«Cal replantejar-se com seguirem millorant la vida»

Entrevista a Ramón Sánchez

Ramón Sánchez

Professor de Filosofia d’ensenyament mitjà a l’antic cos de catedràtics d’institut. Delegat insular del Govern a Menorca i sotsdelegat a Tarragona. Milita al PSC. Ha col·laborat, entre altres publicacions, a la revista Pensamiento i als Annals de la Societat Catalana de Filosofia. És autor de Descartes esencial (Editorial Montesinos).


Què entenem per “Modernitat”??

La Modernitat, diuen els manuals, ve després del Renaixement. Es desenvolupa durant els segles XVII i XVIII, fins que, amb la Revolució Francesa, comença el que anomenem món contemporani. En filosofia, en particular, comença amb la publicaCió del Discurs del mètode, de Descartes. La Modernitat és la posada en valor del subjecte i el triomf de la raó. Som persones i tenim la raó, que és un valor per si mateix, i, en conseqüència, tenim uns drets. La Il· lustració no és més que el resultat final de tot això: la democràcia, el valor de l’individu, la dignitat, els drets del ciutadà…, i l’esperança que la racionalitat i la ciència ens facin un món millor.

I aleshores arriba la Revolució Francesa, el Romanticisme…

La Il·lustració, que no és més que l’etapa superior de la Modernitat, fa aigües amb el Romanticisme. Al llarg de tot el segle XIX, no significa res més que la reafirmació de la irracionalitat: la raó no és suficient, les emocions són el veritable mètode de coneixement, la intuïció que inunda el subjecte és el que li dona la realitat del món. Hegel, Shelley…. Amb els romàntics anglesos i els idealistes alemanys comença el Romanticisme. Encara són fills dels moderns… Inclosa la part del marxisme que diu que la societat té algun sentit, que va a algun lloc…En el fons, aquí també hi batega la idea cristiana, que ve del judaisme, que també li dona un sentit a la història. Déu la crea, hi ha un desenvolupament, hi ha pecat. El marxisme parla d’un inici en el qual no hi ha propietat privada. Després apareix aquesta, que és el pecat original, la lluita de classes, i arribarà un moment final en què la propietat desapareix. És una idea que procedeix d’aquest Déu providencial de les antigues escriptures, el creador del món.

La irracionalitat s’obre pas…

Això desemboca en Nietzche, que és el gran precedent dels postmoderns. Molt llest. Diu coses que s’ha de llegir, però, per exemple, sosté que l’important és la voluntat, la voluntat de poder, la moral del cavaller, l’individualisme extrem, la irracionalitat… En aquella època, també sorgeix el nacionalisme, amb els romàntics anglesos, que el que fan és substituir la religió per la política. En exalçar la irracionalitat es fomenten les emocions, la fe en l’absolut… I amb això no vull dir que les emocions no siguin importants, però en la seva justa mesura, diguem. Heidegger, continuador d’aquella visió, va ser un nazi. En els seus quaderns privats hi apareix el seu antisemitisme, i de fet va ser nomenat rector de la Universitat de Berlín per Hitler.

Quan i amb qui comença a trucar a la porta la postmodernitat?

Amb els modernets. Foucauld, Vattimo, els desconstructivistes…, que venen amb el tema que tot és igual. Que, en realitat, tot és interpretació, interpretació de la interpretació…, que tot val el mateix i, ja que el subjecte és subjectiu, la racionalitat no compta. No hi ha referents. Tot és opinable i, en conseqüència, tot val el mateix. El més curiós d’això és que aquesta gent es recolza en els canvis en la ciència, una cosa molt pròpia d’ella. Tenim el model newtonià, la física quàntica i la relativista… Popper, que diu que la ciència és provisional, es critica a si mateixa i, a mesura que l’experiència va augmentant, canviem les hipòtesis. Tenen raó, la ciència funciona així, però per ser cada vegada millor. I això no vol dir que sigui igual una cosa que una altra.

Tot això, en política, va adquirint aires del que ara anomenem populisme?

Caldria preguntar-se per què la postmodernitat apareix a la segona meitat del segle XX. La qüestió dels nazis i de les dues guerres mundials té a veure bastant amb això. Que un país com Alemanya, que és la mare de la cultura, prototip de país amb ciència i racionalitat, les utilitzi per a un projecte assassí com va ser la Shoah. Si la raó ha de servir per a això, i no per millorar el món, què està passant amb la raó? D’aquí alguns en treuen la conclusió que la modernitat, el projecte modern de millora de l’ésser humà a través de la raó, ha fet crisi. I és clar que n’ha fet, però el que no es pot fer és tirar-lo per la finestra. El que cal replantejar-se és com seguirem millorant la vida. Això sí.

En qualsevol cas, alguns dels populismes actuals semblen compartir bastantes coses amb Mussolini i altres populistes d’abans de la guerra…

Absolutament. Goebbels deia que si es repeteix suficientment una mentida acaba sent una veritat… Això ja és la postveritat, que és la veritat de la postmodernitat. El que importa és el que a mi m’interessa, no el que sigui veritat. Això és una transposició de l’economia de mercat. Si vaig al mercat amb una mercaderia, el que m’importa són els meus interessos, i que doni beneficis. I això és una cosa que, per exemple, no es pot fer amb la sanitat, on el que importa és que la gent es curi, no els beneficis. En qualsevol debat de televisió, els participants es prenen la paraula, s’insulten, amb l’argument d’aixafar l’altre, desqualificar-lo… No, no. Això no pot ser. Del que es tracta és de contribuir a tenir més clars els arguments de cadascú. Mussolini era socialista. Se’n va i utilitza la nova religió, que és el nacionalisme (curiós que això passi a Alemanya i a Itàlia, països on l’Estat modern es constitueix més tard), per construir un relat, que, a més, va ser una moda. Ara, diu Laclau, s’ha d’armar un imaginari, un relat. A través d’aquest relat, jugant amb les emocions, la gent que senti el que vol sentir, i acabar construint una visió irracional, un imaginari.

Resulten curioses les coincidències dels populismes, més enllà de la seva adscripció a la dreta o l’esquerra…

Ells diuen que el mètode és l’important, que has de mobilitzar les emocions i les masses per aconseguir implantar el model econòmic o polític que tu vulguis. Qui diu que el teu model és el bo? Qui et vigila a tu? Ets Déu? Utilitzar les emocions i la demagògia per moure les masses, encara que teòricament sigui al servei d’un fi que tu penses que és el bo, no és correcte.

La impostura, tan à la page a Catalunya, no és, diguem-ne, connatural al populisme?

Tornem a la religió. Quina impostura més gran hi pot haver que predicar l’amor als altres des d’un palau ple de luxes? Predicar la castedat des de la pederàstia? Torna a ser el mateix. El primer, que té alguna cosa a veure amb la modernitat, és la consciència, les pròpies limitacions…, però no presentar-se com el senyor a qui s’ha aparegut Déu, la Pàtria o Karl Marx i li ha dit què és el que és bo. I tu, pel bé de la causa, has de callar. ¿Algú pot dir que la legitimitat és allò que ell pensa, quan portem més de dos segles des de la Revolució Francesa, amb mètodes que poden ser formals però que ens obliguen a discutir? Amb tot el respecte pels creients, la primera impostura torna a estar en el model religiós, que després ha passat a la política. Una altra qüestió que ens resulta propera és el narcisisme. Creus que tens la veritat, que han de seguir-te perquè tu ets així de maco, perquè parles amb les celles arrufades com si estiguessis defensant la veritat amb la teva vida. En el fons, es tracta només d’“adolescents” rebel·lant-se contra el pare.

Què es pot dir de la mentida, com a colofó, en aquest fangar?

Si sortim, com fa Oriol Junqueras, dient jo tinc la raó perquè soc bona persona i soc cristià (ho ha dit), o que Miquel Iceta no m’aguantaria la mirada… O sigui, o no entenc res, o sóc un impostor o, pitjor encara, sóc un fanàtic. No té el més mínim dubte que pot estar equivocat? Freud de tot això en deia una il·lusió, un deliri paranoic que posseeix el subjecte. Així és la màgia, i la voluntat no ho mou tot. La fe no mou muntanyes.

Pot ser que la covid estigui actuant com un vendaval o una brisa fresca, que s’emporti bastant de tot això?

La veritat és que no ho sé. El que sí que sembla clar és que la història no va necessàriament a millor. Llavors, o substituïm l’individualisme, l’agressivitat, la recerca només del benefici individual, i ens recolzem en l’altra part de la nostra naturalesa, que és la sociabilitat, o no farem carrera. Som fills de l’evolució natural. Cal tornar a Darwin. El virus és una advertència.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides