Salvem Catalunya!

Hi ha una realitat que ve de fa més de mil anys: Catalunya. Però allò que dona sentit a aquest triangle que uneix el cap de Creus amb el delta de l’Ebre i la Vall d’Aran és, sempre i en cada moment, la gent que hi vivim, parlem la llengua que parlem, tinguem els diners que tinguem.

I haig de manifestar que, en l’actual conjuntura històrica, la societat catalana està devastada i sumida en un gran desconcert. Ens havíem acostumat a fer del turisme la gran font d’ingressos de la nostra economia i la crisi sanitària de la pandèmia ha destrossat aquest sector, amb especial impacte a la ciutat de Barcelona i a tot el litoral.

El boom de la construcció, basat en l’especulació, també s’ha acabat i, en la seva caiguda als inferns es va carregar el sistema financer de les caixes d’estalvis catalanes, que han desaparegut del mapa. A més, el terratrèmol del procés independentista va provocar la deslocalització de les dues grans entitats bancàries que quedaven a Catalunya, CaixaBank i Sabadell, que han buscat altres horitzons.

La principal fàbrica que existeix, Seat, es juga el seu futur amb la implementació del cotxe elèctric. Però aquesta transformació requereix unes ingents ajudes públiques que no és clar que s’acabin alliberant… i ja veurem què decideix Volkswagen.

El Barça, el club i l’orgull per antonomàsia de Catalunya, està en una situació crítica, ofegat pels deutes i amb un president, Joan Laporta, que és un frívol insolvent. Només cal que la Xina recuperi la producció porcina, molt tocada en els últims anys per la pesta porcina africana, i el potent sector ramader català, que ara tira el carro de les exportacions, també quedarà enfonsat.

En temps de Pujol ens deien que érem un oasi (ple de corrupció i omertà), però ara som un desert. Catalunya ha tocat fons. La lluita política fratricida entre ERC i JxCat impedeix que, fins i tot, hi hagi govern de la Generalitat des de fa mesos. Patètic.

Tenim una classe política de molt baixa qualitat que, en general, només mira pels seus interessos egoistes: el càrrec i el sou. S’han autoatorgat uns salaris indignes que obnubilen la seva obligatòria vocació de servei a la societat i només estan obsessionats en no perdre aquests privilegis.

Òbviament, l’aventura independentista i la implacable repressió de l’Estat, a través del poder judicial, han fet molt de mal i encara condicionen el nostre marc polític. Però és hora de mirar endavant. Llepar-nos les ferides no serveix de res i el masoquisme és una pràctica dolorosa.

Cal aconseguir l’indult dels polítics i líders independentistes condemnats, però això només arribarà si es refan els vincles de confiança amb l’Estat. Els fets de la tardor del 2017 han acabat en una dolorosa i caríssima derrota pels seus protagonistes, que d’altra banda van ser advertits amb insistència dels gravíssims errors que estaven cometent.

Només som 7,5 milions d’habitants. Com qui diu, la meitat de la conurbació d’Istanbul. Davant la terrible situació que passem, hauria de ser una obligació que els actors estratègics de la societat catalana –els líders dels principals partits polítics, els alcaldes de les grans ciutats, entitats municipalistes, organitzacions empresarials i sindicats- s’asseguessin en una taula rodona per fer una diagnosi i acordar, concertadament, les línies mestres per sortir de l’atzucac. Necessitem uns Estats Generals per fer front a aquesta situació de calamitat pública.

Catalunya té unes grans oportunitats per tirar endavant. Però no pot ser que el caïnisme presideixi les nostres relacions polítiques i personals. Som, malgrat tot, una societat rica que habitem un territori amb bones infraestructures i grans recursos naturals.

Hem de transformar la discòrdia permanent –entre nosaltres i en les relacions amb Madrid, Espanya i Europa- per una voluntat empàtica de lleialtat, de col·laboració i d’entesa. Els catalans d’avui tenim el deure amb les pròximes generacions, en la seva majoria fills de l’emigració, de llegar-los una Catalunya pròspera i moderna i això només ho aconseguirem a partir de treballar coordinadament per uns objectius comuns.

Sense Generalitat, sense turisme, sense bancs, sense porcs, sense Seat, sense Barça i, per descomptat, sense independència: aquesta és la realitat a la qual estem abocats si no fem un canvi radical i contundent en la direcció de Catalunya.

No hem d’esperar un Messies que ens tregui les castanyes del foc. La solució la tenim nosaltres i passa per canviar el xip. Despullar-nos dels hàbits de petits reietons que portem cadascun de nosaltres i posar-nos a treballar conjuntament, superant prejudicis i recels.

No aconseguirem modificar les fronteres de la Unió Europea ni d’Espanya. Això ens ho hem de treure del cap, és una il·lusió irrealitzable. Hem d’aprofitar allò que tenim –Tractats europeus, Constitució i Estatut- per construir el nostre futur. La resta són novel·les de cavalleries.

Gaudim d’una posició geopolítica privilegiada i n’hi hem de treure tot el suc en benefici propi. Catalunya ha de deixar de comparar-se, ni amb Escòcia ni amb Eslovènia. Els 7,5 milions de catalans hem de fer el nostre camí, sabent que d’impostos sempre en pagarem, bé sigui a l’Ajuntament, a la Generalitat, a l’Estat o a Brussel·les.

La profecia de Francesc Pujols –”els catalans, pel sol fet de ser-ho, aniran pel món i ho tindran tot pagat”- era falsa. Aquest ridícul supremacisme, motor de l’ideari nacionalista, ens ha portat a la ruïna en la qual hem caigut. Salvem Catalunya!