Tot apunta que els indults es concediran el pròxim dimarts, 22 de juny, o, a molt estirar, el següent, 29. Ens ho explicarà dilluns, 21, el president Pedro Sánchez al Liceu. El fiasco de Colón ha precipitat els esdeveniments i uns quants que ahir treien les ungles en sentir a parlar dels indults, avui ho veuen com a mal menor, Felipe González inclòs. La carta d’Oriol Junqueras, parant atenció a la mitja Catalunya no independentista, ha fet de bàlsam. A la grenya, ja només queda la dreta més extrema. Pablo Casado, com que no mana, es manté en l’escamot del com pitjor, millor; si manés, un altre gall cantaria.
En vigílies dels indults, aplaudeixo amb convicció que, després d’anys de desgavell, uns i altres hagin decidit recuperar el noble art de la política. Sigui per mandra o feblesa, a Mariano Rajoy se li oblidà practicar-lo. Delegar a la justícia el tragí polític és, si més no, una temeritat, que ens ha dut al fangar. No és recomanable matar les mosques a canonades. També l’independentisme ha d’analitzar i corregir. Segueixo pensant que consultar a la població aspectes tan transcendentals com la independència hauria de ser possible. Però, en cap cas aquesta es pot imposar a la meitat que no la vol. Sembla que a aquesta conclusió ja hi ha arribat almenys la meitat de l’independentisme, aquell que representa Esquerra.
Ara, el que corre pressa és que els presos independentistes surtin de la presó i recuperin una llibertat que mai els hauria d’haver estat arrabassada. L’intent fallit de la DUI, avortat 56 segons després de la proclamació, no mereixia, entenc, penes de presó. La desproporció de les penes ha estat extraordinària i a ningú sorprendrà que d’aquí a uns anys la justícia europea així ho certifiqui. Queda pendent resoldre la situació dels expatriats i la de tants altres encausats pel procés. Sembla que hi ha interès per resoldre l’embolic per la via política. Això no obstant, res serà fàcil ni ràpid i la disposició al xoc continua viva en ambdós cantons. Esperem que Sánchez i Pere Aragonès es mantinguin ferms en el diàleg i que, amb valentia i generositat, facin el que han de fer, política. Un exercici que els comportarà desgast, clar, però ja sabien on posaven, no? Ho explicava molt bé Margaret Thatcher: “La missió dels polítics no és la d’agradar a tot el món”. Doncs això, no agradin, però resolguin els problemes, que per això els paguem.
