El nanosatèl·lit de Puigneró ja es va enlairar. Ho va fer sense cap altra entrebanc que algun petit retard en la sortida del coet que el va llançar a l’espai i un més greu incident a Baikonur, quan la bandera espanyola va fer acte de presència per recordar en nom de qui era present Catalunya entre els 18 països que compartien l’aeronau que va portar l’Enxaneta fins a l’infinit i més enllà. Afortunadament el secretari de Polítiques Digitals, David Ferrer, va estar al cas i, oportunament, es va posar just al davant de l’ensenya que hauria pogut arruïnar tota la campanya propagandística que el Govern ha construït entorn de la NASA catalana.
Al cap i a la fi des del febrer del 1996 existeix un Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. Una entitat que a la seva pàgina web es defineix com un centre de recerca que estudia totes les àrees de les ciències de l’espai, incloent-hi l’astrofísica, la cosmologia, les ciències planetàries, l’observació de la terra i l’enginyeria espacial. La seva missió és portar més enllà les fronteres de la recerca espacial des de les vessants científica i tecnològica en benefici de la societat.
Potser ignorava la conselleria de Polítiques digitals l’existència d’aquest ens històric? Hem de pensar que no, doncs la Generalitat de Catalunya, forma part del seu patronat, a l’igual que la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya i el Consejo Superior de Investigaciones Científicas. De fet aquest institut ha tingut un paper fonamental en tota l’operació.
Es podria pensar que això de la NASA catalana és una conya difosa maliciosament pels pèrfids espanyols, per molt que el propi conseller de Polítiques Digitals hagi fet servir l’expressió més d’un cop, i que el que veritablement important és que per fi Catalunya participa de l’aventura espacial colze a colze amb els grans. Tampoc és ben bé així.
El 29 de novembre del 2018 es va posar en òrbita des de la base espacial de Sriharikota, a l’Índia, el nanosatèl·lit CubeCat-1, desenvolupat en el Laboratori de Càrregues Útils i Petits Satèl·lits de l’Escola Superior de Telecomunicacions de Barcelona. Un projecte finançat íntegrament per l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya.
El seguiment de l’aparell es va fer des de l’Observatori Astronòmic del Monsec, una instal·lació que la Generalitat de Catalunya té a Sant Esteve de la Sarga (Lleida).
Més recentment, el 2 de setembre de 2020, dos petits satèl·lits del Nanosat Lab de la UPC van viatjar a l’espai des de la base de Kourou, a la Guaiana Francesa amb la missió de monitoritzar el gel polar i l’humitat del sol, a banda d’assajar sistemes de comunicació entre ginys orbitals de cara a crear una futura xarxa de satèl·lits federats.
Hi ha quelcom d’injust en el contrast entre la discreció de les anteriors missions catalanes a l’espai i l’enlairament glorificat de l’Enxaneta. Un contrast que no fa més que posar de relleu la ridiculesa de voler portar al camp de la propaganda qualsevol acció del Govern de la Generalitat, obsessió que Catalunya paga en forma de desprestigi i manca de credibilitat.
Ho va deixar ben clar el diari The Guardian, el genuí inventor de l’expressió “NASA catalana”, qui es preguntava incrèdul per què el govern de Catalunya decidia anunciar “una inversió de 2,5 milions d’euros per establir la seva pròpia agència espacial i 18 milions més en el llançament de sis satèl·lits de comunicacions enmig del creixement de les taxes d’infecció per Covid-19 i dels ingressos hospitalaris a la regió”. Molt probablement en la pregunta anava la resposta. Una injecció d’orgull patri potser feia oblidar el drama de la pandèmia i el desastre de la seva gestió.
Un orgull petit, propi d’una pàtria petita, capaç de deixar de banda que el potencial aeroespacial de Barcelona ja va ser advertit el 2014 per l’Agència Espacial Europea, quan va ubicar a la ciutat un dels seus Centres d’Incubació d’Empreses, gestionat per Barcelona Activa.
L’ús merament propagandístic del nou nanosatèl·lit català ha dut fins i tot a obviar la part més important del projecte que ha portat l’Enxaneta al cel; intentar convertir l’erm que és avui l’aeroport d’Alguaire en un port espacial dedicat a missions de vol suborbital, des d’on es podrien llançar determinats satèl·lits i la constitució al seu voltant d’un parc empresarial vinculat al món de l’espai. Una iniciativa més que bona, que la propaganda pot esguerrar.
