Dubtava si escriure del cas que ens ha colpejat aquesta setmana, l’aparició del cos assassinat de la petita Olivia va fer que se’ns anessin a totes l’ànima als peus. Sense saber per què ens havíem aferrat a l’esperança que ens havia contagiat Beatriz, la mare de les petites. Ens havien posat vídeos de les nenes jugant amb el que finalment va ser el seu assassí. Totes pensem que no pot ser, un noi maco, de casa adinerada, esportista, aparentment un triomfador. Ara que ja sabem el desenllaç comença a sortir la veritat del personatge. Un monstre maltractador que no va superar que la seva dona ho deixés, un monstre que va dir als seus amics que si la custòdia de les seves filles no li donaven a ell prendria decisions, un monstre que va agredir a la nova parella de la seva exmuller un dia que van coincidir al carrer, una parella de la qual va dir “no permetria que un vell (tenia 60 anys) criés a les seves filles”. I he recalcat la paraula monstre perquè no era un malalt, com en alguns mitjans, que intenten buscar un perquè, assenyalen. Aquest individu, perquè em nego a nomenar-lo, no era un malalt mental, era un monstre o potser la maldat és una malaltia?
El terme violència vicària el va encunyar la psicòloga clínica Sonia Vaccaro fa gairebé una dècada. Analitzant un tipus de violència que solia produir-se amb més intensitat després de la separació. El concepte vicari fa referència a la substitució d’un individu per un altre en l’exercici d’una funció. Quan s’aplica a la violència, representa cometre una agressió sobre una persona en substitució d’una altra, la qual és el principal objectiu.
És a dir el principal objectiu és fer mal a Beatriz i per a això, aquest ser repugnant, va deshumanitzar a les seves pròpies filles, i les va passar a la categoria d’objectes, objectes de dolor, amb l’únic objectiu de destrossar per sempre i en vida a Beatriz, per a causar-li un dolor extrem. El presumpte pare, que usa a aquestes nenes, com a instrument per a fer mal, sap que el dolor que causarà a la mare és molt major que si la danyés a ella directament. És un dolor que a ella li farà sentir culpa, per no haver protegit les seves filles, un dolor extrem perquè durarà tota la vida.
Si us fixeu he escrit presumpte pare, no perquè dubti de la paternitat física de l’individu, sinó perquè, sempre he defensat que ser pare va més enllà d’un espermatozoide. Potser un pare adoptiu és menys pare que un biològic? Potser un donant d’esperma és pare dels possibles munts de nens que hagin nascut de la seva donació? Aquestes i moltes més preguntes que podrien sortir d’aquest estil em porten sense remei a la pregunta més rellevant, pot un maltractador ser pare? I el més important, pot una societat justa permetre en un cas demostrat de maltractament que el maltractador continuï sent pare? Jo crec que no. Un maltractador no hauria de poder exercir els seus drets de pare, perquè per sobre de tot, tal com estableix la Llei està el dret i la protecció del menor. Aquest individu no és un pare, és un maltractador assassí i per això no m’estranya que la família vulgui llevar-li el seu cognom a les nenes.
Jo, Olivia i Anna, no crec que sigueu sirenetes i estigueu sempre juntes, només espero que no fóssiu conscients del que us anava a passar i que la persona la missió principal de la qual en la vida, era suposadament, protegir-vos va acabar sent el vostre botxí.
Beatriz no sé ni que dir-te…
