Ara fa deu anys, Convergència i Unió governava tranquil·lament la Generalitat amb el suport del PP. Feia un any que el Tribunal Constitucional havia emès la seva sentència, retallant parcialment l’Estatut d’Autonomia del 2006, però això no era cap obstacle perquè Artur Mas s’entengués d’allò més bé amb Mariano Rajoy.
Han passat deu anys i, en aquest temps, la política catalana ha esdevingut un “camp de mines”, amb potents i destructives explosions cada dos per tres. Convergència ha desaparegut del mapa polític. Unió, també. Ara tenim Junts x Catalunya (JxCat), formació que està farcida d’exconvergents, però que s’esveren amb gran vehemència quan se’ls recorda que són exconvergents.
Tot plegat és tan surrealista, tan abracadabrant, que no té cap mena d’explicació política racional. I és que no la té. Només una pregunta, que deixo al vent: quants dirigents independentistes, més o menys radicals, més o menys coneguts, són confidents habituals de les forces i cossos de seguretat de l’Estat i dels invisibles aparells d’intel·ligència de Madrid, que els posen al corrent de tot el que passa a Catalunya? Ja ho avanço: pel que m’expliquen, n’hi ha un munt.
No m’agrada Chesterton, el considero un reaccionari, tot i que intenta ser divertit. Però la seva novel·la “L’home que va ser dijous” podria ser perfectament aplicable a allò que passa en el moviment independentista català, en els seus partits i en les seves organitzacions civils de masses, que tenen més forats d’informació que un formatge emmental.
Allò que compta i allò que explica l’acord assolit per ERC i JxCat és la “menjadora”: la necessitat bulímica que té la classe dirigent independentista i tot l’estol de servidors que l’envolten de mantenir l’esplèndid “statu quo” personal aconseguit gràcies a parasitar l’administració catalana. Fins a un cert punt és humanament comprensible, els hi va el seu benestar i el de llurs famílies.
Durant el pujolisme, la Generalitat i les institucions eren, sobretot, una palanca per guanyar diners, molts diners, amb la corrupció, les comissions, l’amiguisme i el tràfic d’influències. Els salaris que pagava l’administració eren correctes, però no permetien fer-se ric i fer el salt per entrar en el selecte club de l’alta burgesia, el somni humit dels catalans “pota negra”. Oriol Pujol, l’hereu de la presidència de la Generalitat que va ser decapitat per la justícia, era el paradigma d’aquesta manera d’entendre la política com a mitjà per acumular una gran fortuna.
Després de l’esclat dels espectaculars casos de corrupció, la classe política nacionalista-independentista va entendre que aquest joc era molt perillós, ja que la legislació espanyola s’ha endurit molt contra els qui empren mètodes mafiosos. El 3% ja no és la via ràpida per enriquir-se i, a més, els “maletins de diners” han passat a la història. Els partits s’han acabat acomodant a les grans subvencions que reben pel nombre de vots i d’escons i també han abandonat la temptació de finançar-se amb “diners en B”.
Per què robar si augmentant les nòmines que paga l’administració als consellers, als diputats i als alts càrrecs també es pot aconseguir viure en la còmoda franja de la classe mitjana-alta? Fixar les taules salarials sí que és una competència discrecional de la Generalitat i és perfectament legal, amb l’únic inconvenient que has de pagar impostos a l’Agència Tributària.
Resultat: Catalunya és l’indret d’Espanya on els polítics cobren, amb diferència, els sous més alts. El “salari mínim” de l’independentista col·locat són 6.000 euros al mes i n’hi ha que fins i tot el dupliquen, com Quim Torra, de professió expresident, que és l’“independentista més independentista de tots els independentistes”.
Això ha creat un privilegiat “club dels centmileuristes”, una casta que, amb l’esquer de la independència, s’ha apoderat de l’administració a Catalunya i l’ha convertida en la seva gran font d’ingressos, a la qual no vol ni pot renunciar de cap manera. El Govern Aragonès serà la seva máxima expressió: és el “Govern dels centmileuristes”.
No cal dir que això és profundament amoral, i més en la catastròfica situació socioeconòmica que pateix Catalunya des de la crisi del 2008. L’administració, i no l’empresa privada, s’ha convertit en l’objecte del desig dels joves més ambiciosos. És aquí on es cobren els sous més alts amb el mínim de risc. Només cal pagar el peatge de l’adhesió a la fe independentista i la cega submissió al que prediquen els seus “gurus”.
Després, esclar, hi ha tot l’estol d’empreses, entitats i “patums” mediàtiques que viuen de la mamella dels diners públics, via convenis, contractes i subvencions. Saben que només un govern d’ERC i JxCat o de JxCat i ERC, com abans passava amb CiU, garanteix la seva subsistència que, en molts casos, esdevé un excés pantagruèlic.
Per això, els prescriptors mediàtics de l’independentisme –els Oriol Soler, Jaume Roures, Mònica Terribas, Toni Soler, Pilar Rahola, José Antich, Antoni Bassas, Xavier Grasset i un llarg etcètera…- estan tan contents i alleugerits per l’acord assolit per investir Pere Aragonès. Saben que aquest és el salconduit per garantir la pervivència dels seus privilegis, que es tradueixen en unes remuneracions astronòmiques, fora de mercat, més enllà de la seva vàlua professional objectiva.
Resen perquè aquest govern de coalició d’ERC i JxCat pugui perdurar tota la legislatura. Tenen un xec en blanc per poder continuar vivint de la “rifeta” durant quatre anys més i el defensaran amb dents i ungles. Els hi va la vida i una jubilació daurada.
Per tot plegat, si hi ha un tret que caracteritzarà aquest pròxim govern de la Generalitat que tindrem és el seu profund conservadorisme conceptual. En el sentit que la seva prioritat serà “conservar”, per sobre de tot, l’excepcional estatus social aconseguit pels principals protagonistes de l’independentisme, que no faran res que posi en perill el seu “modus vivendi”.
L’Estat espanyol ha entès perfectament que allò que resulta més efectiu per frenar el desafiament secessionista són les multes i els embargaments als qui intentin passar de les paraules –que se les emporta el vent- als fets. No les porres de la Policia ni de la Guàrdia Civil, com va succeir l’1-O, que són contraproduents.
L’Estat ha descobert que és més contundent i efectiu un organisme gris com el Tribunal de Cuentas que no les resolucions dels magistrats Pablo Llarena o Manuel Marchena. Allò que tem de debò l’elit independentista és perdre els privilegis econòmics dels quals gaudeix gràcies al marc constitucional espanyol i això provocarà, a la pràctica, que el procés entri en via morta.
Però la societat catalana és viva i la gestió endreçada i correcta que intentarà menar Pere Aragonès a la Generalitat toparà ben aviat amb la dura realitat. No la dels independentistes emprenyats perquè el “mandat de l’1-O” ha quedat arraconat en el bagul dels records. Aquests seran progressivament aïllats i marginalitzats, sense pietat.
La fi de la pandèmia i dels ERTOs posarà al descobert l’immens drama social que ha amagat l’excepcionalitat sanitària que hem patit des de fa més d’un any. L’atur es desbocarà, els impagaments de lloguers i d’hipoteques es començaran a reclamar per la via judicial, amb l’amenaça de desnonaments massius, els joves descobriran que no hi ha futur per a ells i el turisme, que era la principal font de riquesa, només retornarà en comptagotes.
En els pròxims mesos i anys, la conflictivitat social tindrà un fortíssim protagonisme i farà sentir el seu gran malestar als carrers. Davant d’això, el govern nominalment independentista i conceptualment conservador de Catalunya corre el risc de veure’s permanentment qüestionat i, molt probablement, desbordat.
En aquest punt, és important recordar que la majoria parlamentària d’ERC i JxCat penja del suport dels nou diputats de la CUP, que tenen la paella pel mànec. Fins on arribarà la paciència de la CUP per mantenir Pere Aragonès al comandament de la Generalitat? Aquesta és la qüestió.
