevitable.

Fa unes setmanes, la cineasta Josée Dayan, en una entrevista publicada a l’OBS, deia que s’estimava més les pel·lícules que la vida: “Jo estimo la ficció, detesto la quotidianitat; prefereixo el somni, la utopia; és en un plató on em sento com a casa”. D’acord amb això, hem d’arribar a la conclusió (o no) que la vida es pot viure com una pel·lícula, que (de moment) estarà basada en un guió, i aquest, potser, en una novel·la.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides